Joan Roma

LA GRAN ESPIFIADA DE RUFIAN. Hi havia una enorme expectació a Catalunya, però molt més en el conjunt d’Espanya, per veure quin seria el paper de Gabriel Rufián, de cara a les eleccions generals del 29 N. Durant anys, el seu paper ha estat d’un autèntic ídol d’audiències, en els programes que participava i a nivell de les Xarxes que difonien trams de les seves intervencions, arreu del país, amb desenes de milers de visualitzacions. De fet, aquesta difusió i aquesta entronització de la seva figura, tenia dues cares. La de facilitar i impulsar qualsevol projecte que volgués dur a terme, i la de dificultar segons quines maniobres, en funció de si potenciaven o perjudicaven, uns o altres. Tanta exposició mediàtica comporta perills evidents, però ell gaudia d’aquesta fama i aquesta idolatració, augmentant el seu ego, fins extrems poc prudents. Cadascuna de les seves intervencions suposava una actuació estel•lar, pròpia d’un actor de primer nivell, sabedor que totes les mirades estaven posades en ell, i ell no podia defraudar. Això, requereix molta preparació, encara que en alguns moments pugui semblar improvisat. No, no, cap de les intervencions era improvisada sinó llargament pensada, preparada i executada. I es feien directament en castellà, sense fer ús pràcticament del català, per evitar distorsions o espais en blanc o deformats. Un actor, ha de compaginar paraula, veu, gesticulació, mirades, pauses i tons. S’ha de reconèixer que domina l’escena i plana per damunt del Congrés dels Diputats com un esperit contradictori, com un predicador o un messies davant apòstols, seguidors o deixebles, estiguin a l’hemicicle o seguint la intervenció per ràdio, televisió o XXSS. Tenia clar el seu moment estel•lar i en treia el màxim rendiment. Durant anys, els mitjans de comunicació progressistes el treien com model de claredat, valentia i confrontació contra les forces del mal, encarnades en el PP i VOX. Deia les veritats del barquer, fent ús i abús de tots els atacs i improperis que es poden fer servir en un àmbit públic. I ho feia en les grans ocasions del Congrés, però , per descomptat també en les menys grans però prou importants i rellevants en comissió, sobretot en les d’investigació. Han estat tantes les seves intervencions i tantes les seves lliçons que tothom esperava d’ell: valentia i decisió. Es a dir, deixar les paraules per passar als fets. Tots els interessats en la política, esperàvem la reacció del seu partit, ERC i els moviments que seria capaç de fer per ajuntar forces i partits, i així, tots plegats plantar cara al gran perill d’una autèntica involució democràtica, de la mà del PP i VOX. El final ha estat pitjor de l’imaginat. Estàvem segurs que ERC no permetria ni facilitaria un acord global, però la valentia i decisió son per quan fan falta, fins i tot passant per damunt del partit. Però no, l’espifiada ha estat de campionat perquè si no podia ajuntar forces, era millor quedar reclòs a casa, i no pactar amb Podemos, complicant encara més, un acord a nivell estatal. No solament no hi ha hagut valentia sinó traïció. Predicar i exaltar la suma de forces, per a tot seguit, només anar amb una de minoritària, sorprèn i fa caure la imatge creada. Res serà igual, a nivell estatal, i si les trifulgues i batalles internes dintre del Grup Parlamentari eren habituals, encara ho seran més, amb els candidats que ha imposat el partit, mentrestant ell es dedicava a fer volar coloms. Tot una lliçó de com un ego massa gran, modifica una carrera política.