Joan Roma

EN PANTALÓ CURT. Hi ha imatges que ens queden per sempre, com representatives d’un moment gloriós, dramàtic o simplement sorprenent, per no dir còmic o vergonyós. Avui, em quedo amb la que va oferir fa pocs dies la presidenta de la Comunitat de Madrid, quan es va presentar en el centre de comandament del gran incendi de Madrid – Avila, en pantaló curt i sabates esportives. Talment com si vingués d’alguna sessió de natació o de zumba. L’uniforme no fa el monjo, però estic convençut que cap dels qui em llegiu, homes o dones, no haguéssiu anat a un lloc de coordinació d’un immens incendi amb aquesta vestimenta. Agafo aquesta anècdota, per exposar la manera de fer i actuar d’aquesta presidenta, no molt diferent de com actuen altres presidents de CCAA, governades pel PP amb pacte amb VOX. Uns copien els altres i al final, tots s’amaguen sota les faldilles de “papà/mamà Estado”. Serveixin aquests estats d’emergència per a calibrar l’eficàcia en la gestió de la majoria de CCAA, molt especialment les governades per PP-VOX. Son valents a l’hora de criticar i posar pals a les rodes al Govern Central, però enormement covards a l’hora d’entomar les responsabilitats que els hi son pròpies. Creuen que amb grans discursos i desplegament de protocol, n’hi ha prou per ostentar els càrrecs de consellers o de president. No son conscients que la falta de formació, mata. Que les carències en personal, maquinària i organització pot destruir territoris sencers. Que la manca de planificació i previsió, pot suposar tirar enrere els esforços de vàries generacions. Tot això ho vam veure, amb la Dana de Valencia, però ho hem repetit en tots els incendis que assolen el país. Com també ho vàrem patir durant el període de la gran pandèmia. Les CCAA, en mans de PP-VOX, suposen un perill perquè es fonamenten en negacions de la realitat. Quan algú nega i renega de tots els estudis i informes de la comunitat científica, va directe cap al desastre més absolut, perquè dedica diners i esforços a coses que van en la direcció contrària. Els diners sempre son finits. Governar vol dir prioritzar. I en la priorització ha de quedar clar què es vol protegir, salvar o millorar, de cara al conjunt dels ciutadans. De moment el que veiem és que les coses secundàries passen a prioritàries, abandonant a la seva sort les autèntiques prioritats nacionals. I, precisament per aquesta via de populisme, quan arriben les emergències son incapaços d’entomar-les i han de demanar ajuda immediata a l’Estat. Ells son incapaços d’exercir les competències pròpies i no els cau la cara de vergonya de que siguin altres els qui resolguin els problemes seus. Aquesta falta de consciència, aquesta incapacitat de gestió, no els fa renunciar al càrrec, en absolut, simplement demanen ajuda perquè siguin altres els qui solucionin els problemes. De com ho facin és el seu problema, per això es poden permetre anar al lloc de comandament en pantaló curt i sabates esportives. Al cap i a la fi, han de ser els altres els que treballin i no ells.