Joan Roma

BERGA, MÉS ENLLÀ DE LA PATUM. Dec ser un dels pocs que he seguit, el dia a dia, de l’ajuntament de Berga, al llarg dels 47 anys de democràcia municipal. Es a dir, des del primer mandat, iniciat a l’abril de 1979, fins el dotzè, en el que estem. En aquesta llarga trajectòria, he de dir que he vist perdre multitud d’oportunitats que s’han traduït en tenir un municipi, en precàries condicions, respecte d’altres de dimensions similars. I, sóc conscient de les dificultats d’un municipi que ve a ser un poble gran o una ciutat petita. Cert que aquesta condició complica la gestió, oimés quan durant molts anys, l’ajuntament lligava el seu destí al de l’hospital Sant Bernabé. Autèntic hospital de caràcter comarcal que depenia i interferia en les finances municipals. Dit això, els recursos mai son suficients, però el secret de la bona gestió i administració consisteix en aprofitar els recursos externs, per a engreixar els interns, i així aconseguir dur a terme les principals transformacions, modificacions i construccions de les infraestructures, equipaments i serveis que calen a una petita ciutat com Berga, que alhora és capital de comarca. Ho sento, però dels dotze mandats que he supervisat, només en salvaria tres o, màxim, quatre. La resta, han estat més propis de la política de “qui dia passa, any empeny” que no pas d’una autèntica ambició per a transformar la ciutat. Ho dic amb coneixement de causa, que no trobarem cap altre poble gran o petita ciutat d’aquest volum que tingui tantes carències i mancances. No puc, per qüestions d’espai, enumerar no menys d’una cinquantena d’espais, situacions i condicions pendents, després de 47 anys de governs municipals. I és que no és de rebut no tenir cap pis de lloguer, quan n’hi ha 1.100 buits, la meitat dels quals, en situació d’abandonament. No tenir estació d’autobusos. Tenir en el bell mig de la ciutat, un immens forat com la Rasa dels Molins, sense haver-la urbanitzat i equipat. Un nucli antic, amb el carrer Major inclòs, vell i desatès, no es pot justificar pel cost que suposa, perquè hi ha hagut diverses ocasions perdudes. Un Santuari de Queralt, a l’espera, com sempre, de que algú se n’ocupi degudament. O veure amb estupefacció com un edifici per estrenar com és el CAT, amb un cost de 750.000 euros, encara no se li hagi trobat destí. Comprovar el progressiu deteriorament dels vells Jutjats, o tants i tants espais degradats i no aprofitats, d’antigues fàbriques i/o edificis. Res és fàcil ni immediat, però estar al front d’un ajuntament obliga a moure’s, a saber buscar i exigir equipaments i serveis. I puc dir, per experiència pròpia, que si es busquen, es troben. Es així com hem transformat pobles i ciutats. Només cal voltar una mica per a comprovar-ho. El contrast amb Berga, és cridaner. Queda clar que qui entri en el proper mandat, el juny de l’any vinent, ha de tenir un programa prou ampli i ambiciós com per tenir clar que cada any, ha de servir per atrapar dos o tres dels anys perduts. Serà així com, en vuit o deu anys, es podrà situar la ciutat, al lloc que li correspon.