Joan Roma

LA MENTIRA COMO HÁBITO. Por cuestión de cultura familiar, primero y una estancia de 7 años, en la capital de Suiza (Berna), siento una especial repugnancia al uso de la mentira como instrumento de defensa, ataque o supervivencia profesional o política. Peor todavía, su uso en política. Pueden imaginarse mi cotidiana indignación, a primeras horas de la mañana, hasta entrada la noche, en que hemos asistido a una auténtica exhibición de mentirosos compulsivos. A todos ellos, se les debería enviar unos meses o años a territorios de cultura y religión protestante, en sus variadas ramas: luteranos, calvinistas y especialmente a seguidores de Zwingli. Lo digo porque comprenderían cómo de execrable consideran la mentira en aquellos pagos. A diferencia de nosotros los católicos, practicantes o no, tenemos asumido que después de mentir, una simple confesión lo borra todo, y se puede volver a pecar. No, no, en aquellos países, la mentira es penada socialmente, profesionalmente y por supuesto, y muy especialmente, a nivel político. Tienen claro que el que miente una vez puede mentir ciento. Queda claro que no es una persona fiable y si no lo es, no puede ostentar cargos relevantes, porque nadie podría estar seguro de cuándo miente y cuándo dice la verdad. Pues bien, vueltos a casa, es increíble la desfachatez con que los principales líderes de PP, VOX, pero también de Junts y algunos otros regionales, usan la mentira como hábito cotidiano. Han llegado a dominar tanto el escenario que ya ni ellos mismos saben cuándo dicen la verdad y cuándo mienten. No dejan pasar ni diez minutos entre la declaración, proposición o resolución del Gobierno, para salir a atacarla por tierra, mar y aire, con todo tipo de mentiras y descalificaciones. Da igual, el tema, la razón, motivo o circunstancia. Hay órdenes de hacer oposición, pues se actúa con todas las armas disponibles, y a falta de verdades, se usan mentiras. El problema de las mentiras es que obligan a tener memoria de elefante y estudiar bien lo dicho anteriormente para no caer en el ridículo al cabo de pocos minutos, horas o días. Y esto al PP y a VOX, les pasa continuamente, pero han llegado a la conclusión que da igual, que nadie les va a castigar porque les entra por un oído y les sale por el otro, sin dañar el sistema. Craso error porque sí afecta al sistema, aunque sea a medio o largo plazo. Un mentiroso compulsivo pierde prestigio, respeto y consideración, de forma que difícilmente podrá ser un buen candidato, a nada. Puede servir como mamporrero circunstancial, para llenar algunos momentos de radio o televisión, pero no se le podrá llevar a debates ni tertulias donde haya personas serias. En estos espacios, pueden hacer un ridículo monumental. Al final, las mentiras, mentiras son, y muchas de ellas son fáciles de demostrar y rebatir. Pero, si el recorrido es largo y disponen de altavoces relevantes, pueden producir daños considerables y duraderos. Lo hemos visto durante los años del proceso independentista, en que la mentira, el engaño, la falsedad han sido moneda común y centenares de miles de personas las creyeron y secundaron. Costó mucho, rebatirlas y recuperar confianza. Entre tanto, los daños producidos, han sido inmensos. Pues bien, ahora mismo el PP y VOX, principalmente, están fabricando todo tipo de mentiras hasta el punto de dibujar escenarios imposibles. Lo vimos con la DANA de Valencia que al final parecía que todo había sido responsabilidad del Gobierno central. Anteriormente, lo habíamos visto con la COVID, con acusaciones a Pedro Sánchez, que parecía el causante del virus, y por supuesto de todas las decisiones de la presidenta Ayuso, en materia de trato a las residencias de ancianos. Visto lo visto, por qué no hacer lo mismo con los incendios. En ello estamos. A pesar de que las competencias están más que claras, siempre se pueden inventar otra realidad y culpar al gobierno central de todos los errores, incompetencias y faltas de gestión. Da igual que existan miles de testimonios, centenares de vídeos, llamadas, mensajes, que demuestren la incompetencia e incomparecencia de los auténticos responsables. No importa. Se inventan otro relato, y lo venden como si fuera verdad. Ya está. Tienen medios de comunicación comprados o generosamente subvencionados que repetirán las mentiras y las defenderán donde haga falta. Y en eso estamos. Ya nadie puede parar esta deriva anti democrática. porque el PP y VOX están en modo elecciones y hasta que no vuelvan a perderlas, no pararán. Así pues, los mentirosos no lo son, accidentalmente o circunstancialmente, sino de forma permanente. Han hecho de la mentira su principal instrumento de acción y actuación política, y de aquí no les sacaremos hasta no pierdan de forma contundente las próximas elecciones, sean las que sean. Así estamos, así debemos prepararnos para luchas diarias contra la mentira, para que resplandezca la verdad.

A VEGADES COMPARAR, ÉS ÚTIL. Un estiu catastròfic, i tot indica que en vindran més, de manera que toca posar-se les piles i actuar en conseqüència. També és hora de comparar i veure qui ha après la lliçó i ha fet els deures, i qui no. Els qui tenim bona memòria i hem estat al capdavant d’alguna institució, hem vist ara, el que havíem vist, 30 o 40 anys enrere. Us convido a reviure els grans incendis de 1986: en un sol any, 563, amb un total de 65.811 hectàrees cremades. Després ,en vingueren d’altres d’encara més virulents, com els de 1994 i anys posteriors. Però, d’aquells de 1986, en va sorgir el programa FOC VERD, del qual encara ara, en traiem conseqüències positives. Faig memòria, per exposar que el Govern va contractar un crèdit de 1.518 milions (pessetes), de les quals 500 M, van anar per a crear les ADF ( Agrupacions de Defensa Forestal). Avui dia en tenim 307, en actiu, que agrupen 669 municipis, amb un total de 6.000 efectius, que actuen sobre un 87% de la superfície forestal de Catalunya. Va ser un encert, ha estat una força de prevenció i intervenció, molt activa i profitosa. Però, la força de xoc, altament professionalitzada i de gran prestigi a nivell de tot Espanya i fins i tot de la UE, la constitueix el Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya, nascut l’agost de 1982, fruit de la suma dels cossos creats per les diputacions catalanes, l’any 1969. Aquest Cos suma 2.811 efectius, repartits en 145 parcs, ben situats, ben equipats i sempre a punt per intervenir, sigui contra els incendis, la seva prioritat, però també en excarceracions de persones per accidents de trànsit, en rescats de muntanya o en altres indrets. Son més, si sumem el Cos de Bombers de Barcelona ( 730 ), de manera que Cataluña es troba en les primeres posiciones en matèria d’efectius, preparació, formació i equipament. I això s’ha de dir i s’ha de fer servir en el moment d’exposar com es treballa en un lloc o altre, i a què es dedica el finançament públic, en un lloc o altre. Aquests dies, hem vist grans carències, de tota mena, en totes les CCAA afectades per incendis, totes elles governades pel PP, fins el punt de que en algunes, els cossos de bombers son provisionals, és a dir, no tenen plena dedicació ni ocupació, al llarg de tot l’any. Mal pagats i mal equipats, han hagut de fer front a incendis, anomenats de sisena generació per la virulència i estranys comportaments, degut al canvi climàtic. Si aquí vam ser capaços de reaccionar i crear un cos auxiliar com el de les ADF, convindria recomanar fer el mateix allà, on han tingut experiències similars, a les nostres de l’any 1986. He estat molts anys, al capdavant d’una de les ADF, i puc assegurar que totes han fet i estan fent un magnífic treball. Això sí, de reforç i ajuda al Cos de Bombers, seguint les seves directrius, però tenint clar, tots plegats que el foc no coneix competències ni territoris, de manera que l’objectiu és de tots contra el foc, reclamant actuacions àmplies i diversificades, durant tot l’any com per treure massa forestal, per minimitzar danys. Que tothom ho entengui i no posin obstacles, a les accions i actuacions del Govern. I, terres enllà, prenguin nota de què i com, s’ha d’actuar, al llarg de tot l’any, i sobretot no posin en dubte el canvi climàtic. En matèria d’incendis, tonteries, les mínimes.

EL “CAT” DE BERGA, PER ESTRENAR. En temps del Tripartit ( 2004-2010), el Conseller Huguet ( ERC ) va dissenyar i fer construir 10 edificis, repartits per Catalunya, sota el nom de Centres d’Acollida Turística (CAT ). Aquests centres tenien per objectiu donar un servei integral d’atenció al turista, cadascun centrat en algun aspecte destacat del patrimoni material i immaterial de Catalunya. Amb un programa de 10 milions, es pretenia construir 10 CAT, segons els paràmetres següents: Tortosa – les 3 cultures ( jueva, islàmica i cristiana). Ripoll – El comte Guifré el Pelós. Les – Occitània i la llengua d’OC. Montblanc – la Corona d’Aragó . Cervera – La Generalitat de Catalunya. Berga – La Patum i les festes populars catalanes. Puigcerdà- El tractat dels Pirineus. Sallent – la industrialització i l’obrerisme. Vilajuïga – els camins sagrats. Teià – la romanització de Catalunya. Una vegada construïts i amb un canvi de Govern, l’any 2011 el nou Conseller d’empresa i turisme, va manifestar que aquests CAT no tenien sentit perquè entraven en competència amb altres oficines de turisme i eren cars de posar en funcionament i mantenir, de manera que els oferí a cadascun dels ajuntaments, on estaven ubicats. Fet el traspàs, cada ajuntament va haver d’improvisar i buscar un destí que justifiqués l’ús d’un edifici que havia costat a l’entorn dels set-cents mil euros. Que a més, calia adequar i equipar, en funció del destí. En resum, fou el que en podem dir, un regal enverinat. Però, amb més o menys rapidesa, tots varen anar elegint destí. El darrer cas, ha estat Puigcerdà, que fa pocs dies va acordar destinar una partida de cent quaranta mil euros, per adaptar l’edifici a seu de la Delegació del Govern. Tindrà diversos espais per acollir reunions i esdeveniments pluridisciplinaris. Doncs bé, si de deu, nou han trobat destí, més o menys adequat o forçat, què passa amb el de Berga ? Doncs, res. Està com estava deu anys enrere. Perdó, aviat en farà catorze, el temps passa volant i resulta que cap dels equips de govern que han passat per l’Ajuntament ni l’actual, saben què fer-hi . Vaja, almenys puc assegurar que es troba en el mateix lloc on el van deixar al final de la seva construcció. A l’entrada centre de Berga, a l’altra banda de l’IES Guillem de Berguedà, acumulant una mica de pols cada dia que passa. I em demano, com és possible que un edifici gran, amb un aparcament lateral, situat en l’entrada principal de la ciutat, estigui abandonat ? Sí, sí, abandonat perquè no hi ha ni s’espera cap activitat. Es que ni tan sols serveix de magatzem per a la brigada de manteniment, o com seu d’entitats de Berga. O com no s’ha convocat un concurs d’idees per a buscar-li destí?. Es que trobo indignant, irritant i un despropòsit que una ciutat com Berga, no li hagi trobat un ús, ni que sigui mínim, a un monument al desconcert. Atenció, parlem de catorze anys. I no és l’únic cas , perquè ara i aquí podríem parlar dels Jutjats vells, i d’altres espais que porten anys, molts anys, de deixadesa i abandonament. Tot una mostra de mediocritat en la política i gestió. Res de nou.

MOLT AVANÇAT EL NOU LLIBRE D’ENSENYAMENT DEL CASTELLÀ PER A IMMIGRANTS. Després d’haver redactat 3 llibres d’ensenyament de l’espanyol per a estrangers que vaig escriure per encàrrec de la Xarxa d’Acadèmies d’idiomes Inlingua, en la meva estada de 7 anys a Berna ( Suïssa) he cregut necessari fer-ne un de nou, destinat al Centre Internacional de Protecció de Refugiats de Berga, on estic donant classes, 3 matins a la setmana. En aquest cas, considero indispensable disposar d’un llibre àgil, molt concentrat ,com per ensenyar el més indispensable, per poder-se espavilar a nivell de vida i treball, després de 4, 5 o 6 mesos d’estada en el Centre. Els molts anys de treball en aquest camp, em permet comprimir material i ordenar l’aprenentatge com per deixar de banda el que no és indispensable, per centrar-nos en el que és de major utilitat. Poso un exemple per fer entendre el que vull dir. Aprendre l’alfabet, en segons quins països i idiomes no seria tan rellevant com en el nostre cas, degut a la pluralitat de nacionalitats amb les que treballo. Es evident que han de poder dominar de seguida l’alfabet per a poder dir com s’escriuen els seus noms i cognoms. Son exercicis pràctics que cada dia han de fer servir en les seves visites a hospitals, policia, ajuntament, etc. I lògicament els números, dies, mesos, anys, per a tot seguit dominar les hores d’un dia. En resum, cal anar al moll de l’ós de l’idioma, deixar les futileses i concentrar-se en la utilitat del dia a dia. Els resultats son bons, sigui quin sigui l’idioma matern o altres idiomes que puguin conèixer. Hi ha un enorme interès per aprendre i una sana competició entre tots els alumnes per estudiar, aprendre i comprendre. En aquests darrers mesos he anat assajant tot un seguit de continguts, que ara he traslladat a un primer llibre de castellà. Ahir, vaig acabar la lliçó número 22 i crec que en dues o tres més, podré tenir el llibre acabat. Parlo del material gramatical, a continuació incorporaré exercicis per a cadascuna de les lliçons de manera que tothom pugui aprendre, primer, i tot seguit practicar. I al final, afegiré un bon nombre de materials per ampliar vocabulari, practicar verbs i conèixer continguts essencials. Si tot va segons el previst, espero tancar aquesta primera part de la feina, a meitats del mes de setembre i a finals d’any, la resta de materials. Berguedà, agost de 2025.

ELS NERVIS D’ERC. Pràcticament des del seu naixement , ja fa un munt d’anys (19/3/1931), ERC ha estat un partit d’una gran inestabilitat interna. La seva composició i el funcionament assembleari no permeten períodes llargs d’estabilitat, de manera que en qualsevol moment, un simple grup o grupet, pot tirar per terra projectes que semblaven sòlids i duradors. Les causes ? Múltiples, potser la més evident, és la manca de lideratges potents, afegida a individualismes de tota mena, i a sistemes d’elecció i funcionament que permeten dir sí, avui, i no, demà. Si no anem als principis dels temps, previs a la guerra civil, i saltem als primers anys de la democràcia recuperada, ja vam veure curiositats i contrastos entre un suposat esquerranisme de llibre amb la realitat de lideratges com Heribert Barrera o Joan Hortalà. Podien dir i fer qualsevol cosa, en nom d’una ERC que es movia amb una enorme precarietat de mitjans. Els temps d’Angel Colom foren estrambòtics, en tota mena d’accions i actuacions. Qualsevol cosa era possible, però la contrària, també. Carod – Rovira va voler posar un cert ordre i concert, en treball conjunt amb Joan Puigcercós com secretari general. Fou aquest el que considerà oportú canviar reglament i estatuts per a convertir ERC en un partit tradicional, homologable a qualsevol altre que permetés garantir estabilitat. No se’n sortí perquè l’amenaça de canvi profund va mobilitzar suficients militants com per fer fracassar la temptativa. I és així com es van produint crisis sectorials, territorials, amb intervencions més o menys obertes dels representants municipals, tots ells per lliure, fins arribar a la presidència d’Oriol Junqueras amb Marta Rovira a la secretaria general. D’ells dos ja sabem la vida política durant tot el procés independentista, acabat amb un a la presó i l’altra, fugida a Suïssa. Després, nous terratrèmols i ara vegetant, en un munt de dubtes i contradiccions que no deixen clar el futur immediat. Es una llàstima veure malmetre una força política, amb representació estratègica, tan a nivell estatal com a nivell català. Amb millor lideratge i estratègia clara, la seva situació podria ser enormement fructífera. Ho és en determinats moments, però la perd, gairebé a l’endemà per problemes interns i dubtes de darrere hora. A més, es deixen influenciar pels posicionaments radicals de Junts, i per moviments d’algun dels grups opositors interns. Qualsevol estossec a dintre, fa tremolar tot el cos. Ara, mateix perquè un grupet proposi trencar relacions amb Illa, ja hi ha tremolor de cames per si cal fer una nova consulta interna o esperar resultats. Es evident que treballar amb tensions constants no permet tenir les idees clares i preparar el futur, de manera adequada. Tenen les municipals a tocar ( 2027) i els deures estan per fer. Pronostico la pèrdua d’una part important de la seva representació, precisament per aquesta indefinició de polítiques i acords. No es donen compte que els seria molt més intel·ligent una política d’acords que no pactes puntuals. Però, els nervis els traeixen i ara mateix es plantegen si fer una nova consulta per trencar relacions amb el PSC o esperar a veure resultats. Es evident que seria més útil un pacte veritable, entrant o no en el Govern, que acords puntuals com fins ara, però la inestabilitat continua i no permet canviar l’ADN. Mentrestant no ho facin, veurem l’ERC de sempre.

BIOGRAFIA JOAN ROMA I CUNILL Nascut a Borredà ( Berguedà), l’any 1950. Es llicenciat en Ciències de l’Educació, per la UNED i parla diversos idiomes. Residí 7 anys a Berna, Suïssa, on compaginà treball i estudis, i on publicà 3 llibres d’ensenyament de l’espanyol per a estrangers, per a la xarxa d’acadèmies d’idiomes on treballava (Inlingua) Retornà de Suïssa per encapçalar una candidatura a les municipals de l’abril del 79. Elegit regidor, exercí diversos càrrecs municipals fins l’any 91, en que fou elegit Alcalde, amb majoria absoluta i revalidà el càrrec 7 mandats seguits, fins a la retirada, l’any 2019. A Suïssa, fou co-president de Casa Nostra a la ciutat de Berna, associació de gent de parla catalana i articulista de la revista Plançó. I amb uns quants altres catalans, fundaren `l’ Assemblea de Catalunya, a Suïssa. Ja a Catalunya, formà part de la Comissió de Festes de Borredà, durant prop de 35 anys. S’afilià al Partit dels Socialistes de Catalunya a l’octubre del 79. A principis de 1980 fou elegit Primer Secretari de l’Agrupació Socialista del Berguedà i membre de l’ Executiva de la Federació XI ( Bages, Berguedà i Solsonès). Fou Diputat al Parlament, durant 4 legislatures. En una d’elles presidí la Comissió d’Agricultura del Parlament. Aquest càrrec el va compaginar amb el de Primer Secretari de la Fed. XI, i amb el de Conseller Nacional del PSC. Actualment, és membre de les Executives de l’Agrupació del Berguedà i de la Federació XI. Fou membre fundador de l’ADF Sobrepuny, de la qual ostentà el càrrec de vice- president durant 15 anys i de president durant 20. Actualment en forma part com simple voluntari. Participa en diverses organitzacions socials. En una d’elles ( Creu Roja) exerceix, des de fa 9 anys, de professor de castellà per als refugiats, acollits en el Centre Internacional, de Berga, després d’haver exercit de professor de català, durant 16 anys. Es articulista en nombroses publicacions en català i castellà. Practica el ioga, i les seves grans afeccions son escriure, passejar, el cinema i la música. Actualment, està preparant un nou llibre d’ensenyament del castellà, destinat als refugiats, acollits a Berga. Borredà, agost de 2025.

CONTRA EL FUEGO, TODOS A UNA. Sin ánimos de dar lecciones a nadie, me permito simplemente informar sobre las acciones y actuaciones, llevadas a cabo en Cataluña, a raíz de un año especialmente virulento y complicado, a nivel de incendios. Me refiero al año 1986, en que padecimos 563 incendios, de más o menos gravedad que en total, quemaron 65.811 hectáreas. Pero no solo hablamos de cifras sino también de espacios, especialmente sensibles. Veníamos ya de unos años con incrementos constantes, pero ese año fue fatídico. Y, a veces tienen que ocurrir desgracias muy duras para reaccionar y estudiar vías para evitar la frecuencia y la extensión de los incendios. Fue así como, a iniciativa del Gobierno de la Generalitat, con la colaboración y cooperación de centenares de ayuntamientos rurales, se creó el programa FOC VERD (fuego verde), con una dotación presupuestaria de 1.518 M de pesetas (9.123.359 Euro). Era una cantidad importante y permitió iniciar unas actuaciones, todavía vigentes, hoy día. El programa contenía diferentes ámbitos de actuación sobre el país, y muy especialmente sobre el territorio forestal, pero me voy a centrar en uno de los puntos que más rédito y buenos resultados ha dado: la creación de las ADF (Agrupaciones de Defensa Forestal). Con 500 M de pesetas, se inició un plan para dotar de material, preparación y formación, a centenares de pueblos que aportaron miles de voluntarios, para conformar grupos eficientes a la hora de prevenir, primero, y actuar, después. En mi caso concreto, vice-presidí, durante 15 años, una de las primeras: la Sobrepuny (nombre de una de las montañas del entorno). Fue la número 47. Luego, pasé a presidirla durante 20 años. El modelo de creación y funcionamiento fue similar en todas ellas. La historia empezaba por agruparnos 4, 5, 6 municipios, en base a conocimientos del territorio y existencia de bosques, caminos y pistas forestales comunes. La aportación de la Generalitat, sumada a otras municipales y de la Diputación de Barcelona, supuso el inicio de un largo camino que todavía hoy, 40 años después, vamos mejorando, modificando e innovando. De entrada, se empezó por disponer de un mínimo de instrumentos, utensilios y material básico: uniformes ignífugos, mochilas de 15/20 litros para rematar fuegos, palas, motosierras, hachas y otros elementos esenciales. Al mismo tiempo, confección de la planimetría exacta de cada territorio, con sus caminos, pistas forestales, ríos, rieras y torrentes, con sus pozas, aptas para cargar agua. Acto seguido, compra de emisoras fijas y portátiles para estar debidamente conectados, todos los grupos. A partir de aquí, cada ADF estudió las necesidades y disponibilidades para adquirir, conducir y mantener un parque móvil de vehículos, adecuados a los trabajos de prevención y extinción de incendios. Fue así como cada ADF, encargó adaptar vehículos, comprar remolques, autobombas, cisternas. En estos momentos, cada pueblo agrupado, dispone de al menos un vehículo autónomo, de mayor o menor carga, pero todo el territorio tiene siempre varios vehículos preparados para salir. Siempre cargados de combustible y agua para actuar. También los establecimientos turísticos, con importantes concentraciones de personas, como son los campings, disponen de una autobomba para poder actuar de forma inmediata, a la espera de que lleguen los refuerzos pedidos. Con el paso de los años, tanto el material móvil como el equipamiento personal, se ha ido adaptando, a nuevas medidas de seguridad. Las ADF están formadas por los equipos municipales, propietarios forestales, cazadores y voluntarios, en general. Todos deben pasar una revisión médica, que permite decidir si pueden llevar el distintivo verde, que permite actuar en primera línea de fuego, o el amarillo destinado a los que se ocupan de organización e intendencia. Ahora mismo mi destino, por cuestión de edad, es la de intendencia, tan importante como la de primera línea porque poco tiempo pueden resistir bomberos y voluntarios de ADF, si no les llega comida y bebida de forma puntual y permanente mientras dura el combate. El incremento de peligrosidad, ha motivado una muy estricta regulación para actuar contra cualquier incendio. Nadie puede actuar, sino está encuadrado en una ADF, y dispone de su correspondiente carnet. Sin el equipo adecuado y la identificación, los Mossos d’Esquadra o los Guardas rurales, no permitirán el acceso a zonas de peligro. Contra el fuego no cabe la improvisación ni la falta de formación. Estos días hemos visto personas actuando en primera línea sin vestimenta adecuada ni utensilios efectivos. Hay que ser realistas y evitar peligros que pueden complicar, aún más las tareas de extinción. Estar encuadrado en una ADF, supone haber pasado cursos y ejercicios prácticos, y además estar cubierto por un seguro que aporta la Generalitat. Queda claro que las ADF están formadas por voluntarios, convertidos en auxiliares de los bomberos, en todo momento y lugar. No reciben ninguna contraprestación económica ni de otro tipo. Son personas del territorio, implicadas en su protección y defensa. Nada más y nada menos, y puedo dar fe que han actuado en miles de casos, evitando que pequeños conatos se convirtieran en incendios. Actualmente, existen 307 ADF, que agrupan 669 municipios (Cataluña tiene un total de 947) y cubren un 87% de la superficie forestal. En total, superamos ligeramente, los 6.000 efectivos También, con todas las partes implicadas, se propone y se financia la instalación de depósitos de agua, al aire libre, para cargar helicópteros, o camiones cisterna de bomberos o ADF. Y, en los últimos años se ha procedido a colocar hidrantes, en determinados puntos de las redes de suministro de agua, donde se pueda cargar agua, sin depender del caudal de ríos o torrentes. Dicho esto, quiero exponer que la Generalitat catalana dispone de uno de los mejores cuerpos de Bomberos de España e incluso de la UE. El actual cuerpo de bomberos nació en agosto de 1982, asumiendo la Generalitat los cuerpos provinciales, creados por las cuatro diputaciones, en 1969. Actualmente dispone de 2.811 efectivos (Barcelona – capital, a parte, porque dispone de su propio cuerpo), repartidos en 145 parques. Todos ellos muy bien equipados y altamente profesionalizados. Por supuesto se accede por convocatorias públicas, con pruebas y exámenes muy duros. Su actividad es frenética todo el año puesto que supervisan, controlan, disponen y proponen las acciones indispensables para poder actuar, en todo momento y lugar. Pero es que una de las principales actividades cuando no están apagando incendios, es su colaboración en accidentes de tráfico, en extracción de personas de sus vehículos. O rescatar personas en accidentes de montaña, etc. En resumen, es incomprensible como determinadas CCAA no disponen de cuerpos de bomberos profesionales todo el año, debidamente preparados , formados y sobre todo bien equipados. Y lógicamente, debidamente remunerados. Estos días hemos podido ver y comprender la rabia e indignación por la falta de medios para atacar los virulentos incendios en multitud de lugares de España. Si en Cataluña, aprendimos la lección, a raíz de los incendios de 1986, quizás ha llegado la hora de que hagan lo mismo, en los territorios donde no hemos visto ni coordinación ni colaboración entre todas las partes afectadas. El fuego no entiende de competencias ni política, pero queda claro que o nos unimos todos, o las consecuencias serán cada vez más catastróficas.

AQUÍ NO I ALLÀ TAMPOC. Amb molts anys de govern a l’esquena, constato que el grau de comprensió, solidaritat i cooperació al bé comú, ha anat baixant , amb el pas dels anys, fins arribar a uns mínims que poden encara patir més rebaixes. Si mirem les pàgines d’aquest diari, veurem com no passa dia que no apareguin denúncies, queixes, apertures de vies judicials o resolucions d’algunes presentades, que fan referència al rebuig de multitud d’instal•lacions, infraestructures, equipaments o serveis municipals, autonòmics, estatals o privats. Es igual, es pot fer una generalització, fins el punt de que a dia d’avui, pràcticament no hi ha res que no sigui objecte de crítica i rebuig. Si molts anys enrere costava trobar un lloc adient per a instal•lar un abocador d’escombraries, una subestació elèctrica, o un espai per a antenes de telecomunicacions, la llista s’ha anat engrandint i multiplicant, fins el punt de que és pràcticament impossible aconseguir un consens mínim per a instal•lar el que sigui. Ni aquí ni allà. Un autèntic maldecap per a tots els que gestionen la cosa pública, sigui quin sigui el nivell administratiu. No s’accepten possibles molèsties, sota els conceptes més extravagants. Un pati d’escola molesta, perquè els nens criden quan surten a jugar. Un espai d’esbarjo per a gossos, perquè potser que algun lladri quan s’està fent la migdiada. Una pista de pàdel perquè hi ha qui expressa sorollosament guanyar o perdre... i així podria enumerar desenes d’instal•lacions per a les quals, vint o trenta anys enrere no teníem cap problema. Però, les crítiques i oposicions pugen de to a mesura que els projectes o propostes son més indispensables per al conjunt de la societat. Si tots tenim assumida la necessitat de produir energia, per mitjans nets, semblaria fàcil acceptar la presència d’aerogeneradors, on puguin anar. Perquè si necessiten vent, no es podran posar on no en corri tot l’any. O si es volen posar plaques solars, no les posarem en zones d’ombra permanent. Doncs, tampoc. Com podem veure, hi ha sempre un munt de raons per dir que aquí no, i allà tampoc, si està una mica a prop. Que vagin lluny d’aquí, on no les veiem ni les notem. I és clar, si a tot arreu reaccionen igual, és lògic que Catalunya estigui a la cua de la generació d’energies netes. De moment, ni aquí ni allà, s’ha aconseguit, fer truites sense trencar ous. Es evident que s’han de tenir en compte factors importants, però si les instal•lacions no poden anar sota terra, sempre hi haurà una servitud a acceptar. Però, és que l’oposició no es limita a aquestes grans o mitjanes instal•lacions, a qualsevol poble o ciutat, tindran problemes per ubicar un parc infantil, o per col•locar papereres, i ja no diguem contenidors. Més difícil encara, decidir el lloc per Depuradores d’Aigües Residuals ( EDAR), o instal•lacions lligades al cicle de l’aigua o equipaments sanitaris / mèdics / assistencials, etc. En resum, estem davant una de les etapes més difícils per a resoldre la ubicació d’equipaments i serveis, indispensables per al conjunt de la població. I ja no únicament públics, sinó també privats essencials. Toca aconseguir una major conscienciació i alhora donar més i millors eines a les administracions per decidir, evitant paràlisis i traves interminables. El bé comú ha de tenir prioritat i celeritat, garantides. I en cas de dubte, queda clar: confiança en el Govern.

POCA PLURALITAT EN ELS MITJANS PÚBLICS CATALANS. Si algú creia que l’arribada de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat comportaria canvis profunds en el funcionament, composició i programació dels mitjans de comunicació integrats en la CCMA ( Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) ha pogut comprovar que això no ha estat així, ni s’espera es faci realitat en els propers mesos o anys. Seguim en mans de dirigents, directors, caps de servei, coordinadors d’àrees, posats pels anteriors governs, en mans de CiU, els més antics, seguits de Junts i ERC. Ben pocs, poden ser considerats “independents” i ja no dic, proclius al PSC. Si existeixen, s’han de buscar amb lents d’augment. La situació és altament preocupant perquè hi ha un clar decalatge entre el que passa en el Govern, en el Parlament, i al carrer. Vaig abandonar TV3 i Catalunya Radio, fa una dotzena d’anys, arran l’inici del procés i només torno breument per a comprovar si la subjectivitat, el partidisme i el relat proper a les tesis independentistes es manté, i he de dir que mentrestant això passi, no penso tornar. I puc assegurar que el mateix fan no menys de dos-cents cinquanta o tres-cents mil ciutadans, indignats pel segrest de “la nostra” que s’ha convertit en la “d’ells”. I és que segons els programes, el partidisme és més o menys pujat de to, però resulta increïble el grau de manipulació per part de la major part de programadors, opinadors, tertulians i conductors que apleguen una representació gens proporcional de la realitat del país. Ens trobem amb proporcions de 3 a 1, figurant els tres com clarament contraris al Govern de la Generalitat i amb ell , al Govern central. Es dona veu abans, a qualsevol estrafolari defensor de suposats atacs a Catalunya, que a persones preparades i formades que podrien informar i no fer propaganda. La qualitat, en general, ha baixat enormement i ja no hi ha més objectiu que resistir. Es a dir, conservar els llocs de treball, uns dels més ben remunerats , a nivell d’Espanya, i amb unes condicions de luxe pel que fa complements, compensacions i gratificacions extres. Ja s’entén que no vulguin canviar de règim ni obrir-se cap a noves realitats, però ens pertoca a tots plegats, exigir que els nostres impostos no vagin cap a mantenir uns mitjans que no fan la feina que haurien de fer: informar, sota criteris de veracitat i objectivitat. Fins quan durarà aquesta situació ? Difícil de predir, però almenys fins les noves eleccions al Parlament de Catalunya. D’aquestes futures eleccions en dependrà la nova composició del Parlament i del futur Govern. Es evident que qui vingui al darrere ha d’entomar el tema de tirar endavant una profunda remodelació dels mitjans. Son insaciables a nivell pressupostari i no s’hi poden dedicar centenars de milions, per permetre el seu ús sectari. Almenys haurien de complir amb la funció pública per la qual foren creats. I a la vista de que serà molt difícil la remodelació, penso en una sacsejada forta, reduint dràsticament l’aportació directa de la Generalitat, per així reduir volum i fer-los més gestionables. Ara, funcionen com si fos un cos a part de la Generalitat. Van al seu aire, perquè es consideren intocables i només al servei de les seves cabòries i preferències. I, ara i aquí, res tenen a veure amb la nova realitat del país. Per tan, no fan la funció informativa, plural i transversal que haurien de fer, motiu pel qual s’han de reformular de dalt a baix, tan bon punt es disposi de suficient força parlamentària per a dur-ho a terme.

EINES CONTRA EL FOC. Portem dies amb el cor encongit i temorosos que tot el que veiem en terres, més o menys llunyanes, no arribi fins aquí. En qüestió de focs, ningú pot creure tenir les eines suficients per a fer-hi front. El canvi climàtic, si algú no se’l creia, ara té amplis exemples de que existeix i produeix situacions i destruccions com mai ens havíem imaginat. I no s’hi val a improvar ni a lluitar-hi amb eines insuficients o poc adequades. Ens posem les mans al cap quan veiem imatges de com s’ataca el foc, en territoris que haurien d’haver après la lliçó i haver fet els deures per poder-los combatre amb molts millors condicions. Això, em permet exposar la visió i feina feta a Catalunya, des del llunyà 1986, en que el país va patir calamitats que tots encara recordem. En un sol any, tinguérem 563 incendis, que van cremar un total de 65.811 hectàrees. Superficies immenses que ara veiem es poden destruir en només 3 o 4 dies, degut a situacions extremes. Però, si d’aquells incendis vam aprendre una lliçó, és la d’estar millor preparats, formats i equipats. Fou arran d’aquells desastres que es va crear el programa FOC VERD, amb la contractació d’un crèdit de 1.518 milions de pessetes, per part del Govern de la Generalitat. Fou quan es varen implementar un gran nombre de mesures de prevenció i alhora, s’acordà la creació de les ADF ( Agrupacions de Defensa Forestal). Però, també quedà clar que el Cos de Bombers, i amb ell el de guardes rurals havia de créixer i fer-se fort com per estar preparat per entomar les responsabilitats d’actuar amb la màxima rapidesa i eficàcia. No és el que veiem en diverses CCAA, que mostren unes condicions i carències inexplicables. Han tingut temps, i no han fet els deures. Només cal reclamar que tota la feina que no s’ha fet, es faci a partir d’ara, a ritme accelerat. Un país no pot tenir deficiències com les que veiem cada dia en els mitjans de comunicació. I és que recordo que a Catalunya tenim (2025) , un cos de bombers amb 2.811 efectius, distribuïts en 145 parcs. Barcelona capital a part, perquè té cos propi. Però, com a gran força auxiliar, nascuda a partir dels incendis de 1986, disposem de 307 ADF, que agrupen 669 municipis, i cobreixen prop del 87% del territori català, amb 6.000 voluntaris, preparats per sortir, degudament preparats, formats i equipats. I no només això, queda clar que les tasques de prevenció son essencials, i no podrien actuar tots aquests efectius si no trobessin camins rurals i pistes forestals en les degudes condicions de circulació per arribar a tot arreu. I pel camí ,multitud de dipòsits d’aigua, per a poder carregar els helicòpters o els camions de bombers o de les ADF. I ara, cada vegada més, hidrants posats a les xarxes d’aigua dels pobles, degudament senyalitzats, com a punts per emplenar cubes i cisternes. I tots plegats, amb emissores i equipament adequat per intervenir a primera línia, sempre sota el comandament dels responsables de cada intervenció. En resum, si mirem enrere, podem dir que vam aprendre la lliçó i que ara son molts els que en poden prendre nota, per implantar-ho a casa seva. Contra el foc no s’hi valen improvisacions ni mitjans inadequats. Es necessiten eines, preparació i formació, cada vegada més especialitzada. Si algú ho dubtava, ho pot veure cada dia, arreu del país.

BORREDÀ, INAUGURA UN MURAL A L’ENTRADA DEL CARRER DE LA FONT, EL MÉS ANTIC DEL POBLE. En el dia més important de la Festa Major, aquest diumenge dia 17, es va procedir a inaugurar un gran mural, a l’entrada del Carrer de la Font, el més antic del nucli urbà de Borredà. El mural és obra del reconegut muralista, Slim Safont, el qual ha reflectit de manera molt encertada, un paisatge i unes persones de meitats del segle passat. El mural porta el nom de “Les Trotes”, nom amb el qual es coneixien dues de les germanes d’una família que vivia en l’antic número 8 del carrer de la Font. En aquesta casa hi havien viscut els germans i germanes, tots solters: Pere, Josep, Jaume, Ramona, Dolors, Pepeta, Margarida Espelt Armengol, a més d’un tiet: Josep Espelt Clara, nascuts en pobles veïns, vinguts tots a fer de pagès, a Borredà. La seva manera senzilla de viure, la vestimenta que portaven, el treball de subsistència, les van fer especialment conegudes i apreciades per tot el poble fins a la seva desaparició. En record a elles i a una manera de viure, ja molt llunyana en el temps, ha estat l’excusa per pintar un nou mural, que s’afegeix a d’altres tres, pintats en els darrers anys i situats en espais molt freqüentats del nucli urbà: aparcament municipal, escoles, zona esportiva, i ara, entrada carrer de la Font. No serà el darrer perquè l’ajuntament pensa continuar embellint el poble amb imatges pròpies o imaginades, que omplen de vida, espais singulars del nucli urbà. La inauguració es va fer després dels balls del Gall Radulf i del nou Esbart que recuperà el Ballet i Corranda de Borredà. Una nombrosa assistència va escoltar les explicacions donades per Rosa Ma Soler, primera tinent d’alcalde, i pel propi artista. Tot seguit, tots els balladors, i muralista, es van fer una foto conjunta amb l’alcalde, Jesús Solanellas, davant del mural. El finançament de l’obra, ha anat a càrrec d’un ajut de la Diputació de Barcelona, complementat per una aportació municipal. Borredà, agost de 2025.

NI AYUDAR, NI DEJARSE AYUDAR. Si alguien preveía que la llegada de Núñez Feijóo supondría visión de Estado y participación en las grandes decisiones del país, se equivocó de pleno. Bajo su batuta el PP, ha dejado claro que ni ayudará a nadie, y menos a petición del Gobierno o del PSOE, ni se dejará ayudar, por mucho que lo necesite. La Dana de Valencia, dejó meridianamente clara, la incompetencia del PP para hacer frente a urgencias y emergencias, por un doble motivo: por incomparecencia del máximo responsable del gobierno autonómico, y por incompetencia de sus cargos públicos. El resultado está a la vista de toda España, y muy especialmente de todos los afectados, directos e indirectos. El problema es que lo han vuelto a demostrar, esta vez con los incendios. Muchos y muy virulentos, lo cual debería haber llevado a sus responsables a anular vacaciones y ponerse al frente de los efectivos. No solamente no lo han hecho sino que han salido a criticar a sus detractores. Todo un ejemplo de irresponsabilidad. Y si hablamos de acoger a los menores, llegados a Canarias: otro ejemplo de increíble rechazo a ayudar en la acogida, de niños y niñas, en desamparo. ¿Cómo es posible tanta mezquindad? ¿Cómo pueden tener un comportamiento, ya no impropio de cargos institucionales, es que ni de personas, con una mínima sensibilidad? Pues, en eso, tampoco. Que los lleven adonde quieran, pero no a nuestros territorios. Haber sido alcalde y, por el cargo, responsable de urgencias y emergencias, con el añadido de más de veinte años de presidencia de una de las ADF( Agrupaciones de Defensa Forestal) se me hace imposible imaginar cómo pueden gobernar pueblos y ciudades unos presidentes, con este talante. La unión hace la fuerza y ante una emergencia, bienvenidos todos los esfuerzos y refuerzos, sean locales, autonómicos, estatales o de la UE. He tenido que combatir fuertes aguaceros y sobre todo algunos grandes incendios, y el primer movimiento era movilizar los efectivos propios, pero acto seguido, pedir ayuda a los demás, empezando por los bomberos y protección civil, y en función de las necesidades, comunicar a los altos mandos para que activasen más y más efectivos. Que vengan de Barcelona o de Madrid, me da igual. Lo importante es que estén disponibles y sean efectivos, y puedo dar fe que la creación de la UME ( Unidad Militar de Emergencias ) fue un acierto del presidente Rodríguez Zapatero, a pesar de las grandes críticas que le dedicó el PP, y algún otro partido, muy poco dado a pensar en grande y a largo plazo. Después de la Dana de Valencia, estaba convencido que el PP habría aprendido la lección y no tendría miedo a pedir ayuda. Me equivoqué, lo reconozco. Hay que ser realmente mediocre e incompetente para creer que pedir ayuda, es sinónimo de incapacidad o dependencia, de quien te la envía. No, no, pedir ayuda es reconocer que ante determinadas catástrofes hacen falta más medios para resolver la situación. Días después, he comprendido mejor el miedo a la presencia de otros efectivos porque la gente compara, preparación y formación de unos, respecto a otros. Y ha habido una crítica clara y generalizada a la falta de medios personales, técnicos y de maquinaria, por parte de las CCAA, gobernadas por el PP, porque en todas ellas, impera la creencia de que no vale la pena tener y mantener grandes equipos de prevención y extinción, cuando solo se utilizan en caso de incendios. Y no, no, todos los que hemos estado al frente de organizaciones forestales, sabemos que los incendios se apagan en invierno, mediante unos trabajos claros de prevención. Hay que sacar masa forestal de los bosques, hay que mantener despejados todos los caminos y pistas forestales para llegar a todas partes. Hay que disponer de depósitos al aire libre para que puedan cargar los helicópteros y hay que colocar hidrantes adecuados para poder llenar las cisternas de los camiones de los bomberos. Esto y mucho más, ligado a actividades agrícolas y ganaderas, que permitan rebajar niveles de riesgo, pero hechos los deberes, hay que tener equipos, preparados y formados para actuar cuando se les necesita. Y aquí, el PP ha fallado en lo uno y lo otro. Y además, ha tenido muchas reticencias a la hora de pedir ayuda, y cuando la ha recibido, de dejarse ayudar. Pero es que con todo lo visto y oído, además se permite criticar al gobierno central por no intervenir. ¿Es que quieren se les aplique el artículo 155? ¿No pueden hacer frente a las competencias propias? Pues que lo digan y lo asuman. Nada más fácil y más rápido. Pero, todos sabemos que no se puede estar en misa y repicando, ¿o sí, en el caso del PP? La dura realidad pone a todos en su sitio, y queda claro que el sitio del PP, no es resolviendo urgencias ni emergencias.

LA REPÚBLICA FA AIGÜES. En pocs dies de diferència, han coincidit dues grans crisis dintre de l’entramat independentista, que mostren batalles internes, discrepàncies estratègiques, tics clarament autoritaris per part dels màxims responsables, i acusacions de subordinació i falta de lideratge, entre d’altres. Començaré pel Consell de la República, pompós nom posat pel propi Carles Puigdemont, l’any 2018, per poder disposar d’una mena d’assemblea de savis i representants territorials de Catalunya, que guiessin el poble català cap a la independència, sota el seu paraigües institucional, a” l’exili “. Aquest òrgan va tenir problemes, gairebé des de l’endemà de la seva constitució, per raons òbvies. Puigdemont volia un “consell d’amics i subordinats” que fessin el que ell volgués, sota l’aparença de grans debats i propostes. Al seu costat hi va situar Toni Comin , un personatge ben poc adient, per aplegar transparència i eficàcia. Ben aviat els problemes i conflictes es van fer evidents i la crisis va obligar a fer canvis reglamentaris i elegir nous lideratges. En aquesta nova fase sortí elegit Jordi Domingo, amb acusacions de poca claredat en els resultats, però bé, s’havia de tirar endavant i buscar el protagonisme perdut. No d’ell sinó del Consell de la República. Estem a tan sols mig any d’aquell procés electoral i la personalitat d’aquest president, advocat i ex Cònsol de Mar, ha provocat una nova crisis de grans proporcions, motivada per la renúncia de 22 membres. Els motius: autoritarisme i falta de lideratge. Bé, doncs, com podem veure la gran estructura creada per Puigdemont i la seva colla, per fer bullir l’olla, des de Waterloo i donar la sensació de tenir una potent maquinària dintre del país, fa aigües des de la seva creació i lluny de refer-se, està en clares vies de descomposició i desintegració. Es més un mal de cap que no pas una eina amb una mínima utilitat i produeix un enorme descrèdit, si es que algun dia n’ha tingut. I com ja és norma a Catalunya, no hi ha crisis d’uns que no arribi a d’altres. Heus aquí que l’ANC, la gran entitat que volia portar les regnes del moviment cap a la independència, va de crisis en crisis, fins quedar en uns pocs óssos que la mantinguin ni que sigui amb respiració assistida. Les renovacions de lideratges han anat sempre acompanyats de grans polèmiques, batalles internes i acusacions de tota mena. La darrere que va portar Lluís Llach, a la presidència, ha estat una de les més llargues i controvertides i com no podia ser amb un personatge de les seves característiques, ha motivat fa pocs dies una altra sacsejada amb la renúncia d’una vintena de secretaris nacionals. I no solament això sinó que la territorial de Tarragona que havia tingut 430 socis, ha hagut de tancar per falta de personal disponible. Què passa aquí ? Doncs, cosa semblant al CR. Autoritarisme, falta de lideratge, indefinicions, proximitat a algun partit concret com en el cas de Junts, descrèdit per algunes accions poc meditades i poc debatudes, i al cap i a la fi, crisis general del moviment independentista que ha perdut credibilitat i efectivitat. Es bo reflexionar sobre quin futur li esperava al país de la mà de tots els qui formaven part del Govern, i les cúpules dels partits i entitats independentistes. Gent eixelebrada, totalment incapaç de portar res a bon port. D’això, ens vam salvar !!!!

REVOLUCIÓ ADMINISTRATIVA. A diferència de governs anteriors, l’actual executiu , presidit per Salvador Illa ens proporciona material de primer ordre, cada tres o quatre dies, i molt especialment tots els dimarts, una vegada acabada la reunió del Consell Executiu. Tinc clar que la presència de nombrosos exalcaldes, regidors i tècnics municipals, en l’estructura de govern, porta unes maneres i uns fons molt diferents als que estàvem acostumats. Pressentia que l’eficiència seria la nota de color del Govern, però he d’admetre que la realitat ha superat les expectatives. Dic això. després d’haver llegit molt atentament l’informe del Govern pel qual estan en marxa mesures per a simplificar, accelerar i fer possible resolucions, decisions i/o pagaments que afecten 170 tràmits administratius. Sí, sí, heu llegit bé. Pràcticament no queda cap gestió ni tràmit que s’escapi a l’afany de simplificació i eficiència, en el conjunt de l’administració de la Generalitat. Podem dir, ja era hora!. Es que llegir l’informe suposa posar el crit al cel, dues o tres vegades, a cada pàgina. I és bo fer-lo públic perquè exposa dades que ningú coneix. O pràcticament ningú, com és que en els 10 principals tràmits de la ciutadania, es presenten 657.000 sol•licituds cada any. Si, sí heu llegit bé. Aquesta enorme xifra, només fa referència al conjunt de les 10 peticions més habituals, però vol dir que si hi afegim la resta, sobrepassem molt de lluny, el milió. I quan s’arriba a xifres com aquestes, hi ha dues vies per encaixar-les: calma i tranquil•litat, i anar fent, i que la gent esperi; o posar majors recursos, de tota mena, per retallar llistes i aconseguir nivells d’eficiència raonables. Poso un exemple. Si en matèria de MOVES III ( vehicles elèctrics i punts de recàrrega) i ajuts a renovables d’autoconsum i emmagatzematge, parlem de milers, molts milers de peticions d’ajuts, que havien d’esperar no menys d’un any i mig per a ser resolts, i finalment pagats. Doncs bé, solució ? Reduir paperassa, simplificar tràmits, i posar 82 professionals més, a treballar. Amb aquestes mesures, és lògic aconseguir resultats espectaculars, respecte del passat. Però, és que si mirem cadascuna de les prioritats, dintre d’aquestes 170 mesures, la de Reconeixement de la situació de dependència i de prestació i/o servei, és una de les que clamaven al cel. La mitjana de temps de resolució, és de 326 dies. Aquí també, grans canvis de formularis, tràmits i gestió, a més d’incrementar en 18 persones, el personal a càrrec d’un tema tan sensible com aquest. Primer objectiu ? reduir en 90 dies, la resolució. Després ja vindran altres mesures, per una nova reducció de termini. Poso aquests exemples, però la situació és semblant en totes les mesures. Milers, molts milers d’expedients en tràmit, en comptes d’anar a l’origen del problema. Ara, després de mesos de treball d’un ampli conjunt de persones, s’ha arribat a conclusions pràctiques. Per agilitzar tràmits, cal minimitzar papers, i simplificar gestions. I si cal, incrementar plantilla, com per resoldre els expedients acumulats i evitar nous colls d’ampolla. No semblava especialment complicat, però la via de qui dia passa any empeny, no va mai a l’arrel del problema. Ara, s’ha anat a l’arrel, i ha començat una autèntica revolució administrativa, en l’àmbit de la Generalitat, cosa que permetrà anar en línia amb els ajuntaments i finalment amb l’administració estatal. En pocs mesos, ho comprovarem. Ja era hora !

SOLDATS CONVERTITS EN ASSASSINS. Fa cinquanta anys, any amunt, any avall, vaig visitar el primer camp d’extermini nazi: Dachau, a prop de Munic. Tenia ja uns raonables coneixements d’alemany i anar acompanyat d’una amiga suïssa, em va permetre poder comprendre bé, tot el procés de nazificació d’Alemanya. A l’edifici on residien els soldats i militars, hi ha un ampli i detallat museu sobre el nazisme que tothom hauria de visitar al llarg de la seva vida. De fet, vam coincidir amb una classe d’institut, i parlant amb la professora ens va exposar que és obligatòria, almenys una visita a un camp d’extermini, durant l’ensenyament secundari. Una mesura de vital importància per veure, en directe com era i com es tractaven les persones que eren deportades allà. No cal dir que després d’unes hores de visita, surts amb el cor encongit i penses que mai més es poden repetir accions com aquelles. Però, ara, molts anys després i pel poble que va patir tantes calamitats, constatem horrors increïbles que no tenen fi. Una acció cruel de Hamàs, feia preveure una reacció dura i contundent per part d’Israel, però mai emprendre un genocidi contra el poble palestí. Un genocidi que té els pitjors components que es poden imaginar. Destruccions massives, acompanyades de tota mena de crueltats, justificades com persecució de terroristes. Tenir de primer ministre un Netanyahu, acusat de diversos presumptes delictes de corrupció, ha ajudat a estendre el terror i fer-lo durar, sota qualsevol excusa. Son ja més de 61.000 els morts comptabilitzats, molts dels quals dones i infants, a la recerca de menjar i beure. I, poc a poc s’ha anat observant que les morts no es devien a “baixes per accions colaterals” lligades a les actuacions militars, sinó assassinats buscats i duts a terme, per part de soldats, colons o qualsevol que s’hi afegeixi. Total impunitat, justificada per persecucions de terroristes infiltrats entre la població civil. No estem davant d’una guerra contra un adversari, clar i definit, sinó d’una acció militar, contra població civil indefensa que lluita per la supervivència i és massacrada de manera metòdica per tal de fer-la desaparèixer. Un exemple clar i concret de genocidi, planificat i justificat sota l’excusa que tothom amaga terroristes i son víctimes colaterals de les accions militars. No, no, cert que hi ha víctimes colaterals, però hi ha milers de víctimes, causades per la reconversió de soldats en assassins. Per les investigacions dutes a terme per diverses ONG de total confiança i transparència, s’han estudiat milers de morts, sobretot de dones i infants en que la mort els vingué de la mà de l’ús d’armes, a curta distància, contra òrgans vitals amb l’objectiu de produir-los la mort. Hi ha un munt d’investigacions obertes en que la causa és un simple assassinat. Es terrible que un país, dit democràtic, perdi aquesta condició per a transformar-se en un règim autoritari, on la llei ha perdut la preeminència i s’ordenen execucions en tot moment i hora, a la recerca de l’objectiu de fer desaparèixer el poble palestí. Tanta violència, tanta destrucció, també afecta el present i futur de l’Estat d’Israel. Els que n’érem defensors hem perdut les raons per defensar-lo i constatem el triomf dels més extremistes i fanàtics que porten el país cap a la destrucció interna. Només cal veure i estudiar els efectes sobre milers de joves, alguns dels quals es suïciden i altres han de ser tractats per afectacions mentals de difícil o impossible tractament. I ningú cregui que aquests assassinats quedaran impunes perquè hi ha agències i ONG que els van informant i detallant com perquè un dia els seus autors siguin portats davant la Justícia, interna o externa. Fa poc vaig explicar la tasca de la Fundació Hind Rajab. A ella correspon la persecució de tots els militars que surten del país, per demanar que la Justícia actuï contra ells, es trobin en el país que es trobin. Ja no tindran pau, mai més. No la mereixen.

HUÉRFANOS DE OPINIÓN VERAZ Y CONTRASTADA. Soy uno más de los miles, centenares de miles de seguidores de dos programas de TVE, apreciados por su calidad, pluralidad y equilibrio, que cierran por vacaciones. Lo siento, pero considero deberían continuar, precisamente en unas semanas, con mucho más tiempo para dedicar a informarse y contrastar opiniones. Hablo del programa El Vespre, en catalán, conducido por el periodista Quim Barnola, en la 2 de TVE, a las siete de la tarde, de lunes a viernes. Y de La Noche de TVE / 24 horas, conducido por Xavier Fortes, desde las 22 h, hasta medianoche. Quiero que se me entienda. Les deseo un merecido descanso, pero siempre disponen de un colaborador /a, para substituirles cuando surge algún imprevisto. Nunca es lo mismo, pero tampoco se pueden desmerecer las cualidades de los sustitutos. Y como en el teatro, la ópera o la danza, de estas sustituciones puede salir un nuevo conductor/a para otro programa. Se me dirá que la política de primer nivel también para por vacaciones y no hay el mismo ritmo ni importancia de temas para tratar que durante el curso político. Cierto, pero el país no para, ni la política internacional, y donde aquí es verano, en Latinoamérica es invierno, y las guerras continúan y el genocidio en Gaza también. Hay pues, un montón de temas para seguir su evolución y resultados. Por otro lado, el plantel de opinadores / tertulianos es suficientemente amplio como para permitir a unos ir de vacaciones, mientras los otros continúan a pie del cañón. No sé si TVE ha hecho alguna encuesta, sino se la recomiendo para averiguar el interés de los consumidores de estos dos programas, de mantenerlos en verano. Otra cosa son las cortas interrupciones por Navidad y Pascua. No es igual un descanso de una semana que la de seis o siete. Y es que la virtud de estos dos programas, es la de huir de espectáculos poco edificantes, propios de otros programas y otras cadenas. Se habla y se deja hablar, siempre con respeto y de forma pausada. No hay extremismos ni por una parte ni por otra, y sobre todo hay un conjunto de periodistas de primer nivel. En preparación, formación y capacidad de expresar ideas, conceptos y críticas, comprensibles para todos los públicos. De hecho, son la mejor muestra de lo que debe ser un medio de información público. Para esto pagamos impuestos. No, para adoctrinarnos ni vendernos ideología barata, sino para escuchar información veraz, contrastada con múltiples fuentes que son expresadas por boca de periodistas de probada trayectoria. Y si esto es lo que consumimos, a nivel de toda España, mucho más lo necesitamos los que vivimos en Cataluña. Llevo años, muchos años, criticando y reclamando el mismo servicio público que ofrece TVE, a TV3. Estamos lejos, muy lejos de conseguirlo. Algunos pueden pensar que, si en la Generalitat gobierna el presidente socialista Illa, TV3 se ha puesto las pilas y ofrece un servicio amplio y plural. Ya no digo próximo a los postulados socialistas, no, no, simplemente al servicio del conjunto del país. Pues no, estamos lejos de tener la televisión pública que nos merecemos los catalanes. Continua en manos subjetivas, próximas a los postulados independentistas, con continuos tics impropios de una televisión pública que pagamos entre todos. Es lamentable la continuidad de programas que no reconocen los cambios políticos existentes desde las últimas elecciones. El fraccionamiento del Parlamento, no permite grandes cambios ni reestructuraciones que deberían afectar a la CCMA (Corporación Catalana de Medios Audiovisuales), en su conjunto y a TV3, especialmente. Tenemos unos medios muy caros, llenos de personal procedente de ampliaciones por intereses políticos, supeditados a los partidos independentistas. Todo ha quedado pendiente de remodelación, para fechas futuras, cuando los equilibrios políticos sean otros. Ahora y aquí, el sectarismo está presente en todos y cada uno de los principales programas de radio y televisión. Es lógico pues, que muchos hayamos huido de este adoctrinamiento y propaganda, a la búsqueda de pluralidad y veracidad. De aquí la petición de continuar durante el verano, ni que sea con fórmulas y coordinadores diferentes. Se hace largo, muy largo, no disponer de estos espacios de libertad, de la que carecen otros canales. Dicho esto, deseo a los dos protagonistas, un merecido descanso veraniego. Hasta la vuelta, en septiembre.

CATALÀ: INVENTS, ELS MÍNIMS. Pels qui hem estat llargs períodes representant el poble català, en el Parlament de Catalunya, ens costa fer el seguiment dels actuals períodes de sessions. No és que el nivell hagi baixat, és que en alguns moments, es troba sota terra, amb propostes que no se sap ben bé si son estirabots d’algun il•luminat o l’autèntica línia política del Grup Parlamentari que presenta les propostes. En aquest apartat, Junts x Catalunya, va fent mèrits per continuar donant notes extravagants, impròpies d’un partit que vulgui arribar al Govern algun dia, ni que sigui dintre de quinze o vint anys. Ho dic a la vista de la Moció subsegüent a la Interpel•lació al Govern sobre el compromís amb la preservació i la projecció de referents i símbols nacionals de Catalunya. Un títol tan llarg no m’imaginava portés en el punt 6è, una proposta que denota desconeixement de la realitat de la immigració a Catalunya, ignorància sobre la legislació vigent i finalment, propostes impossibles. En aquest punt, Junts proposava una modificació del reglament d’estrangeria, mitjançant la qual es requereixi el nivell A2, a les persones que portin 2 anys de vida aquí, i el nivell B2, pels qui portin 5 anys. Ja està. I en tots els casos, per evitar fer trampes, una entrevista obligatòria que certifiqui el nivell de coneixement real, d’aquests dos nivells. Ho he dit en anteriors ocasions i ho repeteixo ara, en la qüestió del català, bestieses, les mínimes. No està el país i la seva gent per anar improvisant i fent propostes que denoten el total desconeixement de la realitat de la immigració. Aquest punt, és propi de gent amb bons ingressos, que viuen còmodament en espais privilegiats i que miren la immigració des de les seves terrasses, àtics o apartaments a la platja. També denota la irresponsabilitat d’ostentar càrrecs pels quals no estan ni preparats ni degudament formats. No tenen ni idea de la realitat de la immigració que tenim. Proposar un nivell A2, al cap de dos anys i no gens menys que un B2 al cap de cinc, és viure un deliri del qual algú els ha de despertar. I és que es mouen amb la idea de que si els immigrants no aprenen ni parlen l’idioma és per mandra o mala fe. No s’imaginen persones amb greus problemes per sobreviure, que treballen deu o dotze hores diàries, que només tenen una pobre habitació per viure i que molts d’ells tenen un baix o molt baix nivell educatiu. No saben que desenes de milers de catalans repartits per tot el món, no parlen alemany després de deu o dotze anys, ni el suec, noruec, finès, danès, ni molts altres. Com tampoc parlen el neerlandès ( flamenc) els tres fugitius, instal•lats a Bèlgica, quan és l’idioma matern del 60% del país. Aplicant aquest principi de Junts, Bèlgica els hauria de fer fora, perquè han tingut prop de vuit anys, i no l’han après. Portaran aquesta proposta cap aquell país ? En resum, si Junts va pel món amb aquestes propostes, li auguro molts anys a l’oposició i amb molta menys representació. En qüestió d’idioma, anem amb compte a fer propostes eixelebrades. Els recomano uns mesos de voluntariat en qualsevol de les ONG’s que es dediquen al món de la immigració. Segur que els permetrà tocar de peus a terra i pensar en propostes molt més assenyades.

ELS EXABRUPTES DE JUNTS. El nostre país és petit, i ens coneixem gairebé tots els que directa o indirectament ens ocupem de la “cosa pública”. Son molts anys d’interrelació, de comunicació i trobades en llocs i moments diversos al llarg de l’any i dels anys. Es així com tenim oportunitat de parlar amb regidors, alcaldes, diputats, de diferents partits, i molt especialment amb els integrats ,a Junts. Parlo ara d’aquest partit, com en el futur parlaré d’altres, presents a l’hemicicle del Parlament de Catalunya. Avui m’interessa tractar la frustració i estupefacció de molts càrrecs de Junts a la vista del comportament i decisions de la cúpula del partit, molt especialment pel que fa el Congrés de Diputats. A ningú va estranyar el darrer estirabot del curs parlamentari, votant de nou amb el PP i VOX, contra la proposta del Govern central d’implementar mesures per evitar una nova apagada general. El vot en contra de PP i VOX es donava per assumit, vistes les guerres entre ells, i la prioritat d’anar contra el PSOE, encara que sigui a costa de perjudicar a tots els ciutadans. Però, i Junts ? Està també en aquesta batalla campal ? Sí i no. Està en una o altra, en funció de com es lleven aquell dia. Tenen uns estrategues de saló que poden decidir una cosa i la contrària amb només uns minuts de diferència. Si algun d’ells considera que es el moment de sortir a les noticies per dir que han estat més ferms que ningú en la defensa de Catalunya, donc,s ho diuen i ni tan sols es posen vermells. La vermellor ja l’han perduda fa anys, a mesura que cada dos o tres mesos, es permeten votar contra qualsevol mesura, per positiva que sigui per al conjunt. Precisament com més oportuna sigui, millor votar-hi en contra, perquè així es dona més rebombori al seu posicionament. Estratègia concreta ? Cap. Resultats polítics ? Cap, a la vista de com van les coses i de la desafecció que produeix el seu funcionament. I aquí volia arribar. Els danys interns que causen aquests exabruptes els notaran ben aviat. Hem passat l’equador del mandat, i falten menys de dos anys per tenir les llistes fetes i conformades, per presentar-les davant les Juntes electorals. Conec més d’una vintena de càrrecs rellevants de Junts que no tenen gens clara la seva continuïtat. No entenen el camí del partit, i no veuen futur en les seves posicions i decisions. Veuen amb preocupació que totes les enquestes, oficials i privades, castiguen el partit, amb més o menys contundència, però no n’hi ha ni una que mantingui resultats. Ni una. Totes donen pèrdues d’entre cinc i deu diputats. Això allunya el partit de futures presències en el Govern. Però, també l’allunya de recuperar alcaldies, consells comarcals i diputacions. Es un peix que es mossega la cua, i ben aviat comprovaran les primeres desercions, amb formules diverses com la de donar per tancada una etapa, en el cas d’alcaldes de llarg recorregut, o retornar a la feina deixada, en altres casos. El tema està en que viure en un partit de comportaments similars als de la CUP no els atreu ni els convenç. I com que tampoc veuen un canvi proper, auguro baixes importants en el conjunt del país. Els errors es paguen i en política, molt més. Temps al temps.

ALGÚ FARÀ NETEJA ! Els que hem estat al capdavant d’un ajuntament, hem anat observant descensos en els comportaments cívics de moltes persones, de manera que l’espai de tots, es va convertint en un espai que uns pocs se’l volen fer seu. Les notes d’incivisme es van fent presents en múltiples espais i de múltiples maneres. Totes elles rebutjables i que cal aturar ,abans no sigui massa tard. Avui poso la nota sobre una qüestió que anys enrere era esporàdica, molt limitada en uns llocs determinats i que ara es va estenent per tot el país. Em refereixo al costum de molts conductors i acompanyants, que una vegada consumida una beguda, un menjar o una cigarreta, la llencen per la finestra. Aquest reiterat costum, esdevé lamentable i alhora difícil d’aturar sinó ho fem entre tots. Primer, amb fortes campanyes informatives – educatives, explicant l’incivisme que això suposa i el perill per a flora i fauna. Podem afegir-hi la mala imatge que suposa veure els vorals de camins i carreteres, plenes d’envasos, cartrons, plàstics, cigarretes i en alguns casos qualsevol altre utensili que s’hagi fer servir per beure o menjar. Anys enrere, el problema era esporàdic, ara ha esdevingut sistèmic. Ho podem comprovar en les grans vies, però també en les secundàries. No sé què pensen conductors i acompanyants quan llencen fora del vehicle, els envasos del que han begut o menjat. Com creuen que es netegen els espais embrutats ? S’imaginen el mal que poden produir al bestiar domèstic i al salvatge ? No saben que alguns animals poden intentar menjar o empassar-se alguns d’aquests envasos i morir en l’intent ? Voldrien tenir casa seva o el seu jardí o carrer, ple de deixalles ? Es urgent una campanya llarga, ben dissenyada, ben plantejada , de cara a sensibilitzar la ciutadania que anar en vehicle no permet llençar fora res del que es tingui a dintre. Es tan senzill i tan pràctic com recollir-ho i esperar arribar a casa o en algun lloc amb contenidors per deixar-ho en el lloc que correspongui. Aquest costum ha de ser l’habitual, sempre i en tot lloc, deixant enrere la maleïda via de desfer-se d’una cigarreta o del paquet de tabac, llençant-lo per la finestra. El mateix cal dir dels envasos de begudes o els envoltoris de caramels, xocolates o altres productes. No es pot tolerar trobar qualsevol carretera, amb tota mena de productes per terra. Això ens costa una fortuna a tots plegats i deixa el territori amb una mala imatge terrible. A més, com he dit, causen danys greus i permanents en ramats d’animals domèstics i a tota la fauna salvatge. Demanem ben poca cosa: guardar els materials en el cotxe, fins arribar a casa. No és cap heroïcitat, però és extraordinàriament important.

EL FISCAL GENERAL, NO DEBE DIMITIR. Lejos de mi comparar situaciones, pero tengo la impresión que algo de lo que me pasó, está sucediendo, en estos momentos, en varios expedientes judiciales, entre los cuales el de Fiscal General del Estado, García Ortiz. En mi larga trayectoria de cerca de cincuenta años de actividad política, de los cuales cuarenta en un ayuntamiento, primero como concejal de gobierno, luego como alcalde, durante 28 años, parte de los cuales compartiendo cargo como diputado en el Parlamento de Cataluña por el PSC, y al mismo tiempo Secretario General, de una de las federaciones del partido, tuve que resistir fuertes oposiciones por parte de CiU, aliada con una persona con problemas mentales. Durante una docena de años, recibí centenares de denuncias, por carta, por correo electrónico, vía Sindicatura de Greuges, y vía Sindicatura de Comptes (equivalente catalán al Tribunal de Cuentas) que sirvieron para utilizar instituciones públicas para fines de partido. A la vista de la imposibilidad de echarme del ayuntamiento, decidieron emprender acciones judiciales, de todo tipo y por todos los medios. Fue así como tuve que comparecer ante 11 instancias judiciales, que iban desde Juzgados de Primera Instancia, hasta el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, durante el tiempo que estuve aforado, en tanto que Diputado. Al final, doce años después, fui absuelto del último de los expedientes que quedaban vivos. Es decir, tuve que afrontar 11 expedientes judiciales, algunos realmente insólitos, hasta que al final se demostró la persecución política y la carencia total de fundamento, en todas ellas. Pues bien, a nivel de partido, desde el primer momento se tuvo claro que estaba siendo perseguido y acusado falsamente para conseguir lo que no habían logrado por las urnas. Echarme fuera de la política. Era un estorbo para sus planes y durante muchos años Cataluña estaba sometida a un férreo control por parte de CiU. Si en el primero de los procedimientos o en los que le siguieron, hubiera presentado la dimisión o el partido me hubiese apartado de mis funciones, no habría podido continuar la ingente tarea de transformación del municipio, per una parte, ni la intensa tarea como Diputado o como dirigente del PSC, en las comarcas centrales de Cataluña. Doce años después del primer procedimiento quedó claro lo que pretendían. Pues bien, de esta experiencia saqué varias conclusiones. La primera: a veces cuesta probar la inocencia cuando todo se hizo según las leyes vigentes. Afirmar y comprobar la rectitud de todos los pasos, supone un trabajo ingente, pero lógicamente, al final se consigue. La segunda: la seriedad y rectitud de fiscales y jueces que estuvieron al frente de todos los procedimientos judiciales. De todos. Y entre todos, tuve más de una docena de fiscales y jueces, incluso el presidente de una de las Salas del TSJC. Esta constatación por vía directa, ha topado después con modos y maneras sorprendentes en fiscales y jueces, a nivel estatal. He pasado de la fuerte convicción de fiscales y jueces justos, a otra en que en determinados niveles se juega otra partida, otra liga. Es increíble ver a fiscales y jueces haciendo huelga, por cuestiones que deberían mantenerles en el más estricto silencio y respeto a las Cortes Generales, donde reside la soberanía popular. Y más estupefacción produce determinados expedientes judiciales, en los que ni se respeta la presunción de inocencia, ni los secretos de sumario que podemos pensar, se venden al mejor postor. O peor aún, para intervenir en política, a favor de unos y en contra de otros. Mi credulidad en la justicia que yo viví, ha cambiado notablemente, en los últimos años a raíz de todo lo visto y escuchado. Y me ha quedado claro que hay miles de fiscales y jueces, con vocación de servicio a la sociedad, y a su lado, unos pocos centenares que no respetan el juramento prestado, en el momento de acceder al cargo. Es grave la acusación pero a las pruebas me remito, ante docenas de acciones y actuaciones, claramente en contra del gobierno presente. La inacción del CGPJ, y la intocabilidad que detentan algunos de los principales magistrados, motivan la total desconfianza de buena parte de la ciudadanía. Si esto es así, en algunos de los casos más mediáticos, mucho más lo es, en lo que respeta a la figura del Fiscal General. No veo, ni vemos, una gran mayoría de españoles, motivo para que García Ortiz deje el cargo. Ha sido sometido, como yo lo fui, distancias aparte, a múltiples acusaciones que al final se demostraron falsas. Si en este caso, pasa lo mismo, debe dejar el cargo, antes que se emita sentencia? En absoluto. Es más, se crearía un pésimo precedente, ya utilizado en otros casos y otros niveles, mediante el cual, para sacar un adversario de un puesto determinado, es más fácil incriminarle por lo que sea y cuándo sea, con el objetivo de que renuncie. Después, una vez absuelto y visto el uso fraudulento de la Justicia, se le dirá que lo sentimos mucho y que se vaya a casa. Pues mejor evitarlo y si nadie tiene miedo a la Justicia que se le deje defenderse. Estoy seguro que los jueces justos, que los hay, sabrán dirimir lo que es verdad de lo que es mentira. Ánimos, pues, y que la verdad se haga camino.

BORREDÀ : RECUPERA EL JOC DE LA PETANCA, DESPRÉS D’UN PARÈNTESIS DE DOTZE ANYS. A principis dels anys 80, uns pocs estiuejants, van animar l’ajuntament i a uns quants del poble a jugar a la petanca. Aquells inicis, van motivar que l’ajuntament adaptés un espai a la zona esportiva, per poder jugar, en dues pistes. Poc a poc, el nou esport va anar agafant embranzida fins el punt de que uns anys després esdevingués la principal entitat esportiva del poble, amb prop de 230 socis. Gent del poble de sempre, i una àmplia representació de segons residents, integrats totalment en el conjunt. Durant anys, les activitats eren diàries, amb algunes competicions extres en caps de setmana, a banda de sortir a competir a fora. El Club Petanca Borredà, va ser capaç d’organitzar importants campionats comarcals i intercomarcals, fent servir les pistes pròpies, i tot el camp de futbol, de manera que durant tot un dia el poble s’omplia com poques vegades s’havia vist. Aquesta gran activitat, va motivar que l’ajuntament aprofités les obres de construcció de la pista poliesportiva per construir a continuació quatre pistes de petanca reglamentàries i un cobert, per a protegir-se del sol i la pluja. També es va facilitar els serveis de WC, de les antigues casetes del camp de futbol. Pràcticament durant 20 anys, el CPB, organitzava i concentrava en els seus espais un munt de persones, per jugar, badar i fer tertúlia, però poc a poc, per llei de vida, l’activitat va anar decaient, fins esdevenir inevitable la seva desaparició. Algunes persones a títol individual, han anat a jugar, però sense competicions ni arrelament. Però, de les cendres ha renascut l’interès i els ànims per a recuperar l’activitat i ja son una vintena els que s’han apuntat a la nova etapa, amb horaris de pràctica i de competició local, dissabtes i diumenges al matí. Les pistes de petanca es tornen a omplir amb la vista posada a recuperar el Club i preparar-lo pels nous temps. Fa goig tornar a veure l’activitat, preparant el futur, tot emmirallant-se en el passat. Tot estava a punt, per acollir una nova fornada d’afeccionats, alguns dels quals, jugadors de l’anterior etapa. Es així com Borredà, recupera el joc de la petanca, amb bons ànims de cara el present i futur.

FUNDACIÓ HIND RABAT ( HRF ). Probablement és la primera vegada que sents parlar d’aquesta Fundació. A mi em va passar fa uns mesos però n’he fet un seguiment i considero oportú donar-la a conèixer a tots els qui ens sentim indignats i horroritzats pel genocidi d’Israel sobre Gaza. Mai hauríem imaginat veure, en viu i en directe, com un país pot dur a terme unes matances planificades i programades fins el darrer detall, contra població indefensa. Ningú amb un mínim de sensibilitat i solidaritat pot quedar impassible davant imatges famèliques, i crims contra dones i infants com a via directe per fer desaparèixer tot un poble. Els autors no son màquines, totes les màquines son operades per persones i totes elles responen a ordres directes dels seus superiors. I sigui mitjançant drons, avions, canons o altres instruments de guerra, l’exèrcit d’Israel, s’ha convertit en una màquina de destrucció generalitzada Cap soldat pot al·legar ordres ni justificacions per a convertir-se en un assassí. Investigacions recents, tan des de dintre del país com des de fora, han confirmat assassinats metòdics de dones i infants mitjançant trets a curta distància i a òrgans vitals com per produir la mort. No hi ha caiguts per accions indirectes. No, no, hi ha persecució directa i indiscriminada per matar, cosa que modifica el concepte de soldat pel d’assassí. Com pot el poble jueu conviure amb una massacre com aquesta ? Com podrà reclamar comprensió pel seu present i futur, quan demostra la pitjor de les cares de la maldat?. Un exèrcit al servei d’un genocidi. I uns colons amb carta blanca per actuar contra veïns i població propera, per robar les seves terres i propietats. Algú pot fer res contra tanta barbàrie ?Doncs sí, ni que sigui un oasis dintre de tanta destrucció. Queda clar que el que pertoca és que els països de tot el món civilitzat posin fi, a aquest genocidi, imposant sancions i exigències d’obligat compliment, però hi ha actuacions que considero han de ser conegudes per saber que res pot quedar impune. Vaig al principi. Què és i què fa la Fundació Hind Rabat ? Les sigles en anglès ( HRF ). Hind Rabat era una nena de 5 anys, nascuda a Gaza, i que fou assassinada per l’exèrcit jueu, juntament amb altres sis membres de la seva família i amb dos ajudants sanitaris que havien anat a intentar salvar-los. Des de Brussel·les es va agafar el seu nom, a inicis de 2024, per posar nom a una nova Fundació que assegurés buscar justícia on només hi ha barbàrie. En aquest curt lapse de temps, s’han recollit més de 8.000 proves, clares, contundents, verificables i palpables dels horrors comesos per soldats, colons, oficials i alts comandaments de l’exèrcit. Res de grups o col·lectius de difícil identificació. No, no, noms i cognoms concrets, ben detallats, amb fotos i informes sobre vida i professió. Amb aquests milers de fitxes es fa un seguiment dels moviments de tots els identificats per tal de perseguir-los per terra, mar i aire, tan bon punt surten d’Israel i pretenguin anar de vacances, visitar familiars o amics, a qualsevol indret del món. S’investiguen les sortides del país, i tot seguit es presenten denúncies en el país de visita, per tal que la Justícia activi les vies per detenir-los i portar-los davant els tribunals. Algú pot pensar que les accions son molt escasses i complicades. Complicades sí, però les actuacions es compten ja per centenars, en multitud de països: Brasil, Argentina, Xile, Tailàndia, Suècia, Sri Lanka, Bèlgica, Espanya, Itàlia....i les peticions d’arrest han afectat des de soldats rasos, a suboficials i oficials de molt alta graduació, de manera que l’exèrcit ha hagut d’avisar i aplicar mesures especials per evitar sortides a l’estranger perquè ja no tenen cap país segur. I algun dia la massacre ha d’acabar i algun dia s’haurà de portar tots aquests assassins, davant els tribunals perquè paguin pels crims comesos. Cap podrà al·legar accions de guerra perquè les seves accions s’han investigat i detallat degudament com per ser qualificades d’assassinats contra població indefensa.

CORRUPCIÓ, FÀCIL O DIFÍCIL ? Es evident que la condició humana està plena de contradiccions, temptacions i fracassos, alhora que també hi trobem grans gestos, dedicacions i èxits. No hauríem de caure en el pessimisme i la negativitat, per uns quants casos, per greus que siguin, que han traït la confiança dipositada. Lògicament han de ser investigats, fins les últimes conseqüències i degudament castigats. Dit això, si mirem el comportament privat de persones a títol individual o col•lectiu hi trobarem també moltes deficiències, pràctiques il•legals i resultats nefastos. Segur que tots els lectors podrien aportar casos concrets que han tingut en la vida quotidiana o professional. Però, és cert que tot i ser indignants, no tenen la gravetat dels que actuen en la vida pública. D’entrada cal tenir present que en el conjunt d’Espanya, tenim prop de 80.000 càrrecs polítics, sumats regidors, alcaldes, consellers comarcals, diputats de diputacions, parlamentaris autonòmics, diputats al Congrés, Senadors i per descomptat govern central i governs autonòmics. Es un gran conjunt d’homes i dones, dedicats a feines concretes, en el seu àmbit d’actuació. Cap ajuntament, consell comarcal, diputació, govern autonòmic i per descomptat govern central, podria funcionar sense la presència de persones preparades, formades i disposades a dedicar un temps de la seva vida personal, a la vida pública. Puc confirmar, per experiència pròpia, durant quaranta anys que l’activitat no és ni fàcil ni degudament apreciada. Ja no dic premiada, perquè al cap i a la fi, hi som perquè volem, però un millor tractament i prestigi no aniria malament. I quedi clar que una immensa majoria actuen amb ànim de voluntariat. Que preguntin a més de la meitat d’aquests vuitanta mil, el que reben com contraprestació i veuran la importància de la vocació i el compliment d’uns ideals, per ser on son. Així, doncs, ningú dubti de la honestedat i honorabilitat de gairebé la totalitat dels polítics, però és evident que la corrupció d’uns pocs, esquitxa a la totalitat. Tan sols, amb cent o cent cinquanta casos a l’any, ja dona com per omplir milers de pàgines, i centenars d’hores en el conjunt dels mitjans de comunicació, la qual cosa trasllada la idea de que si s’arriba a un càrrec, és fàcil fer-lo servir per enriquiment propi o aliè. I aquí, puc afirmar que no és així, de manera rotunda. Per què? Doncs, perquè al llarg dels anys, cada cas conegut d’una certa importància, ha donat peu a modificar lleis i normes per evitar la seva repetició. I quan algú ha trobat una escletxa, es mira de tapar-la amb noves modificacions, fins arribar a la situació actual en que ens queixem de massa burocràcia, però una part, és indispensable per tapar vies de sortida. Diguem-ho clar, estem en un país amb múltiples controls i filtres per evitar la corrupció. D’entrada els polítics no poden mai adjudicar, concedir o aprovar inversions , sense el control, certificació i signatures de diversos tècnics i funcionaris. Cap polític pot pagar, sense la signatura d’un o dos funcionaris, per petita que sigui la factura o servei. Aleshores, perquè continuem tenint corrupció ? Doncs, per escletxes que s’han de tapar, posant més supervisions i controls. L’estupidesa humana és infinita com podem comprovar, però ens pertoca reduir al mínim, les vies per sortir-se del marc legal. I, estiguem segurs que son pocs, molts pocs els que la cometen. Això sí, el dany produït és immens i no pot quedar sense càstigs exemplars.