Joan Roma

ELS NERVIS D’ERC. Pràcticament des del seu naixement , ja fa un munt d’anys (19/3/1931), ERC ha estat un partit d’una gran inestabilitat interna. La seva composició i el funcionament assembleari no permeten períodes llargs d’estabilitat, de manera que en qualsevol moment, un simple grup o grupet, pot tirar per terra projectes que semblaven sòlids i duradors. Les causes ? Múltiples, potser la més evident, és la manca de lideratges potents, afegida a individualismes de tota mena, i a sistemes d’elecció i funcionament que permeten dir sí, avui, i no, demà. Si no anem als principis dels temps, previs a la guerra civil, i saltem als primers anys de la democràcia recuperada, ja vam veure curiositats i contrastos entre un suposat esquerranisme de llibre amb la realitat de lideratges com Heribert Barrera o Joan Hortalà. Podien dir i fer qualsevol cosa, en nom d’una ERC que es movia amb una enorme precarietat de mitjans. Els temps d’Angel Colom foren estrambòtics, en tota mena d’accions i actuacions. Qualsevol cosa era possible, però la contrària, també. Carod – Rovira va voler posar un cert ordre i concert, en treball conjunt amb Joan Puigcercós com secretari general. Fou aquest el que considerà oportú canviar reglament i estatuts per a convertir ERC en un partit tradicional, homologable a qualsevol altre que permetés garantir estabilitat. No se’n sortí perquè l’amenaça de canvi profund va mobilitzar suficients militants com per fer fracassar la temptativa. I és així com es van produint crisis sectorials, territorials, amb intervencions més o menys obertes dels representants municipals, tots ells per lliure, fins arribar a la presidència d’Oriol Junqueras amb Marta Rovira a la secretaria general. D’ells dos ja sabem la vida política durant tot el procés independentista, acabat amb un a la presó i l’altra, fugida a Suïssa. Després, nous terratrèmols i ara vegetant, en un munt de dubtes i contradiccions que no deixen clar el futur immediat. Es una llàstima veure malmetre una força política, amb representació estratègica, tan a nivell estatal com a nivell català. Amb millor lideratge i estratègia clara, la seva situació podria ser enormement fructífera. Ho és en determinats moments, però la perd, gairebé a l’endemà per problemes interns i dubtes de darrere hora. A més, es deixen influenciar pels posicionaments radicals de Junts, i per moviments d’algun dels grups opositors interns. Qualsevol estossec a dintre, fa tremolar tot el cos. Ara, mateix perquè un grupet proposi trencar relacions amb Illa, ja hi ha tremolor de cames per si cal fer una nova consulta interna o esperar resultats. Es evident que treballar amb tensions constants no permet tenir les idees clares i preparar el futur, de manera adequada. Tenen les municipals a tocar ( 2027) i els deures estan per fer. Pronostico la pèrdua d’una part important de la seva representació, precisament per aquesta indefinició de polítiques i acords. No es donen compte que els seria molt més intel·ligent una política d’acords que no pactes puntuals. Però, els nervis els traeixen i ara mateix es plantegen si fer una nova consulta per trencar relacions amb el PSC o esperar a veure resultats. Es evident que seria més útil un pacte veritable, entrant o no en el Govern, que acords puntuals com fins ara, però la inestabilitat continua i no permet canviar l’ADN. Mentrestant no ho facin, veurem l’ERC de sempre.