Joan Roma

AQUÍ NO I ALLÀ TAMPOC. Amb molts anys de govern a l’esquena, constato que el grau de comprensió, solidaritat i cooperació al bé comú, ha anat baixant , amb el pas dels anys, fins arribar a uns mínims que poden encara patir més rebaixes. Si mirem les pàgines d’aquest diari, veurem com no passa dia que no apareguin denúncies, queixes, apertures de vies judicials o resolucions d’algunes presentades, que fan referència al rebuig de multitud d’instal•lacions, infraestructures, equipaments o serveis municipals, autonòmics, estatals o privats. Es igual, es pot fer una generalització, fins el punt de que a dia d’avui, pràcticament no hi ha res que no sigui objecte de crítica i rebuig. Si molts anys enrere costava trobar un lloc adient per a instal•lar un abocador d’escombraries, una subestació elèctrica, o un espai per a antenes de telecomunicacions, la llista s’ha anat engrandint i multiplicant, fins el punt de que és pràcticament impossible aconseguir un consens mínim per a instal•lar el que sigui. Ni aquí ni allà. Un autèntic maldecap per a tots els que gestionen la cosa pública, sigui quin sigui el nivell administratiu. No s’accepten possibles molèsties, sota els conceptes més extravagants. Un pati d’escola molesta, perquè els nens criden quan surten a jugar. Un espai d’esbarjo per a gossos, perquè potser que algun lladri quan s’està fent la migdiada. Una pista de pàdel perquè hi ha qui expressa sorollosament guanyar o perdre... i així podria enumerar desenes d’instal•lacions per a les quals, vint o trenta anys enrere no teníem cap problema. Però, les crítiques i oposicions pugen de to a mesura que els projectes o propostes son més indispensables per al conjunt de la societat. Si tots tenim assumida la necessitat de produir energia, per mitjans nets, semblaria fàcil acceptar la presència d’aerogeneradors, on puguin anar. Perquè si necessiten vent, no es podran posar on no en corri tot l’any. O si es volen posar plaques solars, no les posarem en zones d’ombra permanent. Doncs, tampoc. Com podem veure, hi ha sempre un munt de raons per dir que aquí no, i allà tampoc, si està una mica a prop. Que vagin lluny d’aquí, on no les veiem ni les notem. I és clar, si a tot arreu reaccionen igual, és lògic que Catalunya estigui a la cua de la generació d’energies netes. De moment, ni aquí ni allà, s’ha aconseguit, fer truites sense trencar ous. Es evident que s’han de tenir en compte factors importants, però si les instal•lacions no poden anar sota terra, sempre hi haurà una servitud a acceptar. Però, és que l’oposició no es limita a aquestes grans o mitjanes instal•lacions, a qualsevol poble o ciutat, tindran problemes per ubicar un parc infantil, o per col•locar papereres, i ja no diguem contenidors. Més difícil encara, decidir el lloc per Depuradores d’Aigües Residuals ( EDAR), o instal•lacions lligades al cicle de l’aigua o equipaments sanitaris / mèdics / assistencials, etc. En resum, estem davant una de les etapes més difícils per a resoldre la ubicació d’equipaments i serveis, indispensables per al conjunt de la població. I ja no únicament públics, sinó també privats essencials. Toca aconseguir una major conscienciació i alhora donar més i millors eines a les administracions per decidir, evitant paràlisis i traves interminables. El bé comú ha de tenir prioritat i celeritat, garantides. I en cas de dubte, queda clar: confiança en el Govern.