Joan Roma

LA REPÚBLICA FA AIGÜES. En pocs dies de diferència, han coincidit dues grans crisis dintre de l’entramat independentista, que mostren batalles internes, discrepàncies estratègiques, tics clarament autoritaris per part dels màxims responsables, i acusacions de subordinació i falta de lideratge, entre d’altres. Començaré pel Consell de la República, pompós nom posat pel propi Carles Puigdemont, l’any 2018, per poder disposar d’una mena d’assemblea de savis i representants territorials de Catalunya, que guiessin el poble català cap a la independència, sota el seu paraigües institucional, a” l’exili “. Aquest òrgan va tenir problemes, gairebé des de l’endemà de la seva constitució, per raons òbvies. Puigdemont volia un “consell d’amics i subordinats” que fessin el que ell volgués, sota l’aparença de grans debats i propostes. Al seu costat hi va situar Toni Comin , un personatge ben poc adient, per aplegar transparència i eficàcia. Ben aviat els problemes i conflictes es van fer evidents i la crisis va obligar a fer canvis reglamentaris i elegir nous lideratges. En aquesta nova fase sortí elegit Jordi Domingo, amb acusacions de poca claredat en els resultats, però bé, s’havia de tirar endavant i buscar el protagonisme perdut. No d’ell sinó del Consell de la República. Estem a tan sols mig any d’aquell procés electoral i la personalitat d’aquest president, advocat i ex Cònsol de Mar, ha provocat una nova crisis de grans proporcions, motivada per la renúncia de 22 membres. Els motius: autoritarisme i falta de lideratge. Bé, doncs, com podem veure la gran estructura creada per Puigdemont i la seva colla, per fer bullir l’olla, des de Waterloo i donar la sensació de tenir una potent maquinària dintre del país, fa aigües des de la seva creació i lluny de refer-se, està en clares vies de descomposició i desintegració. Es més un mal de cap que no pas una eina amb una mínima utilitat i produeix un enorme descrèdit, si es que algun dia n’ha tingut. I com ja és norma a Catalunya, no hi ha crisis d’uns que no arribi a d’altres. Heus aquí que l’ANC, la gran entitat que volia portar les regnes del moviment cap a la independència, va de crisis en crisis, fins quedar en uns pocs óssos que la mantinguin ni que sigui amb respiració assistida. Les renovacions de lideratges han anat sempre acompanyats de grans polèmiques, batalles internes i acusacions de tota mena. La darrere que va portar Lluís Llach, a la presidència, ha estat una de les més llargues i controvertides i com no podia ser amb un personatge de les seves característiques, ha motivat fa pocs dies una altra sacsejada amb la renúncia d’una vintena de secretaris nacionals. I no solament això sinó que la territorial de Tarragona que havia tingut 430 socis, ha hagut de tancar per falta de personal disponible. Què passa aquí ? Doncs, cosa semblant al CR. Autoritarisme, falta de lideratge, indefinicions, proximitat a algun partit concret com en el cas de Junts, descrèdit per algunes accions poc meditades i poc debatudes, i al cap i a la fi, crisis general del moviment independentista que ha perdut credibilitat i efectivitat. Es bo reflexionar sobre quin futur li esperava al país de la mà de tots els qui formaven part del Govern, i les cúpules dels partits i entitats independentistes. Gent eixelebrada, totalment incapaç de portar res a bon port. D’això, ens vam salvar !!!!