Joan Roma

CORRUPCIÓ, FÀCIL O DIFÍCIL ? Es evident que la condició humana està plena de contradiccions, temptacions i fracassos, alhora que també hi trobem grans gestos, dedicacions i èxits. No hauríem de caure en el pessimisme i la negativitat, per uns quants casos, per greus que siguin, que han traït la confiança dipositada. Lògicament han de ser investigats, fins les últimes conseqüències i degudament castigats. Dit això, si mirem el comportament privat de persones a títol individual o col•lectiu hi trobarem també moltes deficiències, pràctiques il•legals i resultats nefastos. Segur que tots els lectors podrien aportar casos concrets que han tingut en la vida quotidiana o professional. Però, és cert que tot i ser indignants, no tenen la gravetat dels que actuen en la vida pública. D’entrada cal tenir present que en el conjunt d’Espanya, tenim prop de 80.000 càrrecs polítics, sumats regidors, alcaldes, consellers comarcals, diputats de diputacions, parlamentaris autonòmics, diputats al Congrés, Senadors i per descomptat govern central i governs autonòmics. Es un gran conjunt d’homes i dones, dedicats a feines concretes, en el seu àmbit d’actuació. Cap ajuntament, consell comarcal, diputació, govern autonòmic i per descomptat govern central, podria funcionar sense la presència de persones preparades, formades i disposades a dedicar un temps de la seva vida personal, a la vida pública. Puc confirmar, per experiència pròpia, durant quaranta anys que l’activitat no és ni fàcil ni degudament apreciada. Ja no dic premiada, perquè al cap i a la fi, hi som perquè volem, però un millor tractament i prestigi no aniria malament. I quedi clar que una immensa majoria actuen amb ànim de voluntariat. Que preguntin a més de la meitat d’aquests vuitanta mil, el que reben com contraprestació i veuran la importància de la vocació i el compliment d’uns ideals, per ser on son. Així, doncs, ningú dubti de la honestedat i honorabilitat de gairebé la totalitat dels polítics, però és evident que la corrupció d’uns pocs, esquitxa a la totalitat. Tan sols, amb cent o cent cinquanta casos a l’any, ja dona com per omplir milers de pàgines, i centenars d’hores en el conjunt dels mitjans de comunicació, la qual cosa trasllada la idea de que si s’arriba a un càrrec, és fàcil fer-lo servir per enriquiment propi o aliè. I aquí, puc afirmar que no és així, de manera rotunda. Per què? Doncs, perquè al llarg dels anys, cada cas conegut d’una certa importància, ha donat peu a modificar lleis i normes per evitar la seva repetició. I quan algú ha trobat una escletxa, es mira de tapar-la amb noves modificacions, fins arribar a la situació actual en que ens queixem de massa burocràcia, però una part, és indispensable per tapar vies de sortida. Diguem-ho clar, estem en un país amb múltiples controls i filtres per evitar la corrupció. D’entrada els polítics no poden mai adjudicar, concedir o aprovar inversions , sense el control, certificació i signatures de diversos tècnics i funcionaris. Cap polític pot pagar, sense la signatura d’un o dos funcionaris, per petita que sigui la factura o servei. Aleshores, perquè continuem tenint corrupció ? Doncs, per escletxes que s’han de tapar, posant més supervisions i controls. L’estupidesa humana és infinita com podem comprovar, però ens pertoca reduir al mínim, les vies per sortir-se del marc legal. I, estiguem segurs que son pocs, molts pocs els que la cometen. Això sí, el dany produït és immens i no pot quedar sense càstigs exemplars.