Joan Roma

CIVISME VS VANDALISME. En pocs dies, hem pogut veure dos casos extrems de vandalisme, a dues capitals de comarca, ben properes a nosaltres. A La Seu d’Urgell, la matinada del 23 de març, van cremar 4 contenidors, situats en el centre de la ciutat. I, a Igualada, el dia 26, van tallar 17 arbres del Parc Valldaura , repetició de fets semblants, el desembre de l’any passat. Agafo només aquests dos fets per exposar la urgent necessitat d’impulsar campanyes de civisme com per aconseguir la mobilització de tothom per a vigilar, protegir i denunciar qualsevol atac al que son els nostres elements essencials de vida. Si algú té interès en saber el cost de reposició de tots els elements danyats o destruïts es posarà les mans al cap, perquè en el conjunt de Catalunya, parlem de milions, de molts milions d’euros. I ja no és solament el diner llençat, és l’enrenou que provoca aquest vandalisme en el funcionament dels serveis essencials. Parlem de contenidors, com podríem parlar de papereres, fonts, bancs, senyalitzacions, vehicles públics, trens, etc. Uns destruïts, altres pintats o retocats com per obligar a netejar-los per recuperar el bon servei. D’entre totes les dificultats per mantenir i preservar el paisatge urbà, el vandalisme és un dels elements més negatius. Es més, la previsió d’atacs, obliga a planificar i programar determinades actuacions de manera molt diferent a com podrien ser, per culpa d’aquests atemptats als bens comuns. Hem tractat el tema en moltes reunions d’alcaldes, de tècnics, de policies, i la solució és molt complicada. En alguns llocs, pot haver-hi càmeres de vigilància, però en pobles petits i mitjans no és gens fàcil garantir una adequada vigilància. Vull recordar que prop de 500 municipis no tenen cos de vigilants ni de policia municipal. Però, tampoc en els que en tenen, poden garantir la no actuació dels vàndals. Es una qüestió cívic – cultural, lligada a la consideració de pertinença. Es a dir, tothom ha de fer-se seu, el patrimoni públic. Tant seu, com per defensar-lo contra els qui el volen malmetre. Si realment hi ha voluntat clara i contundent, molts autors de destrosses podrien ser identificats. Sempre hi ha algun veí despert, i que passeja el gos, va o torna de la feina, com per observar moviments sospitosos i avisar a la policia local o als Mossos. Una vegada identificats els autors, se’ls ha de fer pagar la totalitat de les destrosses, amb sanció afegida. No pot passar que es doni per impossible la persecució del delicte o que es cregui no val la pena la reparació de danys, per petits que siguin. Tot és qüestió d’exemple i escarment, de manera que si es tracta de menors, hauran de ser els pares els qui reparin els danys, i si son majors d’edat, hauran de ser ells els qui ho facin. Hem d’arribar al punt de : tolerància zero, perquè del contrari el missatge cap a la societat és desastrós. O no es reparen els danys, i deixem espais públics, destrossats, o els reparem, una vegada i una altra, llençant diners que podrien anar a altres necessitats. Vigilància col•lectiva, preservació del patrimoni públic com si fos nostre, i actuació contundent contra els autors, amb obligació de reparar tots els danys causats, i els seus derivats. Això tant en petits pobles com en grans ciutats. Aquest ha de ser un objectiu de país.