Joan Roma

JUNTS, UN PARTIT, CAÒTIC I MESIÀNIC. Si algú aspirava, confiava o desitjava veure Junts, com un germà bessó de Convergència, ha pogut comprovar, que la cosa va per un altre cantó. Tant aviat li veiem reaccions de “peix al cove”, com posicionaments que fins i tot depassen a la CUP. Poden votar en contra del que sigui, amb qualsevol argument, per molt esperpèntic que aparegui. No hi ha direcció, no hi ha guió establert, simplement es deixen anar, com si algú llencés els daus, i s’actués en funció d’aquest resultat. La pròpia estructura jo és tot un poema. Tenir de presidenta una delinqüent, jutjada i sentenciada, i lògicament inhabilitada per a càrrecs institucionals, ja és de campionat, però tot seguit tenir tres o quatre càrrecs que poden fer de portaveus, en diferents llocs i moments, ajuda a complicar la cosa, i pensar més en una estructura caòtica que en una tradicional. Tan aviat veiem Jordi Turull, exercint de secretari general- president- portaveu, com Laura Borrás, dient la seva. Al costat d’aquests dos alts càrrecs, trobem Albert Batet pontificant en el Parlament de Catalunya, amb fortes crítiques i posicionaments en contra de tot el que pugui proposar el fins ara govern Aragonés. Al costat, al davant, al darrere de tots ells, també apareix Josep Rius, amb àmplies competències per a exposar posicions i decisions del Grup Parlamentari o el propi partit. En fi, que Junts és un batibull, a nivell de partit i parlamentari, amb una altra vida a nivell municipal. No semblen el mateix partit. Tot un seguit d’alcaldes/ alcaldesses van fent vida pròpia a cada ajuntament, pactant amb qui més els convé, sense cap seguiment ni lògica respecte del que es tracta i es vota en seu parlamentària. I a tot plegat, hi ha un altre grupet, dits “exiliats” que de fet son simples fugitius que viuen a cos de rei, a Bèlgica. Son ferms republicans, aplegats en un país monàrquic, per a demostrar que poden viure i conviure amb idees totalment contradictòries. I heus aquí que els tres eurodiputats que eren, es van partir ja fa temps, de manera que ara Puigdemont i Comín van per una banda, i Ponsatí per una altra. Entremig queda Lluis Puig, que va vivint còmodament, amb sou de diputat a l’estranger. Aquest garbuix que si s’ha d’explicar a algú de fora del país, és com exposar el sistema organitzatiu de les formigues vermelles, suposa que tothom va per allà on vol, i fa el que li sembla, excepte quan parla el gran Puigdemont. Es el “bruixot” de la tribu que estableix doctrina. No té el poder de la infal·libilitat que se li suposa al Papa de Roma, però se li acosta, de manera que quan ell parla, pontifica. Els adeptes, han bastit un relat heroic del seu passat, en el qual ningú parla de la fugida en el maleter d’un cotxe, deixant abandonats els seus companys de Consell Executiu, i amb ells a tot el poble català, en el pitjor exemple de covardia, d’un president de la Generalitat de Catalunya. Volen fer veure que s’hi va veure obligat per les circumstàncies i per a preservar el immens llegat de la seva persona. En fi, un partit , sense parangó en el món mundial.