Joan Roma

QUAN MADURARAN ? Francament, mai hagués imaginat tenir un president en actiu i un ex president, en situació de polítics, clarament immadurs. No els va bé cap altre adjectiu perquè dia sí, dia també, fan ostentació d’uns comportaments més propis d’infants, i d’infants mal criats, que no pas de persones madures. I si fins ara ja hem passat vergonya aliena, la cosa va de mal en pitjor. Com pot un president dir que va al Senat a “trolejar al PP”? Com pot anar a fer un sermó sobre la llei d’amnistia quan ja s’ha explicat, debatut i votat ? Es que anar al Senat per intentar provocar al PP, és propi d’un president ? Té alguna idea del que la gent considera un “home d’Estat” ? En tot cas, és tot el contrari del que ha fet fins ara. Pel que fa l’expresident Puigdemont, ja només faltava canviar de palau, per acostar-se a Espanya. Torna a donar mostres d’una valentia infinita, negant-se a tornar i decidint fer campanya, des de fora del país. Vaja, ni en els pitjors somnis, algú podia imaginar tants despropòsits junts. Puc entendre la necessitat de marcar terreny i mirar d’enviar missatges potents cap a l’electorat, però no parlem d’això. No sé qui son els responsables de campanya, però jo mai hagués recomanat els passos que fins ara han donat, un i altre. I cometen un greu error, ja no només de falta de serietat, sinó de limitació de l’espai electoral. Es dirigeixen només als seus. A l’àmbit independentista més radical i il·luminat, el qual li pot semblar adequat tot aquest teatre, però la resta no ho accepta ni ho comparteix. Més ben dit, sent vergonya i busca sortir d’aquest envolat, per girar pàgina i iniciar una nova etapa, lluny de futurs imaginaris, totalment fora de la realitat. Pensava que en precampanya i sobretot en campanya, els missatges es moderarien i buscarien, uns i altres, la transversalitat. Es a dir, el vot d’amplis sectors, exposant projectes i millores en tot el que afecta la vida quotidiana. La gent vol viure, vol treballar, vol tenir serveis ràpids i eficients. Si mirem les darreres enquestes veurem la lluita per la independència, en el lloc vintè. Els dinou que el precedeixen son coses tangibles, reals, de cada dia. No van per aquí les coses. La guerra interna, no els permet pensar en el país, i només pensen en clau de partit. Evitar que un passi davant de l’altre. Doncs bé, el meu pronòstic és molt dur, per a tots ells. El que escolto i parlo en el meu entorn més proper i llunyà, va pel camí de girar pàgina i escollir l’únic candidat que parla d’un futur de normalitat i progrés: Salvador Illa. Tot indica que les enquestes son poc generoses amb el sentiment de la gent, perquè encara hi ha un bon nombre de persones que no volen fer públiques les seves preferències, però ho veurem en els resultats. Les meves previsions, van cap un resultat contundent del PSC, com perquè quedi clar que s’encarrega a Salvador Illa, la conformació d’un govern, de progrés. Pel que queda de temps fins el 12 de maig, carreguem-nos de paciència, i deixem que vagin fent criaturades. La nit del 12, hauran de madurar de cop.