Joan Roma

LA SOLITUD EN EL MÓN RURAL. Quan parlo de solitud en el món rural, em refereixo a la solitud no volguda, no buscada ni desitjada. Es una nova realitat que està produint greus efectes sobre els qui la pateixen, normalment persones grans, moltes a títol individual. En els darrers anys, per informes de tècniques socials, regidors/ es d’afers socials, i àrees d’ajuntaments, consells comarcals i diputacions, dedicades a aquests sectors, es van coneixent les problemàtiques i les seves conseqüències. I és que la vida rural com l’havíem conegut, ha canviat radicalment, en no gaires anys. Molta gent de pagès ha vist desaparèixer “la gran família” que vivia en una mateixa casa. Era habitual trobar-hi tres generacions en estreta i complerta convivència. Això, és cosa del passat, i son moltes les cases de pagès que han quedat buides o mig buides, amb tot el que comporta pels qui encara hi viuen. Si repassem uns quants pobles a nivell de mostra, veurem com hi ha vuit, deu o dotze cases amb una sola persona. Sol ser gran i moltes sense facilitats de mobilitat o, en tot cas molt reduïda per dependre d’algun veí o d’algú del poble, per raó d’amistat o de familiaritat. Aquesta situació de dependència d’altres, suposa una limitació greu de contacte amb altres persones, i d’interactuar de forma habitual. La conseqüència és un progressiu tancament a casa, amb falta d’estímuls per sortir i tenir un mínim d’activitat social. Això, produeix efectes greus sobre la salut física i mental, que si no son tractats degudament, comportaran problemes immediats. I és que en pocs anys hem passat de les grans famílies, a famílies cada vegada més reduïdes. I de tenir una vida social mínima i contínua, a pràcticament anul•lar-la. Abans, tots els diumenges servien per anar a missa, com excusa religiosa, però alhora social, on tothom es trobava, informava i rebia novetats sobre l’entorn. Altres esdeveniments, motivats per batejos, primeres comunions, funerals, festes de la patrona o del poble, parròquia o nucli, permetien trencar l’aïllament i aportar nova vida, a la rutina diària. Si algú estava malalt venia el metge a casa, o la infermera, comadrona, o el veterinari pels problemes dels animals. Tot això, suposava contactes i novetats, que pràcticament s’han perdut, en un parell de decennis. Aquesta reducció dràstica de contacte social, alguns ajuntaments l’han suplert, mitjançant activitats destinades a la gent gran. S’han donat passos molt importants, amb ajuts de la Diputació de Barcelona, i de les associacions de la gent gran. Però no n’hi ha prou, perquè queda gent al marge, sigui per falta de transport, sigui per tancament personal. S’han d’implementar noves formules i destinar molts més recursos tècnics i humans per a trencar l’aïllament i foragitar casos de consum excessiu de medicaments, o caigudes en el alcoholisme. Aconseguir ni que sigui un taller , una trobada , una conversa setmanal, en grup, pot suposar un abans i un després en el trencament de l’aïllament i el retorn a una normalitat indispensable. Que no estiguem parlant de desenes de milers de casos, no vol dir que no tinguem un important repte a resoldre. Em consten estudis, enquestes i propostes de la Diputació de Barcelona per ampliar serveis destinats als pobles petits, i concretament a detectar i facilitar sortides adequades contra la solitud no volguda.