Joan Roma

FRACTURA TERRITORIAL. Alguns poden pensar que la igualtat d’oportunitats és una realitat, es visqui on es visqui, es tinguin els ingressos que es tinguin perquè hi ha ajudes i discriminacions en positiu que compensen qualsevol desigualtat. Doncs, no. Ens equivocaríem si acceptéssim aquest principi d’igualtat d’oportunitats. Estem molt lluny tot i l’important camí recorregut, precisament en els períodes en que el partit socialista, ha estat en el govern. Si mirem els resultats de l’acció de govern, sota mandats socialista o sota mandats populars, a nivell d’Espanya, veurem canvis substancials en matèria de beques, ajuts al transport, compensacions per raó de desplaçament, ajuts per matrícules, etc. El mateix podríem dir en el cas de Catalunya, comparant polítiques del Tripartit, amb les de CiU, o ara mateix amb les d’ERC i Junts. I, tanmateix, aquest és un objectiu essencial, per a assolir la igualtat d’oportunitats. Mirar el territori i actuar en conseqüència. Posem, uns pocs exemples per fer-nos una idea del que volem dir. Un estudiant, de qualsevol de les 9 comarques de muntanya, o de les comarques properes, ha de fer un esforç enorme per a poder accedir a qualsevol de les universitats de la capital de província, o directament de la capital del país: Barcelona i entorn. No es tracta de la matriculació, igual per a tots i totes, sinó del que li ve al damunt. Si no està molt lluny, podrà compaginar viure a casa, amb el trasllat diari a la Universitat. S’haurà de llevar molt més d’hora, haurà de pagar els costos de transport i lògicament menjar fora de casa. Uns costos considerablement més elevats que els qui viuen a les capitals i entorn immediat. Ara bé, tots aquells que no tenen opció a trasllats diaris ( els d’una vintena de comarques), la única opció és buscar i trobar pis a la ciutat triada. Fàcil de dir, enormement difícil d’aconseguir. Es objectiu gairebé impossible trobar pisos de lloguer, en primer lloc, i en segon lloc, si es troben son a preus prohibitius. Son molts els estudiants que comparteixen pis entre 3 o 4, i paguen entre 300 i 450 euros al mes. I la situació, lluny de millorar, empitjora, a totes les ciutats universitàries del país. Tenim, doncs, una fractura territorial evident i greu, que obstaculitza l’accés a formació universitària, per part de milers d’estudiants d’arreu del país. Però, no voldríem limitar-nos a parlar de la universitat, perquè qualsevol altre formació de grau mitjà o superior, obliga a marxar de casa i buscar lloc en alguns dels centres del país. Parlem d’estudis musicals, de formació professional, d’estudis especialitzats, i altres, tots concentrats en les àrees metropolitanes. Quants veuen frenades les seves aspiracions per no poder fer front a aquestes despeses i inconvenients ? Hi ha alguns estudis fets, però no en tenim cap a mà que posi xifres concretes, de cada comarca concreta, i aquest és un altre dels elements a corregir. Des del Govern s’hauria de dur a terme, una enquesta exhaustiva del nombre d’alumnes que queden pel camí per culpa de la manca d’igualtat d’oportunitats. De la fractura territorial que suposa viure en algun dels 450 o 500 petits municipis, que no tenen transport públic adient per anar i tornar , de manera que estan obligats a llogar pis a la ciutat, amb totes les despeses que això suposa. En alguns països han fet grans esforços per construir residències universitàries, pisos per estudiants, amb formules atractives i enginyoses ( model Irlanda), o altres formules per facilitar l’accés als estudis mitjans i superiors, en qualsevol de les especialitats a estudiants residents lluny de les ciutats. Aquí estem lluny de resoldre la qüestió, però ha d’estar a l’agenda del Govern central i del PSC, per a quan accedeixi al Govern. Un i altre, han de sumar esforços i trobar vies de solució. El que no podem és mantenir la situació present. Ens hi va el compliment de l’objectiu d’igualtat d’oportunitats.