Monday, October 18, 2021

 

NO EM TREUEN EL SON !!!- art. Nació Digital Solsona

NO EM TREUEN EL SON . Resulta força interessant veure les reaccions d’uns i altres a l’entorn de les vicissituds dels fugitius, instal•lats a Bèlgica. Per uns, es tracta d’un embat extraordinari, ple d’èpica i valentia, contra un Estat opressor, corroït per ànims de venjança que persegueix injustament uns fugitius que van marxar, precisament per no caure en la gola del monstre. Per altres, es una mena de joc dels disbarats, semblant al vell “cuc a amagar”. Ens ho mirem de lluny, i deixem anar un “ja s’ho faran”. No perdem ni una hora de son, en tots aquests moviments. Al cap i a la fi, estem convençuts que va bé a molts que estiguin lluny i amb ben poca capacitat de maniobra. I menys que en tindran a mesura que passin els dies, els mesos i els anys. No tenen altre destí que l’oblit. I si no tornen per una entrega judicial, ho podran fer d’aquí 16 anys, quan n’hagin passat 20 de la seva fugida. Algú ha d’estar preocupat per aquesta llunyania ? Ells van decidir el seu destí, ells mantenen la seva sort. Perquè patir ? A més, que ningú pateixi per la seva subsistència perquè la tenen molt ben assegurada, amb uns sous esplèndids que ben pocs catalans, tenen. Uns per ser eurodiputats, sense feina, però amb el càrrec i el sou corresponent. Altres perquè els seus partits es veuen obligats a mantenir-los, a càrrec les aportacions que reben del Parlament o de l’Estat. Allà ells si així ho volen. La Meritxell Serret, es va cansar d’estar en aquest mena de llimbs i va preferir tornar. Els altres volen demostrar capacitat de resistència en terres llunyanes. Doncs, bé, hi tenen tot el dret. En comptes de voltar per aquí, volten per allà. I així serà fins arribar els 20 anys en que els delictes comesos prescriuen. Ja tornaran o si resulta que s’han acostumat tant a la vida i tradicions belgues, es volen quedar allà, no passa res perquè Catalunya sobreviurà. I així és com anem escrivint la vida quotidiana d’una part del país. Una part, fèrriament seguidora dels camins independentistes, celebra les grans victòries judicials, mentrestant l’altra part se les mira com qui veu uns infants jugar en un parc. Ni ens alterem ni patim perquè ens hem acostumat a veure aquestes batalles de saló, a l’èpica de campanar, plena de grans crides a la revolució verbal, i nul•les accions reals. Aquest és el present del nostre país, i quan els passejos d’uns i altres s’acabin per retornar a les còmodes casernes d’hivern, tots continuarem amb la vida rutinària, sense patir malsons ni cridar per les giragonses judicials. Tots sabem com han actuat uns i altres, i tots tenim clar que si els fugitius volen tornar, ho han de fer per la via judicial, i sinó han d’esperar la prescripció dels delictes. Vagin fent comptes. En queden 16, per tancar carpeta. Per uns poden semblar molts, per altres, no tant. I la vida continua, no en fem escarafalls !





<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?