Joan Roma

ETA, A CATALUNYA. Els 10 anys de la derrota d’ETA ,ha servit per a multitud d’actes i records, però pocs han estat dedicats als anys d’atemptats a Catalunya. De fet, és lògic perquè el gruix del patiment es va concentrar en el País Basc. Amb tot és oportú recordar les víctimes nostres, i la por que va estendre per tot el país. El pas definitiu cap al terrorisme generalitzat, podia comportar ser víctima en qualsevol lloc i moment. Ja no importava ser membre dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, o tenir algun lligam directe o indirecte amb la governació d’Espanya, tothom era susceptible de ser perseguit i atacat. Recordo aquells anys de diputat al Parlament, possible objectiu, com ho érem els alcaldes, regidors, mestres, o lampistes. La violència indiscriminada produeix efectes realment catastròfics perquè obliga a canvis radicals en els costums i relacions públiques i privades. Recordo els cursos d’autoprotecció als que vam assistir, i les mesures quotidianes que ens va tocar implementar. També, la presència d’escoltes, repartits entre els diferents cossos policials, presents a Catalunya. Fou en aquell moment quan ens vam donar compte de la valentia i la vida que portaven els nostres companys del País Basc. Del partit socialista, sí, però de qualsevol altre que no tingués les simpaties d’ETA o no col•laborés amb ella. Fou també un bon moment per parlar directament amb alguns d’ells, per saber què feien i com ho suportaven. Van ser converses molt dures, difícils de mantenir, amb llàgrimes als ulls en molts moments, perquè tots explicaven mesures tan dures com no fer mai el mateix recorregut per portar els nens a l’escola, o deixar-los un parell de carrers, abans d’arribar a casa, no fos cas que algun etarra els estes esperant per cometre un atemptat. Anys de portar escoltes al darrere, i de no poder celebrar cap aniversari ni festivitat important per no aplegar massa familiars en un sol lloc. O repartir els viatges dels nens amb la dona, per evitar anar tots plegats.. I això durant anys i més anys, fins arribar a la derrota final i definitiva d’ETA. Per donar-se compte d’una tragèdia, l’has d’haver viscut , o haver-la tingut molt a prop. I aquí la vam tenir directament, i amb la por d’una presència estable de comandos a Catalunya. Aquesta por fou la que motivà l’activació de grups especialitzats en el cos dels Mossos d’Esquadra, i la col•laboració directe amb la Guardia Civil i Policia Nacional. El treball conjunt va fer possible el no arrelament d’una presència estable aquí, i ens va protegir als qui podíem haver estat objectius directes de possibles atemptats. Aquests dies ens han recordat les mesures diàries de mirar sota el cotxe, aparcar en llocs diferents, no explicar determinades reunions ni presències, asseure’ns en llocs més protegits en bars i restaurants, no anar despistats per carrers i places, variar alguns costums, etc. Vist de lluny pot semblar exagerat, però quan tens el perill a la vora, estàs obligat a atendre les indicacions dels experts i a no posar en perill ni als teus ni a d’altres propers. Son dies, per homenatjar la valentia de milers de candidats i candidates a tota mena d’eleccions, en el País Basc. Gent valenta, demòcrates de soca rel que van aguantar anys i més anys tota mena d’improperis, menyspreus i atacs, sense mai rendir-se. I lògicament acompanyar tots els familiars de les víctimes en la seva tragèdia. El terror fou derrotat, la valentia i el dolor, van vèncer.