Joan Roma

LA GESTIÓ COM A REPTE. No estic gens d’acord amb els qui menystenen el grau d’autonomia que tenim, per considerar-la una simple descentralització, o una formula per a gestionar o administrar, amb molt poca capacitat de govern. Es a dir, de prendre grans decisions, amb plena autonomia o independència. Després de 40 anys d’activitat gestora, administradora i de govern en un petit ajuntament, amb altres experiències en consell comarcal i diputació, puc assegurar que hi ha ampli camp per recórrer com va demostrar àmpliament, el millor gestor que hem tingut, en la persona de Prat de la Riba. D’entrada, faig una afirmació agosarada, però ben fàcil de comprovar, com és que amb diner, les competències s’amplien fins extrems insospitats. Si agafem qualsevol ajuntament, veurem que per Llei, les competències son mínimes. Simplement obliguen a mantenir serveis tant bàsics i essencials com son els serveis administratius, subministrament d’aigua, sanejament, cementiri, i poques coses més. Creixen, en funció del nombre d’habitants, però queden molt lluny del que realment ofereixen els ajuntaments, ben gestionats. Des de l’any 1979, en que els municipis van recuperar la democràcia, la realitat municipal ha canviat totalment. De passar a vegetar, o simplement resoldre els temes més elementals, poc a poc, van anar ampliant i multiplicant serveis, fins extrems mai imaginats. Ara, seria impensable perdre bona part del que s’ha assumit. Doncs, bé, si la gestió ha estat eficient, l’administració austera, i s’han aprofitat totes les oportunitats, un ajuntament qualsevol ha saltat molt més enllà de les competències que li son pròpies. Ho podem veure en qualsevol dels àmbits que toquen. Posem pel cas, Serveis socials. Les competències son mínimes, en canvi les realitats son infinites. Un ajuntament pot tenir tants tècnics socials, com el pressupost li permeti, reforçats per treballadors / es familiars, facilitar servei de teleassistència, portar àpats a domicili a preus molt reduïts, disposar de casal de la gent gran, amb serveis varis de podologia, perruqueria, psicologia, etc. En Ensenyament. Res prohibeix crear llars d’infants, escoles de música, aules de reforç, menjadors escolars, beques esportives, de lleure, casals, activitats culturals , pedagògiques, etc. En Esports, l’oferta municipal pot ser igualment àmplia i diversa, amb tota mena d’infraestructures, equipaments i serveis, que res tenen a veure amb les autèntiques competències, contemplades en les lleis vigents. Què vull dir amb això ? Doncs que el que val per un ajuntament, val per la Generalitat. Tenim l’administració autonòmica en números vermells, amb un deute astronòmic, proper als 80.000 milions, i un endeutament màxim, de manera que no pot recórrer a contractar cap crèdit. Depèn en tot i per tot, del Govern central. Perquè hem arribat fins aquí ? Per un doble camí. El d’un sistema inadequat de finançament, és cert, però molt especialment per una gestió / administració de recursos, molt poc austera. Conec molt bé les administracions, i puc assegurar que la de la Generalitat, és una de les més ineficients, per no dir una altra cosa. S’ha anat ampliant, multiplicant i mimetitzant amb la de l’administració central, fins esdevenir una maquinària feixuga, mal organitzada i profundament gastadora. Es lògic trobar-se en la situació actual, i tenir molt poc marge de maniobra, oimés si cap dels governs passats ni presents, gosa agafar les tisores i fer retallades importants, en tot el que és superflu. Tenim un gran nombre d’entitats, organismes i institucions, prescindibles. Si algú s’atreveix a retallar, podrà emprendre el camí cap una gestió / administració eficient. I si esdevé eficient podrà ampliar competències, siguin directes, siguin indirectes. Repeteixo, amb diner suficient, les competències no es donen, s’agafen. Es el que hem fet els alcaldes, al capdavant dels nostres ajuntaments. No han calgut convenis bilaterals, ni debats parlamentaris, hem ampliat competències, perquè ens les hem pagat. Ja està. I he de dir que en molts casos en contra de la Generalitat que hi ha posat pegues, obstacles o com li vulgueu dir. Per això, torno al títol de l’article. Si els governants tenen la gestió com a repte, segur ampliaran serveis i competències. Igual de cert és que si es conformen amb el que tenen i es dediquen a plorar i fer-se les víctimes, no aniran enlloc. Esperaran solucions com qui espera la pluja. Es millor pensar com regar i anar a buscar aigua, començant per austeritat i eficient administració dels recursos propis.