Joan Roma

LES CARÈNCIES D’ERC. Ens anem acostant a una de les cites electorals més importants per a tots els partits, com son les eleccions municipals. Seran el maig de 2023. Com qui diu, a tocar, perquè la seva preparació i planificació res té a veure amb qualsevol de les altres. En aquestes, toca buscar i voltar per tot el país per aconseguir una representació àmplia i territorialment equilibrada. Fàcil de dir, però molt complicat de complir. Jo diria que cada vegada més, per múltiples raons, una de les quals l’enorme desprestigi de la política, degut a la progressiva mediocritat, i els enormes conflictes derivats del procés, aquí, i de l’existència d’extrems que produeixen incidents arreu del país, en temes delicats, allà i aquí.A Catalunya tenim 947 municipis, la qual cosa suposa un immens repte per tots els grans partits. Han de poder-se presentar en el conjunt de les 4 províncies, en prou indrets com per poder lluitar per una presència gran en pobles i ciutats, i de rebot en els consells comarcals i les diputacions. Tot això, es decideix en les eleccions municipals. El poder territorial, el més important, després de les eleccions generals. S’han de buscar candidats i candidates a milers. En petits pobles d’unes desenes d’habitants, fins a les grans ciutats. Vol dir trobar homes i dones disposats a dedicar 4 anys de la seva vida, a governar l’ajuntament de la seva localitat. I no és tant la preparació que han de tenir, com la disponibilitat i ganes de treballar. La vida municipal ha anat creixent, i complicant, amb tramitacions llargues i feixugues, cosa que no permet decisions ràpides ni senzilles. Cada partit té les seves estratègies de recerca de candidats i cadascun posa objectius per assolir. En el cas del PSC, el seu municipalisme va en la seva pròpia existència. El porta en l`ànima i en el cor, no en va, ha estat el gran protagonista dels majors canvis i innovacions en els principals pobles i ciutats del país. Els passos enrere donats en les darreres municipals serviran per donar impuls en aquestes, en les que es preveu presentar com a mínim un centenar més de candidatures. La resta de partits intenten fer coses semblants, però ho tenen molt més complicat pel fraccionament intern que han tingut. La vella coalició de CIU, ha donat pas a Junts i ha deixat un tros en el PDeCat. Què faran ? Impossible de predir perquè les coses no els van com esperaven. Ni a nivell territorial, ni a nivell autonòmic, i encara menys estatal. Veurem. Pel que fa ERC, continua demostrant la manca de persones idònies per encapçalar pobles i ciutats. Molt especialment les ciutats. Els pocs alcaldes que tenen en aquest àmbit, no ho fan bé. Potser el més paradigmàtic, és l’alcalde de Lleida, Miquel Pueyo que no se’n surt. No ha portat la ciutat cap objectius ambiciosos i s’ha perdut en petiteses i en apagar focs amb els seus socis. Coses semblants han passat en altres ciutats que no han aconseguit arrelar com per garantir la seva continuïtat. I és que tenir un partit territorialment fort, obliga a treballar de valent i no defallir. No és qüestió de buscar invents, i viure d’ells, sinó picar pedra durant anys, per finalment obtenir recompensa. La via d’ERC és poc constant i més donada a buscar noms, que fallen estrepitosament. O més fàcil, acollir buscadors de poltrona, procedents d’altres partits i molt especialment del PSC. Alguns que ja havien estat amortitzats, han estat impulsats cap a grans càrrecs, malgrat la seva mediocritat. I fins i tot es plantegen repetir amb Ernest Maragall a Barcelona. Una mostra clara que no tenen, no troben ni se’ls acosten personalitats que no volen aterrar en un partit donat a canvis sobtats, en la seva trajectòria, o a ser qüestionats l’endemà de les eleccions. Així, estem.