Joan Roma

LA PLAGA DE LES OKUPACIONS. Es evident que l’habitatge és un element essencial per a garantir una vida digna. Per això , s’han de dedicar esforços públics i privats a garantir-la. Espanya per una banda, i Catalunya per l’altra, no han fet els deures. Entenc per deures, el tenir un parc suficient d’habitatge públic per posar a lloguer, a preus raonables. També, per tenir alguns habitatges socials, disponibles en casos d’extrema necessitat i urgència. En funció dels habitants, tots els municipis haurien de disposar d’algun habitatge per a poder posar a disposició, en casos tant dramàtics com quan existeix violència de gènere, pèrdues de familiars directes, malalties greus que impossibiliten el treball, etc. Poden ser habitatges – pont, per a resoldre la necessitat immediata, a l’espera d’una solució més adient, però queda clara la necessitat de disposar de patrimoni propi per a resoldre aquesta problemàtica. Aquí, en el nostre país, s’ha optat per invertir en habitatges de propietat, i molt poc, en habitatges de lloguer, i encara menys en lloguer social. Aquesta escassetat d’habitatge a preus raonables, ha justificat que algunes persones a títol individual, i altres a nivell col•lectiu, hagin decidit okupar il•legalment habitatges, com a proposta, o simplement com a via per a no pagar. De les velles okupacions per necessitat, s’ha passat a okupacions per gaudi lliure d’una propietat, elegint aquelles que millor van als seus interessos particulars. S’ha arribat ja a situacions d’autèntic escàndol com és triar cases amb piscina, pista de tennis o altres equipaments, per tal de tenir residència de luxe, sense contrapartida econòmica. Per necessitat ? No. Per simple voluntat expropiatòria a la vista de la lentitud i complexitat de la legislació vigent. Si mirem el mapa municipal i territorial de les okupacions, ens donarem compte del canvi en els darrers anys, i del negoci que ha generat en alguns sectors “especialitzats”. Som un país realment increïble a nivell de picaresca, inventiva i menyspreu a la propietat privada...dels altres. Hem arribat al punt de comprar okupacions, a la carta. Algú vol, ja no dic necessita, un habitatge en un lloc determinat, doncs es posa en contacte amb un determinat col•lectiu que li busca i li proporciona, a canvi d’una bona retribució, l’habitatge demanat. També hi ha qui ha trobat okupada la propietat, i la vol desocupar, sense els tràmits legals pertinents. Amb una quota determinada, trobarà qui de manera més o menys convincent, li retornarà la propietat. També hi ha qui té un mapa detallat d’urbanitzacions de muntanya o de costa, amb propietaris llunyans, que ofereixen cases , a canvi de la retribució corresponent. Quan els propietaris en tinguin coneixement poden haver passat setmanes o mesos, havent pagat els rebuts corresponents d’aigua, llum..... Ningú s’atreveix a posar xifres, però parlem d’uns quants milers a nivell de tot Catalunya, sense cap mena de dubte el territori “més okupat” d’Espanya. El problema és greu perquè crea inseguretat i perquè a no gaire tardar, hi haurà finals traumàtics. Algunes okupacions es justifiquen en que les propietats son d’entitats bancàries o de grans tenidors de propietats, però cap excusa val per a posar en dubte, el dret a la propietat. I encara menys, en molts casos en que es tracta de simples propietaris del seu propi habitatge o d’algun adquirit, amb la suor de tota una vida. Tornant al principi, tant els ajuntaments com la Generalitat, haurien de promoure habitatge públic de lloguer. Hauríem de tenir percentatges doblats o triplicats als existents. I tots els ajuntaments haurien de poder comprar cases i pisos per rehabilitar, i constituir un fons d’habitatges, prou important, com per a poder fer front a les necessitats d’emergència. Estem molt lluny d’aquest objectiu. I pel que fa les okupacions, ha d’haver-hi un trasllat mimètic de com actuen en altres països, en els quals en 48 hores un tribunal aclareix qui es el propietari i qui l’okupa. Presa la resolució es fa efectiva de manera immediata. No hem d’esperar a tenir resultats greus, per no haver actuat a temps.