Joan Roma

INTEGRAR NEORURALS. La pandèmia ha posat “de moda” un nou èxode de gent de ciutat cap a pobles petits, impulsats per una visió bucòlica de la vida rural. Segons algunes xifres donades, dies enrere, en aquest darrer any i mig haurien marxat 19.000 persones de ciutat, per anar a viure en el territori rural. Si tenim en compte que a Catalunya hi vivim 7,5 milions, el percentatge, és ínfim. A més, caldria aclarir la diferència entre acollir i integrar “neorurals”. Per a molts dels que han sortit o volen sortir de ciutat, ho fan enganyats per algunes informacions que els han arribat clarament deformades. M’explico. Molts han sentit parlar de la regressió demogràfica, la pèrdua d’habitants, en el món rural, i el perill de tancament d’escoles per manca d’alumnes, això fa pensar en que si truquen a un ajuntament de poble petit, poden trobar-hi unes condicions excepcionalment bones. I no és això. Ja en anys anteriors, he atès moltes persones que trucaven per a demanar si el poble necessitava noves famílies i nous infants, i si això suposava trobar casa amb hort, o pis gratuït, i facilitats per trobar feina en el propi ajuntament o similars. Creuen que un ajuntament pot disposar de diner i patrimoni, amb facilitat i abundància, de manera que els resolgui el seu problema. Aclarits els dubtes son molts pocs els que donen el pas perquè ni és fàcil trobar habitatge ni segons quines feines. I dic segons quines feines, perquè molt sovint hi ha feines que no troben candidats a fer-les. Aquesta és una altra de les paradoxes del nostre país. Tenim un elevat nivell d’atur però hi ha feines que no es cobreixen, malgrat les necessitats de molts aturats. En segons quins països, a la segona feina rebutjada, se’ls treu de les llistes d’atur i de les ajudes públiques. Aquí, caldria fer el mateix. Però, tornem al tema. El millor col·lectiu de neorurals per acollir i integrar son els segons residents. Aquí sí tenim un ampli ventall de possibilitats per a fer créixer els nostres petits pobles, garantint la continuïtat de les escoles, CAP’s i altres serveis essencials. Els segons residents tenen l’avantatge de conèixer el poble, de saber què hi poden trobar i què hi manca, i poden passar fàcilment a nous conciutadans. Tant per qüestió de pandèmia com per la millora de les noves tecnologies i algunes carreteres, una part dels segons residents, s’han passat al teletreball i a convertir la segona residència, en primera. Aquest moviment s’ha de facilitar i reforçar en els propers anys, com a via per a revitalitzar els pobles i esponjar les ciutats. Si es fa bé, en sortim tots beneficiats. Perquè l’altra via, la dels neorurals bucòlics, sovint topa amb la realitat, pura i dura dels pobles petits. Molts creuen poder trobar en un poble els avantatges d’una ciutat, sense cap dels seus inconvenients. I això, no és així. D’aquí que al cap de poc temps, es queixin de no tenir determinats serveis, o si viuen a pagès, pensar que el camí ha de ser similar a un carrer, o que poden tenir accés a aigua de la xarxa, a cobertura de mòbil, televisió o altres tecnologies, com si estesin al mig del poble, o en una ciutat. Quan troben els inconvenients, es donen compte de no haver estudiat prou bé, les condicions d’un lloc i un altre. Sovint es fan reclamacions a l’ajuntament de temes que son estrictament particulars. Per evitar aquests casos, convé deixar molt clares les condicions de la vida urbana, respecte la rural. S’ha de facilitar el pas d’un lloc a l’altre, sense desconeixements ni enganys. Del contrari venen frustracions i mal rotllos que no interessen a ningú. La regressió demogràfica és un fet des de fa molts anys, i s’ha anat incrementant en els darrers anys, fins el punt de tenir nombrosos municipis en el límit de la supervivència. Toca, doncs, buscar noves activitats i implantar nous serveis, pensant especialment en convertir molts dels segons residents, en residents permanents. Aquesta és la millor opció.