Joan Roma

SENSE MARGE DE MANIOBRA. Pels qui hagin fet un seguiment dels dos debats d’investidura fallits, haurà comprovat que es parla de tot, menys de l’important. El candidat Pere Aragonès, munta un escenari, en el qual no informa del que té més rellevància en una casa particular, i per descomptat, en un govern. La situació de les finances. I per molt que vulgui obviar-ho, el tema és essencial. Sense resoldre´l tot es converteix en foc d’encenalls. I és que les finances de la Generalitat estan en situació crítica. Tant crítica com que sense un immediat acord amb el govern central, no podria aguantar ni un mes més. Perquè ? Mireu, des de fa molts anys, el govern de la Generalitat gasta més del que ingressa. Es el que diem que allarga més el braç que la màniga i ha arribat al límit del que podia aguantar. Ha arribat als 80.000 milions de deute, amb un endeutament màxim que no li permet contractar ni un sol euro, en cap entitat privada, de manera que depèn de tot i per tot del govern central. Però, hi ha més. En tres anys ( 2021,22 i 23 ) ha de tornar 32.000 milions d’euros, en concepte d’amortitzacions. Encara que volgués no podria perquè és impossible quan es tenen 36.000 milions de pressupost. Aleshores ? La única solució és parlar-ne en la primera reunió de la Mesa de Diàleg, Espanya – Catalunya, i no aixecar-se fins aquest tema no estigui resolt. Així, doncs, Pere Aragonès sap que pot predicar molt i proclamar ànsies d’independència, però a dia d’avui la dependència de la Generalitat, respecte el govern central , és total. Dic més, si el govern central, retardés ni que fos 15 dies les transferències mensuals, la Generalitat no podria pagar les nòmines dels 200.000 funcionaris i treballadors que té. Algú s’imagina l’impacte polític i social de no pagar nòmines el dia previst ? Ningú s’ho imagina però és més que possible. D’aquí la insistència d’ERC en voler-se asseure perquè porta la cartera d’Economia i Finances, i sap que sense un primer acord de refinançament del deute, el govern de la Generalitat saltaria pels aires. Hem assistit , doncs, a uns debats “falsejats” per la realitat. Tothom ha parlat del que li ha donat la gana, sense posar el dit a la ferida, confiant en que algú trobarà solució. Però la solució només pot venir de negociacions llargues i difícils, en les quals es parli de tot, però especialment de finances. Resolta la part més essencial, tocarà parlar de la resta de temes, tenint molt present que tot diàleg, tota conversa, té uns límits molt ben delimitats en les lleis vigents. Ningú s’imagini que una de les parts pot fer propostes fora de la legalitat, pensant que l’altra part, la pot acceptar.. El marge de maniobra és estret, però prou important com per aprofitar-lo. Veurem.