Joan Roma

SENSE PRESSA. No cal dir als tres partits independentistes que s’ho agafin amb calma, perquè està més que comprovat que no tenen cap pressa per formar govern, i continuar barallant-se. Han fet propòsit d’apurar terminis, i a fe que ho fan a consciència. I mentrestant, perquè la gent calla ? Perquè no hi ha cap revolta ni cap pressió especial ? Molt senzill. Tothom és conscient que la formació d’un nou govern no significarà cap canvi especial. Es a dir, ningú creu que el nou govern pugui millorar la situació present, de manera que per continuar igual, tant li fa tinguem nou o vell govern. Primera constatació. Segona constatació. Els fanàtics de l’independentisme no gosen enviar a fregir espàrrecs als seus partits, perquè son seus. Es a dir, son fills seus. Els han votat ells, i tanta culpa tenen ells com els seus representants. Per tant, a callar, si de cas expressar en privat el que els hi voldrien dir si els tinguessin a l’abast. He pogut escoltar converses i diatribes de destacats independentistes que farien envermellir a tots els dirigents. Però, això sí, en privat. En públic, res. Silenci. La mordassa dels cooperadors necessaris. I la resta ? La resta, ha desconnectat. Tenim dos milions, números rodons d’independentistes més o menys convençuts, que callen. I altres dos milions en situació de pobresa dura o extrema, que ja no confia en cap polític. Fan la seva vida, de supervivència pura i dura, al marge del país. Vull dir de les institucions del país, i ja no compten a cap efecte. El govern no pensa en ells, i ells no pensen en el govern. Han vist que els han deixat fora de tota esperança, i res esperen de qui encara fa volar coloms, construeix nous embats contra molins de vent, o proclama unilateralismes imaginaris. Tenim dues capes del país, sense contacte ni transversalitat, amb vides i mons paral•lels. I entremig, una tercera capa que creu en un altre país, diferent, capaç de sortir de l’impasse en que es troba. Un país que recuperi l’activitat, l’orgull, el bon fer, i busqui en les potencialitats de l’actual govern central, un nou encaix dintre d’Espanya i la UE. Capaç d’aprofitar els immensos recursos que vindran, per a remodelar infraestructures, equipaments i serveis, de manera que impulsem el país i la seva gent, cap un futur prometedor. Per això, uns tenen pressa, com Salvador Illa, i altres no en tenen cap. Els que no en tenen saben que res del que han promès té viabilitat. Aleshores , perquè córrer si al final no es podrà complir ? Toca esperar a veure si el destí, la sort, o algun imprevist obliga a canviar de rumb per a poder imputar a algú altre el que no s’ha pogut dur a terme. Els nacionalismes sempre busquen enemics exteriors i si no en tenen se’ls inventen. Portem anys en aquesta situació i arribats al punt de plena incapacitat, les baralles serveixen per traspassar culpes uns als altres. Així estem, així anem. Fins quan ? fins acostar-se a la data fatídica d’haver de fer noves eleccions. En aquell moment, pacte, govern, noves baralles, i d’aquí any i mig, noves eleccions. Tot sense presses.