Joan Roma

NINGÚ PER DAMUNT LA LLEI. M’hagués agradat veure a tots aquests entusiastes de trencar l’estat de dret, en temps de la dictadura franquista. Aleshores sí era un mèrit i una obligació combatre les lleis, entorpir la seva vigència, alterar la seva aplicació i tota mena d’activitats per a desmuntar l’entramat construït. Contra una dictadura tota resistència i disconformitat està justificada. Mai contra un estat de dret, en una democràcia plena. Ja entenc que molts dels que veuen i viuen l’actual democràcia no li donin l’ importància deguda, perquè és tot el que han conegut. Hi troben imperfeccions, lògiques en tota obra humana. També és comprensible , per desconeixement , la crítica al que en diuen el “règim del 78”. El de la Transició, en uns moments molt delicats, molt perillosos sinó s’arribava a consensos entre forces situades a molta distància , unes d’altres. Es molt diferent haver viscut, en persona, una altra realitat, a l’hora de criticar i reflexionar sobre l’actual. Però, el que no podem acceptar de cap manera, perquè sinó no estaríem en una democràcia plena, és que alguns pretenguin situar-se per damunt la llei. Va costar molt i queda molt recorregut per fer, per tenir una democràcia exemplar. Totes les agències de supervisió, control i puntuació dels sistemes de govern, a nivell mundial, situen Espanya dintre dels països amb democràcia plena. En tenim un màxim de 23, sobre un total de 167 països supervisats. Vol dir que una immensa majoria de la població mundial, està sota règim poc o gens democràtic. Precisament per millorar la qualitat, no es pot permetre que ningú se situï per damunt la llei. I aquí, a Catalunya, portem anys en que alguns volen donar lliçons sobre el seu concepte de democràcia, entenent que la poden aplicar quan i com els hi vingui de gust. S’atorguen a ells mateixos, el rol d’autèntics representants del poble català, i en nom seu, creuen poden canviar tot allò que considerin oportú. Així és com s’inventen un nou dret d’autodeterminació, una interpretació del Reglament del Parlament, de l’Estatut d’Autonomia, i considerar que la Constitució espanyola, no és ben bé la que ens representa i ens protegeix a tots. Segons per a què sí, segons per a què no. Son ells els qui ens diran quina part agafen i quina rebutgen. Com autèntics i genuïns intèrprets de totes les lleis, poden imposar, sota el criteri de fer-ho pel nostre bé, tots aquells canvis que els hi passin pel cap. No volen entendre que una democràcia plena, no permet aquesta usurpació de funcions ni interpretacions. Tampoc entenen la força del jurament fet, per ells, però també per tots els funcionaris encarregats de complir i fer complir els preceptes constitucionals. Pensen que els càrrecs que ostenten, son més decoratius que altra cosa, i per això poden obviar, o llençar a la paperera els seus dictàmens. I oh, sorpresa i indignació quan son portats davant els tribunals. No els volen reconèixer perquè l’autoritarisme està renyit amb el control i l’exigència de responsabilitats. S’han convertit en falsos demòcrates, necessitats de ser apartats de les seves funcions, per evitar majors danys a la democràcia de la qual gaudim. En això, estem.