Joan Roma

LLENTISCLE, PINYES, BOLETS, BOIX GRÈVOL, LLENYA... La natura és molt generosa a l’hora de produir tota mena de productes que poden tenir múltiples destins. La varietat va en funció de l’alçada, el tipus de vegetació, el manteniment, l’existència de fauna, etc. Catalunya, té zones totalment urbanitzades, i un ampli rere país, cobert de vegetació. Fins i tot, ha augmentat, degut a l’abandonament de centenars de finques agrícoles que han estat ocupades per zones forestals, fins esdevenir un problema aquesta ocupació, cas d’incendis forestals. No troben zones intermèdies que parin el foc. Un altre dia en parlarem. Avui, em vull referir a un dels problemes que produeix la privacitat de la majoria de finques forestals. En altres països, molts dels boscos son municipals. No és el cas nostre, en que alguns ajuntaments tenen boscos comunals, però son una minoria, la resta pertanyen a famílies concretes, o a empreses que les han adquirit, per a explotar-les directament o dedicar-les a diferents activitats. De sempre, hi ha hagut tensions entre particulars i propietaris, per entendre moltes persones que quan van al bosc, consideren que tot el que troben pot ser arrencat, collit, recollit o trencat per emportar-se a casa. Arriben a una estranya i falsa conclusió que si es troben a l’aire lliure, en un espai no tancat, tot el que hi neix i creix, és de tots, i si és de tots, pot ser meu.... D’aquí, conflictes com els procedents de les temporades de bolets, o de pinyes de pinyons, boix grèvol ( protegit), o simplement anar a fer llenya, recollint branques caigudes, trossos d’arbres tallats, o simplement tallant-ne alguns per considerar que no necessiten permís. Els propietaris, cada vegada més cansats, d’aquests invasions reclamen mesures de contenció i de prohibició d’accés al bosc. Ara mateix, s’ha incrementat notablement la recollida del llentiscle, per motius curiosos que ningú m’ha sabut explicar amb claredat. Aquesta planta ( pistacia lentiscus) és un matoll que pot arribar a tenir una certa alçada si se’l deixa créixer sense grans interferències, se l’ utilitza en alguns casos per a confeccionar determinades corones funeràries, però també en molts rams ornamentals, perquè és d’un verd intens de llarga durada, fins i tot, una vegada tallat. Tenim, doncs, multitud de persones que van pel territori a la recerca de llentiscle, per a posar a casa, o per vendre a floristeries a preus irrisoris. Però és clar, en temps de pobresa i poques opcions de treballar en altres ocupacions, alguns es dediquen a aquesta recol•lecció, consistent en esporgar la planta i omplir furgoneta. De nou, el món rural, troba un altre motiu d’inquietud perquè veu com persones desconegudes entren en finques privades, com si estesin a casa seva. Això suposa trepitjar camps i prats, trencar vailets de protecció del bestiar, i lucrar-se amb productes que tenen el seu propi propietari. Un cas més, d’aprofitaments indeguts, de productes en terrenys particulars. Fets com aquests, fan avançar la idea de fer pagar per anar al bosc. Que vol dir, posar quotes per anar a la natura en general, puix que el noranta per cent, dels espais naturals, son de propietat privada. Aquí entrem en un debat que fa anys es va encetar i mai s’ha tancat. Com regulem l’accés a la natura ? Com fem compatible l’accés amb la seva protecció ? Com compensem la presència humana amb els danys que produeix ? Per alguns el bosc ha de ser de lliure accés, però si es recullen productes, de qui son ? Es just treure’n profit ? Tard o d’hora els conflictes s’han d’entomar, i alguna major regulació i control ha d’existir, sinó volem entre tots produir danys irreparables al que sent d’uns, beneficien a tots.