Joan Roma

SI NO GUANYO, NO JUGO. En un país com el nostre, no deixa de ser entendridor, els esforços dels partits independentistes per a traslladar-nos a la nostra més tendra infància. Temps en que alguns nens de casa bona, ben mimats, ens deixaven clar a l’hora del pati o en altres llocs de jocs: “ si no guanyo, no jugo”. Les coses clares, i la xocolata espessa. Quedaven clares les regles, amb dues opcions: engegar-los a fregir espàrrecs o caure en el seu xantatge. Segons fos el joc, el dia o les contrapartides, s’optava per una o altra solució. Doncs bé, heus aquí que estem en situació similar, molts anys després. Junts x Cat, jugava a guanyar i tot estava planificat, sota aquest principi. Son portadors de les essències de la pàtria i mantenidors dels vividors de Waterloo. Què més feia falta per a obtenir la confiança de la majoria del poble català ? Clatellada va. El poble català, posa en primer lloc al PSC de Salvador Illa, en segon lloc a ERC, i a ells, en tercer lloc. Sense cap mena de dubte una equivocació. Vaja, un pas en fals que no era previsible i que ara comporta haver de recomposar posicionaments i previsions. Solució: la rabieta dels nens mimats. A la rabieta, respon ERC amb una jugada mestre d’estratègia, pròpia de primer d’escola infantil. Pacta programa de govern amb el soci petit. La inestable i sempre sorprenent CUP que veu en el pacte una via, per entrar a la Mesa del Parlament, primer, i un camí per imposar propostes que sap seran impossibles de complir. Ja tenim el guirigall muntat. Respon Junts x Cat que és impensable pactar un govern si prèviament no es llença l’acord d’ERC – CUP, a la paperera i no se’n prepara un entre els dos grans. Dit entre nosaltres: tenen tota la raó del món, en aquesta exigència. Els professors de Ciències Polítiques de ben segur faran servir tots aquests passos per a exemplificar el que no s’ha de fer en política. I així estem. Si algú pensava que uns i altres feien comèdia, pot començar a veure que el vodevil va esdevenint drama, i pot acabar en tragèdia. Una tragèdia de farsa, és clar, però un desastre per als tres partits independentistes. En el punt on hem arribat, algú s’imagina com estaríem si Catalunya hagués esdevingut independent ? Pobres de nosaltres. Cap dels tres partits demostra la més mínima consciència de govern. Es van barallant, oblidant l’existència del poble català. Vull dir, el conjunt del poble català, on prop de dos milions de persones es troben en situació de pobresa, o pobresa extrema. Preocupa a algú aquesta situació ? No hauria d’haver estat immediat un acord de legislatura amb el corresponent programa de govern? No haurien d’haver aparcat objectius impossibles, per a combatre la pandèmia i recuperar les forces perdudes a nivell d’economia i finances? Doncs, no. No hi ha pressa per formar govern, ni hi ha preocupació per com sobreviu el poble català. Ells pensen en els seus, i els seus son els privilegiats. La resta no compta, o en tot cas, compta poc. Si han aguantat deu anys de desgavell en poden aguantar un parell més. La cosa no té més recorregut.