Joan Roma

QUESTIÓ D’IDIOMES. Per enèsima vegada, una nova sentència del TSJC ha posat sobre la taula el debat sobre el percentatge de matèries, que han de ser donades en castellà ( un 25 %), per a poder garantir l’assoliment del bilingüisme a Catalunya. Malament anem si hem de recórrer als tribunals per a garantir el domini dels idiomes, siguin els materns o els estrangers. I aquesta és la crítica que em permeto tractar en aquest escrit. Quan per una porta entren els interessos partidistes per un idioma , per una altra porta surt l’efectivitat lingüística. I en aquesta qüestió han de prevaler els interessos idiomàtics, els culturals i els professionals. Oblidem-nos dels altres, perquè impediran veure la realitat. I quina és la realitat ? Ras i curt. En el món es calcula l’existència d’uns 7.097 idiomes, entenent per tal, tots aquells que com a mínim son parlats per 100.000 persones. N’hi ha entre 150 i 200 que només el parlen un milió , i en tenim prop del 43% , és a dir, uns 2.580 que es troben en vies d’extinció. Si prenem com a base d’informació l’edició de 2018, de l’entitat Ethnologues, podem ordenar els idiomes per ordre d’importància, tenint en compte les persones que els tenen com a primera llengua, o com a segona. En aquest rànquing, tindríem els següents: 1.- El xinés mandarí, 2.- Anglès, 3.- Hindi, 4.- Espanyol, 5.- Francès, 6.- Àrab ,7.- Bengalí, 8.- Rus 9.- Portuguès, 10.- Indonesi. A partir d’aquí, venen el Urdú, Alemany, Japonès, Panyava, Javanès,etc. Per a qualsevol persona sensible i culta, tots els idiomes son importants, tots son dignes de ser preservats i transmesos a les generacions futures . Perdre un idioma equival a perdre un monument de primer ordre, i tanmateix cada any, se’n perden més d’un centenar. Sí, sí, el món s’està empobrint ràpidament a nivell lingüístic. Tornem a casa nostra. En comptes de discutir sobre percentatges, el que toca fer, és avaluar com acaben estudis els nois i noies a nivell idiomàtic. I és evident que per dominar un idioma, s’ha de poder-lo estudiar com a matèria independent, però tot seguit, introduir-lo com idioma escrit i parlat, en altres matèries. I no és el mateix tenir al davant alumnes amb llengua materna catalana que castellana, de manera que s’ha de deixar en mans d’escoles i instituts la modulació de pràctica i us com per arribar al final amb el ple domini dels dos, sense oblidar la importància d’un tercer. L’objectiu final ha de ser un trilingüisme perfecte, i a ser possible, la introducció d’una quarta llengua, a triar entre diverses opcions. Els qui hem estudiat idiomes, o hem exercit de professors, sabem la facilitat per introduir-los en les edats més tendres, i progressivament anar-los ampliant, en funció dels interessos i necessitats dels alumnes. Tenim el gran avantatge de poder garantir el coneixement i pràctica del català ( situat en el 88 è lloc), i el castellà ( en el 4rt lloc mundial). Afegir l’anglès ( en el segon lloc), suposa poder anar pel món amb un bagatge de primer ordre. Però, perquè no un quart idioma a triar ( francès , en el 5è lloc), alemany ( en el 12 è), rus ( en el 8è) i ara mateix el xinés mandarí ( en el 1er) . Les xifres son espectaculars perquè si el català és parlat per uns 9 milions, el castellà ho és per 460 milions que el tenen per primera llengua, i si hi sumem els que el tenen per segona arribem als 534 M ( oficial en 20 països) . O l’anglès amb 379 M, i en conjunt 1.132 M ( oficial en 59 països), el francès amb 77 M i un total de 280 M ( oficial en 29 països).... Arribats en aquest punt no cal dir la importància de dominar ( no dic xampurrejar ) idiomes, és vital per al desenvolupament personal i l’obertura cap a sortides professionals i culturals immenses, aquí o fora d’aquí. Personalment parlo mitja dotzena d’idiomes que vaig anar aprenent en les diverses etapes de la vida, i ara mateix recupero el rus que havia estudiat de molt jove, i tenia rovellat. No fixem percentatges, sinó domini real , i posem els mitjans per arribar-hi. Això vol dir buscar els períodes oportuns, tenir mestres i professors preparats per una tasca gens fàcil com és la d’ensenyar un idioma sí, però després treballar amb ell. Solament així es pot sortir amb el domini escrit i parlat. Puc assegurar que estem molt lluny, molt, de poder afirmar que els alumnes surten amb un perfecte trilinguïsme, i encara menys amb un quart idioma. Toca, doncs, emprendre un llarg i costós camí, oblidant batalles partidistes en un tema que el que vol és seny , constància i bones pràctiques.