Joan Roma

PERSISTIR EN L’ERROR. Son ja multitud els ajuntaments i consells comarcals que reclamen substituir els confinaments municipals, per comarcals. Ja en vaig fer referència en el primer dels confinaments i ho he reiterat en les altres ocasions. No sé si és perquè conec molt bé una desena de comarques de muntanya i tres centenars de municipis, per afirmar que es pot mantenir la seguretat sanitària, tot permetent desplaçaments a petites capitals, on la gent hi troba les coses de primera necessitat. No parlo d’anar al cinema ni a passejar, parlo de tenir el més essencial, a l’abast, com passa en qualsevol poble gran o ciutat. No volem ser ciutadans de segona, ni en temps de pandèmia. Mirem algunes xifres per tenir clar de què parlem. Catalunya té 947 municipis dels quals 337 tenen menys de 500 habitants. Els anomenem micropobles aquí, i en la España vaciada, els han arribat a anomenar “pobles moribunds”. I en tenim 256 altres de petits, però no tant petits, entre els 501 i els 2.000 habitants. En el primer grup, molts serveis essencials no existeixen, per manca de rendibilitat o per desídia de l’administració corresponent. Parlo de manca de caixers automàtics, farmàcies, botigues especialitzades, etc. En els segons hi ha més serveis, però en manquen alguns d’importants, de manera que el confinament indiscriminat per municipi, suposa no tenir accés a tot el que es necessita, sense afany de luxes o capricis. Com tenim les comarques ? De 42, en tenim un bon nombre amb molts pocs habitants. Tant pocs com els que pot haver-hi en un barri petit, de qualsevol ciutat mitjana o gran. Mirem-ne algunes. Alta Ribagorça, 3.825 habitants. Pallars Sobirà, 6.930. Priorat, 9.160. Vall d’Aran, 10.175. Terra Alta, 11.430. Pallars Jussà, 13.227. Solsonès, 13.513. Moianès, 13.919. Cerdanya, 18.525, Ripollès, 25.253 o Berguedà, 39.980, repartits en 31 municipis. Aquesta enorme dispersió de municipis petits, fa que la capital de comarca, exerceixi el paper de “donadora de serveis”, de manera que gairebé tothom té vehicle propi per a desplaçaments que en una ciutat es farien a peu, i a costat de casa. Es produeix, a més, el fenomen del bucle, mitjançant el qual es marxa dels petits pobles perquè no hi ha prou serveis, i com menys serveis hi ha, més gent marxa. Sinó trenquem aquesta dinàmica perversa el país s’anirà despoblant fins extrems mai imaginats. Estem en aquest camí per manca de planificació en profunditat per aconseguir el reequilibri territorial perdut. Bé, en tornarem a parlar, perquè s’ha obert una llum esperançadora amb el nomenament de Paco Boya ( fins aleshores Síndic d’Aran) com a Secretari d’Estat per al Reequilibri demogràfic i la reactivació del món rural. Es un dels millors experts que tenim, i ara disposarà d’importants fons econòmics, procedents de la UE. Però, tornant al tema que ens ocupa. Si un governant sap que confinar la gent d’un petit poble, els condemna a no poder accedir a cap servei essencial, semblaria lògic buscar sortides adients, garantint sempre el principi de la seguretat sanitària. Doncs, aquí no. Tots confinats, tot paralitzat i qui no pugui cobrir necessitats bàsiques que marxi cap un lloc on les trobi. Fantàstic. El seny l’hem deixat a casa dormint. Els que som, vivim i volem continuar vivint en el món rural exigim mesures intel•ligents i discriminatòries, a favor del conjunt. Substituir confinaments municipals per comarcals, en els territoris més despoblats de Catalunya, és de lògica total. Com que no ens hem sortit, confiem en unes poques setmanes disposar d’un nou govern que sí conegui el país. I sobretot atengui les necessitats de tots els ciutadans.