Joan Roma

AJUTS O ALMOINES ? Tots som conscients de les grans dificultats per a gestionar el temps de pandèmia que ens ha tocat viure, però això no justifica les constants improvisacions, i encara menys, les inacceptables condicions de determinades decisions. No entraré en temes tècnics, més propis d’experts, sinó en el d’ajuts als sectors més afectats per les decisions del govern central, o de l’autonòmic. Cada nivell ha d’assumir les seves competències i les seves responsabilitats. I en aquest cas la cogovernança ha de ser real i efectiva. Si una administració pren una decisió, ha de ser conscient de les afectacions que produeix sobre el teixit social i productiu. I en conseqüència ha de posar els mitjans per fer-la efectiva. En el cas que tractem, parlem d’una crisis sanitària, que obliga a tancaments generals, molt perjudicials, a nivell econòmic. Doncs bé, pertoca a tota la societat, compensar pèrdues per evitar greuges i tancaments. Els governs representen a tota la societat, a ells pertoca mobilitzar recursos per a compensar econòmicament els sectors afectats. I ho han de fer amb ajuts clars, concrets i en proporció a les pèrdues. No amb almoines. No he vist mesures similars a alguns països del nostre entorn, en els quals han agafat les declaracions d’activitat de l’any passat o dels darrers dos anys, per a compensar els tancaments, amb un 75% del facturat . Aquesta és la via més adequada i compromesa per evitar greuges comparatius entre sectors, i alhora evitar ensorraments definitius, al llarg i ample del territori. No és just ni comprensible, les constants alteracions de les decisions, fins el punt que ningú pot fer cap mena de previsió. Sí, és certa la variabilitat de les previsions, però si es prenen decisions, econòmicament perjudicials per determinats àmbits, aquests han de ser compensats en proporció. No amb almoines. El cost serà elevat, segur, i l’haurem de pagar entre tots, tard o d’hora, evident, però almenys evitarem la desesperació de moltíssima gent que veuen com una part del país manté l’activitat, mentrestant, una altra se li prohibeix. Es injust. Governar, és decidir, però també és pedagogia, i no he vist prou decisions i determinacions que facin entendre al conjunt de la societat que el sacrifici es reparteix entre tots, i afecta a tots. També als situats en els llocs de màxima responsabilitat. Ara i aquí, ningú pot parlar de baixar impostos ni retallar determinades partides, sinó com desplacem despeses no imprescindibles per ajudar als sectors més afectats per les decisions polítiques. Hem de fer possible, la seguretat sanitària, amb el manteniment dels sectors productius, fins a superar la crisis. Això no es resol amb almoines sinó amb ajuts en proporció als sacrificis exigits.