Joan Roma

AUTÈNTICA INVASIÓ A LA NATURA. Si les darreres temporades de bolets havien estat problemàtiques, la d’aquest any és per a no oblidar. Per a no oblidar, però treure’n les lliçons pertinents. Som un país acostumat a les “arrencades de cavall, i parades d’ase”, i de nou queda demostrat amb un bon nombre d’anuncis de planificació i programació d’accés al bosc, de cara l’any vinent. Segur ens en haurem oblidat d’aquí, a Nadal. I , tanmateix convé posar al dia la legislació vigent. Però, més que parlar de normatives el que convé és sensibilitzar a la gent, i això no es fa d’avui per demà, ni amb nova legislació i aplicació de sancions. No és possible posar un guarda rural al darrera de cada boletaire ni de cada caminant. Aquest any, és un any estrany, en tots els sentits, i la gent de ciutat vol respirar aire sa i fugir de les grans concentracions considerant la muntanya l’espai més adequat per a la salut. Deixen de banda la costa, per endinsar-se en els boscos. Els qui vivim en el món rural, entenem aquesta necessitat de fugida, el problema és quan les xifres depassen les capacitats. I les capacitats de trànsit de les carreteres secundàries d’aquest país, donen pel que donen, i ens trobem amb conductors no avesats a estretors , no habituals en ciutats , de manera que cada creuament esdevé un risc imminent. D’aquí els nombrosos accidents, en aquest ampli territori. El concepte de llibertat i disponibilitat del territori, tampoc està ben explicat ni delimitat , de forma que molta gent creu que tot el que veu està a la seva disposició. Pot aparcar allà on vol, o allà on pot, sense pensar en els vailets que tanquen les finques al bestiar, o passos ramaders que han de quedar lliures per a poder traslladar els animals d’una finca a una altra, o passos cap a cases de pagès, granges o establiments rurals. El conjunt fa que cada temporada sigui un malson pels qui viuen i treballen a pagès. I com ja he dit en anteriors ocasions, tant sols un 5% dels visitants no es comportin cívicament, el resultat son centenars de tones de deixalles arreu del país. Sembla impossible per a molta gent, emportar-se a casa, el que han portat al bosc. Alguns pensen que el fred dissol les llaunes i la pluja ho neteja tot, fent desaparèixer qualsevol rastre de l’incivisme. D’aquí a pocs dies, tancarem la campanya d’enguany, i res millor que uns quants programes de televisió, ràdio, i xarxes socials, per a demostrar els danys causats per aquesta marabunta , en els llocs més recòndits del país. Sumats cotxes, motos, BTT, i altres estris lligats a la mobilitat, son molts pocs els indrets “inaccessibles”. Estem, doncs, obligats a emprendre un llarg camí de conscienciació i actuació. I les sancions han d’existir, per descomptat, però el més efectiu és la sensibilització permanent. Les coses més sensibles entren pels ulls, i si cada dos o tres mesos, es va exposant el cost que ha tingut retornar a la normalitat, potser cada any, un petit percentatge modificarà comportaments, i poc a poc, però amb fermesa aconseguirem pautes d’accés, proporcionat a cada lloc i moment. Tenim un territori molt permeable a nivell d’accessibilitat perquè hi ha centenars de camins d’accés lliure. En alguns països com França, Suïssa, Àustria, ... és habitual trobar camins d’accés a boscos, però fins un determinat indret, on hi ha lloc per deixar els vehicles i continuar a peu. Es impensable endinsar-se per tot arreu amb vehicle. Aquí, és tot el contrari. Podem trobar vehicles d’alta gama, en llocs inversemblants. Tot sigui per arribar allà on sigui, sense cansar-se. Poden destrossar un cotxe, per anar a collir mig quilo de bolets. Doncs, no. Toca restringir l’accés, de forma serena i prudent, però alhora facilitant espais per deixar els vehicles. Es sa i es bo que la gent de ciutat pugui gaudir de la natura, però preservant-la per a generacions futures. Si la maltractem ara, no la deixarem en bones condicions pel futur. I en aquests moments, hi ha llocs determinats que queden destrossats per a molt de temps. Els extrems mai son bons. Ni un excés de prohibició seria raonable ni ho és l’excessiva llibertat actual. Si algú volia veure els danys dels excessos, aquest és el millor moment per a fer-ho. D’aquí la necessitat d’emprendre mesures de sensibilització. I si a algú li tocaria fer-ho son als mitjans de comunicació públics, en comptes d’adoctrinar sobre posicionaments polítics que no els hi haurien de ser propis. Si entre tots paguem aquests mitjans que donin un servei a tots.