Joan Roma

FINANÇAMENT , L’ETERNA EXCUSA. Totes les administracions disposen de finançament insuficient per a les seves necessitats, també, les dites, superiors. O és que algú es pensa que el govern central, pot fabricar diner quan li’n fa falta ? Sempre s’ha de governar i administrar sota el principi de l’austeritat, encara que en determinats períodes els ingressos siguin més elevats que en altres. I sempre s’ha de mantenir el deute i l’endeutament en cotes raonables com per poder contreure crèdits, en el cas de situacions especials. Aquests principis de primer d’economia, o d’economia per a principiants, no han estat habituals en la majoria de governs autonòmics, com tampoc en molts de municipals. El principi de recaptador general, per part del govern central, comportava un despreocupat grau de despesa per part de les altres administracions, creant un cercle viciós, en el qual una administració recaptava, i les altres, gastaven. Aquest sistema malèfic, ha causat uns desequilibris brutals, en el conjunt de les administracions i ha comportat molt poca solidaritat entre administracions i territoris. Tothom demana més, i li importa un rave el que li passa al veí del costat. Aquest pecat original, ha produït danys considerables en el concepte de federalisme que hauria d’imperar per poder repartir drets i deures a tots els nivells de les administracions. Es inevitable anar per altres camins, i com més aviat millor. De fet, tenim pendents el canvi del sistema de finançament de l’any 2009, prorrogat diverses vegades i d’inevitable reformulació mesos a venir. S’han d’acabar els desequilibris interns i la manca de coresponsabilitat financera. No serà fàcil, però és inexcusable. I no perquè Catalunya es queixi i tregui cada dos per tres, el seu memorial de greuges, sinó perquè hi ha altres territoris encara més desatesos i desajustats. Però, sobretot per acabar d’una vegada per totes, l’eterna excusa de no poder fer front a determinades necessitats i urgències per culpa del sistema imperant. Això no és cert, i ha de quedar definitivament clares les competències i responsabilitats de cada nivell d’administració. I per això, en primer lloc caldria aclarir i resoldre les competències i finançament dels ajuntaments. Es la primera i més propera administració als ciutadans, i espera un sistema propi des de fa molts anys. Resolguem primer, aquest nivell, i després continuem pel segon, el de les autonomies. En aquest segon nivell hauria d’imperar el principi d’ordinalitat de manera que cada govern recuperi en funció de la seva aportació, pel mateix ordre en que ha participat. Si Catalunya ha estat la tercera en aportació ( després de Madrid i Balears) sigui la tercera en rebre ( ara és la desena). Hauria també de créixer el criteri de les recaptacions pròpies per fer mullar molt més els governs en els seus ingressos. Ara, sembla que només recapta Madrid ( govern central) i és ell el qui reparteix, perquè els altres gastin. Això ni és pràctic ni és just. Tot seguit, ha d’haver-hi un estricte seguiment de les despeses i l’endeutament com per evitar excessos que després es paguen en forma d’incapacitat per fer front a les competències pròpies. Ara mateix, Catalunya, no pot encarar les necessitats perquè està superendeutada, però és que ha gastat a mans plenes en coses que ni li competien ni eren necessàries. El país ha tingut una manifesta i escandalosa mala gestió. I aquesta mala gestió , l’ha tinguda malgrat el sistema de finançament, fins el punt de tenir clar que amb millor finançament la mala gestió encara hagués estat més elevada. Aquesta roda s’ha de trencar i exigir austeritat i eficàcia, en tot moment. Aquest serà el proper gran repte, després de vèncer la pandèmia. De forma immediata s’haurà de convocar el Consell de Política Fiscal i Financera per a proposar, debatre i aprovar un nou sistema de participació i finançament, pels propers anys. L’actual ha quedat desfasat i no garanteix un finançament just. Ara bé, per a tenir-ne un de nou i millor, el primer que cal és anar a les reunions i participar en els debats, i si cal presentar alternatives. El que no pot ser és criticar-lo, des de fora, i sense cap ànim constructiu. Així ens van les coses, i creure que amb lamentacions i crítiques, els problemes queden resolts, és viure en un altre món. La realitat sempre s’acaba imposant.