Joan Roma

PERQUÈ EN DIUEN EXILI ? Entre els anys 72 i 79, vaig treballar i estudiar a Berna ( Suïssa), on vaig entrar en contacte amb la diàspora espanyola , procedent de la guerra civil i la persecució franquista, a banda dels centenars de milers de ciutadans , a la recerca de millors condicions de treball i vida. Vaig tenir ocasió també , d’assolir un dels càrrecs de direcció dels casals catalans, de manera que el contacte amb altres organitzacions cíviques, culturals i polítiques, fou immediata i intensa. Fruit d’aquests contactes, vaig conèixer a fons i de primera mà, la realitat de l’exili, a Suïssa, sí, però també a França, Alemanya, Gran Bretanya i fins i tot a diversos països de l’Amèrica Llatina. La realitat pura i dura, de la totalitat dels exiliats, fou la d’uns primers anys extraordinàriament durs, a nivell de recerca de treball, habitatge, i implantació a cadascun dels països, amb els lògics canvis de vida , tradicions, cultura i llengua. Les dificultats foren immenses, agreujades per la temença d’infiltrats, procedents de la policia franquista, en tota mena d’organitzacions d’immigrants, fossin religioses, culturals, o festives. Les prevencions eren habituals i constants, per evitar passos en fals que podessin comportar problemes afegits, a l’hora d’oficialitzar els permisos de residència i treball. La precarietat de vida i treball eren habituals, fins aconseguir una certa estabilitat, al cap d’un bon nombre d’anys. Aquest és el guió de gairebé la totalitat dels centenars de milers d’exiliats, de la guerra civil, i la posterior repressió franquista. Molts d’ells i elles, varen morir sense poder retornar a casa, d’altres ho varen aconseguir, després de mitja vida en terres estranyes i sovint, inhòspites. Perquè aquesta llarga introducció ? Doncs, per manifestar el més absolut desacord en considerar els polítics fugitius, com a exiliats. No ho son, ni per raons de fugida, ni per l’estatus que gaudeixen. Els agradi o no, Espanya és una democràcia plena, situada en el dinovè lloc, en el Índex de democràcies, a nivell mundial, en una classificació de 167 països. Perfectible, per descomptat, però per davant de Països com França, Bèlgica, Portugal, Itàlia, Japó, EUA,.... Els polítics fugitius varen cometre suposadament delictes, substanciats i sentenciats, en el cas dels seus companys de viatge, que varen afrontar les seves posicions i actes davant dels tribunals corresponents, sense fugir, ni cometre la covardia d’abandonar als qui havien col•laborat amb ells i elles. Tampoc ho son, a nivell material, puix que tots ells i elles tenen ingressos generosos i permanents, procedents de les institucions en les quals participen o dels partits als quals pertanyen, però tots ells /elles, gaudeixen d’una sanejada posició econòmica, i un confortable habitatge, en algun cas equiparable a un autèntic palauet. Poden témer les repercussions polítiques i judicials dels països on s’han refugiat, però res a veure amb la situació dels qui varen patir exili, de manera que les més grans preocupacions els poden venir dels remordiments per les actuacions dutes a terme, en el marc del procés, i especialment d’una fugida, abandonant els companys de viatge a la seva sort. I lògicament també de l’inevitable rendiment de comptes que hauran de donar, davant els tribunals espanyols, el dia que siguin retornats, una vegada modificades les lleis de la UE per donar compliment al lògic intercanvi de tramitacions judicials. No en diguem exili, quan parlem d’una realitat, totalment diferent. Aquí, el nom fa la cosa.