Tuesday, June 23, 2020
AIGUA I MÓN RURAL - art. El 9 Nou
AIGUA I MÓN
RURAL.
Fa uns dies exposava, en aquestes mateixes pàgines, la vital importància del manteniment dels
camins rurals, per a garantir l’adequat accés als nuclis i cases de pagès,
habitades. Avui, vull parlar del tercer servei essencial ( de fet el primer,
després dels camins i les noves tecnologies).
En el nostre país, ha mancat la coordinació i planificació, en matèria de
subministrament d’aigua potable, de manera que cada poble, s’ha espavilat com
ha pogut, al llarg d’aquests 40 anys de democràcia recuperada. L’ideal hagués
estat una planificació territorial, creant serveis mancomunats, que s’ocupessin
de buscar i transportar l’aigua, a diversos municipis, alhora. Hagués facilitat
enormement disposar d’aigua, en quantitat i qualitat.
Lluny d’això, l’individualisme ha estat la nota preponderant, de manera que
s’han perforat milers de pous, per tot arreu, s’ha agafat aigua de manera
legal, al.legal, o directament il·legal, castigant els aqüífers, fins el punt
d’eixugar-los, i convertint el subministrament d’aigua en un autèntic maldecap,
per a totes les administracions.
Hem arribat a un punt de no retorn que obliga a fer ara, el que s’hagués
hagut de fer, anys enrere. Ara toca planificar, coordinar i sobretot cooperar
per resoldre un servei essencial, de futur molt complicat. De cara el futur
immediat, és impensable mantenir serveis individuals de subministrament
d’aigua. S’ha d’anar cap a mancomunitats, cada vegada més grans, si es vol
garantir la quantitat, i sobretot la qualitat. Les exigències presents, no fan
viable, l’individualisme. M’explico.
L’existència de captacions individuals, que abasteixen nuclis o pobles
sencers, estan en crisis perquè els milers de pous, han captat aigua d’uns
llocs , per eixugar -ne uns altres. El problema és greu, i es va fent més i més
greu per decisions que han incrementat el consum d’aigua potable. Ara mateix,
tot el bestiar estabulat ( que no està a l’aire lliure)ha de beure aigua de
consum humà. Això ha incrementat notablement el consum d’aigua, en petits
pobles, obligant a buscar noves fonts, o fer noves captacions per a garantir el
subministrament.
La irregularitat de les pluges i l’assecament d’aqüífers, ha motivat una
forta pressió sobre la Generalitat, de manera que ha hagut de modificar la seva
política d’embassaments, i permetre captacions que abans havia negat. Tots els
embassaments situats a les comarques d’Osona, Berguedà o Solsonès, havien estat
pensats i destinats, a dipòsits d’aigua per a Barcelona i àrea metropolitana.
Les captacions per a la mateixa comarca, estaven prohibides. Fa una desena
d’anys, es va trencar aquesta prohibició i a La Baells, es va permetre
subministrar a Berga, i a La Llosa del Cavall, a Solsona i una llarga llista de
municipis del Solsonès fins arribar al nord de la comarca de l’Anoia.
Altres necessitats, s’han afegit, a la complexitat de subministrament, com
l’existència de centenars de cases , destinades a turisme rural, i alguns
càmpings i activitats annexes, que estan obligats a disposar d’un aigua de
qualitat, que per ells mateixos no poden garantir ,de manera que tothom vol
connexió a les xarxes municipals, amb la greu problemàtica d’estendre la xarxa
per tot arreu , a quilòmetres de distància dels dipòsits reguladors. Això,
suposa complicacions afegides, per garantir la potabilitat, sinó s’instal·len
plantes potabilitzadores intermèdies, amb un sobrecost evident.
En resum, a dia d’avui, la problemàtica del servei de subministrament
d’aigua de boca, és una de les més complexes i urgents, fins el punt que toca
encarar el futur, amb una perspectiva plural que fins ara no ha tingut. Les
immenses inversions individuals, han de donar pas, a una reconversió cap a
xarxes col·lectives que permetin l’interconnexió de conques i territoris. No
queda altre remei, per a disposar d’aigua suficient, en quantitat i qualitat.