Wednesday, June 17, 2020

 

CAMINS I MÓN RURAL - art. El 9 Nou


CAMINS I MÓN RURAL.

En els darrers anys, parlem molt de la manca de noves tecnologies en el món rural, i poc dels camins d’accés a nuclis rurals i cases de pagès. Tant important hauria de ser una cosa com l’altra, si realment volem mantenir la gent en el territori, i volem en vinguin de la ciutat.
La pandèmia ha demostrat, per si algú ho dubtava que les ciutats son molt més vulnerables que no pas els pobles. A similars ingressos familiars, la vida rural, és molt més saludable que no pas la urbana. Saludable i rica en vida i continguts, perquè pot sumar avantatges i reduir inconvenients.
Tornant al títol. Mirem algunes xifres de superfícies de termes municipals, de les comarques del Ripollès i Osona amb el Lluçanès. Les Llosses, 114 km2. Camprodon , 103,4 . Oristà, 68,88. Vilanova de Sau, 58,9 . Lluçà, 53,54 . Gurb, 51,6 . Podria enumerar uns quants municipis més de grans dimensions, i en general, poca població. Què suposa això, a nivell de comunicacions ?
Doncs bé, si sumem només aquests 6 municipis, obtindrem més de 200 quilòmetres de camins rurals, indispensables per a poder circular i comunicar-se els nuclis i cases de pagès habitades. Aquest és un dels grans reptes i grans problemes de tots els ajuntaments, situats en el que anomenem “món rural”. Un immens territori interior de Catalunya que aplega prop de 600 municipis dels 947 que té el país.
Si els ajuntaments es limitessin a complir amb les competències que els atorga la Llei Reguladora de les Bases de Règim Local, autèntica constitució dels municipis, podrien dir que no se’n poden fer càrrec. Ara bé, molts d’aquests camins, son camins públics, de lliure accés per als que hi viuen i pels qui hi circulen, de manera que han de ser “circulables “.
Fer i mantenir transitable un camí, és molt fàcil de dir, i molt complicat de complir. Perquè ? Doncs per l’enorme cost que suposa, per unes arques municipals, incapaces de fer front a les despeses que representa. I és desmoralitzador arreglar un camí i veure’l destrossat al cap de vuit, deu o quinze dies, si cau algun ruixat fort. O per causes tant estúpides com que, mullat el terra, hi passi una dotzena de quads, o tot terrenys, a tot drap per gaudir de les velocitats, en un camí de terra. I sinó és de terra, i s’ha asfaltat o pavimentat, poden aparèixer alguns grans camions que treuen fusta d’ algun indret i destrossen les millores fetes, en un parell o tres de dies...podria seguir, amb altres exemples .
El resultat, és una pressió enorme sobre tots els ajuntaments per a mantenir en bones condicions, els camins del seu terme municipal. Què es pot fer ? Què caldria fer ? A la província de Barcelona, som uns privilegiats en el sentit que des de fa més de vint anys, la Diputació de Barcelona destina uns diners al manteniment de camins vitals per anar a apagar incendis, de manera que cada any, d’acord amb les ADF’s, es reben uns diners per a fer el manteniment. Ara bé, en queden molts, fora d’aquest pla, i aquests van a càrrec de l’ajuntament o dels propietaris.
I la majoria de propietaris, encara que els camins siguin particulars, demanen ajut per a mantenir-los perquè en molts casos son utilitzats per gent aliena.

En resum, el problema dels camins ha esdevingut uns dels més constants i difícils, per tots els equips de govern municipal. Què caldria fer ? No veig cap altra solució que insistir, fins aconseguir, una aportació anual del govern de la Generalitat, destinada al manteniment dels camins rurals. Si volem mantenir la gent en el territori i volem en vingui de nova, per a repoblar-lo, han de tenir garantit un accés raonable a casa seva. En diferents fòrums municipals, vaig proposar una aportació anual de 500 euros per km 2 de terme municipal. Només amb una aportació anual, fixa i indiscutible a nivell territorial, es pot resoldre aquesta problemàtica. No hi veig altra solució perquè els fons que rebem de la Generalitat o de l’Estat, via Generalitat no cobreixen, ni de lluny, aquest servei. Toca posar-lo a part. I cal fer-ho sense esperar perquè el món rural es va despoblant i si esperem gaire més, ja no caldrà. Un altre dia parlaré de les xarxes de subministrament d’aigua, en el món rural. També aquí cadascú ha fet el que ha pogut en comptes d’agrupar-se, en grans mancomunitats. De moment, però , pensem en els camins.





<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?