Joan Roma

ESPIONATGE, LEGAL ,O NO ? Francament, costa d’aguantar tanta hipocresia i tant teatre forçat , amb acusacions a tort i a dret, contra l’Estat, per un suposat acte d’espionatge a uns quants protagonistes del procés. Que les dades surtin d’una empresa com Citizen Lab, sense contrastar-les amb altres d’altres empreses amb major fiabilitat, i major independència, no deixa de provocar estranyesa i que es vulgui acusar tothom de maniobres i actes il•legals, sense aval de la Justícia, encara més. D’entrada, esperem a veure què en surt de les investigacions en curs, i tot seguit esperem les sentències judicials. De moment el que semblen certeses, és l’existència d’una autorització judicial per investigar a 18 membres, lligats al procés independentista. La xifra de 65, apareix sense proves concretes ni certeses absolutes. Mal principi si exigim rigor a totes les parts. Però, a banda d’esperar major claredat i seguretat, voldria posar el focus en l’origen del cas. Es a dir, si s’ha investigat i si hi havia motius per fer-ho. Pels qui hem viscut, en viu i en directe, tot el procés independentista, l’hem patit en carn pròpia i ens hem informat de les propostes i moviments, arribem a la conclusió que era lògic, investigar el moviment. Només faltaria !!! Teníem un Govern, amb una dotació pressupostària propera als 30.000 M d’euros. Amb un cos de Mossos d’Esquadra, armat, de 16.000 agents, i s’havia dit per activa i per passiva, que s’estava disposat a desobeir l’Estat, i trencar l’Estatut d’Autonomia i la Constitució. I no solament s’havia dit, és que s’havia dut a terme, entre d’altres, els dies 6 i 7 de setembre de 2017, en el Parlament de Catalunya. Amb aquests precedents i aquests fets, el Govern Central, havia de mantenir-se aliè a tot el que passava ? No estava obligat a investigar ? I no havia de demanar poder-ho fer amb totes les eines que un estat de dret té a la seva disposició ? Per a mi, és del tot evident. I més que evident, obligatori. Un Estat democràtic ha de defensar-se contra qui el vulgui posar en perill. Ha de defensar les lleis i normes vigents, i a tots els qui en depenen. Així, doncs, l’ús d’eines d’espionatge estava més que justificat. Que ho fes amb un sistema o un altre, ja depèn de les autoritzacions judicials, i no tinc cap dubte de que es van obtenir. Els qui ara s’escandalitzen, curiosament no ho varen fer, quan ells sotmetien a milions de catalans i catalanes al dictat de les seves normes. O és que consideren justificades totes les vulneracions de drets, totes les maniobres per trencar Estatut i Constitució ? Molt més greu fou el que ells protagonitzaren que el que ells ara acusen a l’Estat. Tots els Estats democràtics, tenen eines per a defensar-se dels qui els posen en perill, i l’espionatge és una d’elles. Ara i aquí es pressuposa un espionatge, fora de la legalitat. No en tenim proves, no en tenim conclusions. Esperem la investigació, esperem sentències. Mentrestant son acusacions amb febles proves, de part. Convindria fonamentar-les amb proves concloents. I si es troben, s’aportin al Tribunal. Sinó, son foc d’encenalls.

EL CRUZADO MÁGICO : SALDES – BERGA. No, no , no faig publicitat del “cruzado mágico de Playtex”, sinó d’un molt més modern, acabat d’inventar per ERC, en una mostra més de la seva audàcia i estratègia municipalista. Ens ha donat a tots una lliçó de com fer llistes, posant, traient i col·locant candidats d’un lloc a l’altre, com si es tractés de màgia. M’explico. Després de comprovar que el fitxatge d’un ex- regidor trànsfuga del PSC, a Berga, no havia donat els resultats esperats, ERC es posa a buscar un candidat, únic, excepcional, capaç de revolucionar la capital i aconseguir els millors resultats de la història. L’acaben trobant en la persona de l’alcalde, en actiu de Saldes, Moisés Massanas. Viatge especial del president Aragonés per fer-ne la presentació pública, i ja està. L’operació “cruzado mágico” inicia el seu camí cap a la victòria en dos municipis del Berguedà. Ai las, a vegades, les coses no surten ben bé com algú les havia planificat. I a Saldes, salten les alarmes, quan la gent veu que com a candidata a l’alcaldia per ERC, resulta ser la dona de l’alcalde. Una persona que viu a Berga, i que puja de tant en tant al poble, però diríem que sense gaires entusiasmes. Davant aquesta política de fets consumats, els dos tinents d’alcalde de la llista única d’ERC, se senten menystinguts i traïts, i presenten la dimissió, no solament dels càrrecs sinó també de regidors, i anuncien tirar endavant una llista contra la de l’alcalde / dona de l’alcalde. Ja ens entenem, no ? Heus aquí que a dia d’avui, tenim un alcalde en actiu, a Saldes, però candidat a l’alcaldia de Berga, i una candidatura en procés a Saldes, per ERC que té bona part del poble en contra, a la vista que prenen a la gent per titelles, i neix una segona llista contra la primera, a l’espera de fer-se amb la majoria. Hi ha gent a qui no agrada ni una ni altra, i voldrien una tercera, més sòlida i ferma, sense els problemes de base que tenen les dues en preparació, però estem parlant d’un poble de poc més de 250 habitants, en el qual fer una llista ja és difícil, fer-ne dues és una proesa, i tres seria un miracle. Veurem com s’arriba al 28 de maig. Bé, de fet, primer interessa veure com acaba el tema de les llistes. Quantes i amb qui. Després caldrà esperar resultats. El que sí queda molt clar és l’estrepitós fracàs de voler fer un “cruzado mágico” com qui jugués a escacs. A cap poble, ni a cap col·lectiu li agrada que posin i treguin persones, del lloc més important i rellevant del municipi com és l’ajuntament. Aquí tenim una mostra més del que és capaç ERC, en el seu camí per a consolidar resultats de 2019 i en el seu combat contra PSC i Junts.

AJUDES A LA DEPENDÈNCIA – XIFRES D’ESCÀNDOL. Vaig haver de llegir i rellegir dues vegades , l’informe emès per l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials, amb un resum increïble, inacceptable: 38 catalans moren cada dia, esperant els arribin les ajudes a la dependència. Repeteixo, 38 persones cada dia, moren sense haver rebut una ajuda, demanada mesos o anys enrere. Catalunya, està a la cua d’Espanya, en atenció a la dependència, fins el punt de tenir 69.770 persones en llista d’espera ( 2022), de les quals només un 27%, havien estat estudiades, valorades i reconegudes. Aquí, tant hi entren les ajudes a residències, centres de dies o a cuidadors. Aquestes xifres haurien de ser motiu d’exposició i valoració, a cada sessió del Parlament de Catalunya, i motiu de mocions, a tots i cadascuns dels ajuntaments del país, exigint menys despeses inútils en viatges, en delegacions a l’exterior, en polítiques d’anuncis i propaganda i més diner per a causes vitals. Es aquí on es veu la diferència entre polítiques de partits, realment progressistes, d’autèntica esquerra, d’aquelles altres que s’omplen la boca de nacionalisme i crides a la independència i deixen abandonada la dependència. Persones, a la recta final de la seva vida, o amb problemes de mobilitat o discapacitat, no reben l’atenció i l’ajuda que mereixen, davant la mirada de polítics, de govern , dedicats a les “seves coses “. Les prioritats d’un govern, s’han de centrar en resoldre les necessitats bàsiques. Totes les altres coses han de passar a un segon o tercer terme. Tots sabem que no hi ha diner per a tot. Sempre s’ha de prioritzar, fins i tot en aquells països i governs que gestionen l’abundància. Si allà s’ha de fer, oimés s’ha de fer aquí amb recursos més escassos. I és cert que ens cal millorar el finançament. Catalunya ha de rebre més recursos de l’Estat, però abans de tot ha de fer una cura d’austeritat. Ha d’emprendre grans canvis i modificacions d’estructura com per gastar molt menys en temes secundaris per a recuperar diner i destinar-lo a les causes principals. L’estat de benestar requereix garantir suficient finançament per educació, sanitat, benestar social. Coberts aquests sectors, s’ha d’atendre a la resta, pensant en un país pròsper en treball i economia productiva. Si algú busca justificació a l’aprovació dels pressupostos per part del partit socialista, veurà els fonaments de la política social i productiva. Primer, s’ha de crear riquesa per a millor repartir-la, a continuació. D’aquí l’impuls a grans projectes de creació de llocs de treball i d’impuls a tota l’activitat del país. I quan milloren els ingressos, s’ha de pensar en una adequada distribució, tenint en compte les principals necessitats. I no podem llegir impassibles com milers de persones, esperen resolució a les seves peticions, i quan les tenen, no hi ha cap garantia de rebre-les puntualment. Ni tant sols tenir la seguretat de que en podran gaudir, ni que sigui per un temps determinat. Molts ja no la rebran mai. Quin drama per a tots ells/ elles, quina frustració i indignació per a tot el seu entorn. Cada vegada tinc més clara la mediocritat i incapacitat d’aquest Govern per fer front als reptes del país. Queda clar que només amb un relleu, per altres persones i equips, demostradament efectius, podrem encarar la nova etapa, amb eficàcia i determinació. No es pot allargar més el que avui exposem.

LA SEGURIDAD EN LOS PEQUEÑOS MUNICIPIOS. La típica i tópica imagen de la patrulla de la Guardia Civil, dando vueltas por todos los pequeños pueblos, dio paso a las de los Mossos d’Esquadra, en Cataluña. Un cuerpo de policía integral, desplegado a nivel comarcal que patrulla por todos los municipios, siguiendo ritmos y frecuencias, en función de supuestas necesidades. No acaba de funcionar. Ahora, en Cataluña, tenemos a los Mossos, a la Guardia Civil y a la Policía Nacional, pero cada cuerpo se ocupa de funciones muy concretas, y son los Mossos los que realmente van a los pequeños pueblos. Con una plantilla global de 18.000 agentes, su despliegue se hizo por comarcas, con una gran comisaría en cada capital, para desde allí mandar patrullas a cada municipio. En teoría, el despliegue era correcto, 30 años atrás, pero van apareciendo problemas y carencias que obligan a repensar el modelo. Hay dudas, hay desaciertos, hay improvisación en un tema que debería contar con amplios consensos. No los hay, y la fuerte politización del cuerpo durante muchos años, ha producido desequilibrios internos, difíciles de corregir. Tampoco ayuda la mediocridad del Consejero de Interior, Joan Ignasi Elena. ¿Qué sucede en los pequeños pueblos? Pues que la simple presencia de una patrulla, en cualquier hora del día o la noche, no permite solucionar problemas de incivismo, estacionamiento indebido, alguna reyerta puntual, algún incumplimiento de las ordenanzas, fiestas ilegales, etc. El progresivo deterioro del civismo, obliga a actuar en momentos puntuales del día, y no tener la policía cerca, requiere llamar a la comisaría de la capital, pedir la presencia de una patrulla y si hay alguna libre, esperar a que llegue. Cuando llega, es posible que ya todo esté en otro nivel, para bien o para mal. No se puede confiar en la pronta presencia, porque se requiere tiempo y disponibilidad, cosa que no siempre ocurre. ¿Cómo resolver esta situación? No la veo posible si confiamos solo en los Mossos. Aunque amplíen plantilla, nunca podrán cubrir, muchas de las necesidades de los pequeños pueblos. Así que hay que buscar soluciones más imaginativas. La que propongo consiste en mancomunar la policía municipal de la capital comarcal. Es decir, llegar a amplios acuerdos, entre los pequeños o medianos municipios de una comarca, para financiar entre todos, el incremento de plantilla de la capital. Muchos de los problemas de los pequeños municipios, serían mejor resueltos por policía municipal, antes que por policía “nacional”. En este apartado, pienso en incivismo en la tenencia de animales de compañía, en estacionamientos indebidos, en aplicación de ordenanzas relativas a terrazas, ruidos, malas prácticas, etc. Disponer de la policía de la capital, permitiría tener patrullas conocedoras de cada pueblo, de manera que sabrían interpretar y resolver conflictos, de forma rápida y adecuada. Y dejaríamos para los Mossos d’Esquadra, los problemas de mayor envergadura. No tiene lógica ni justificación tener que llamar a una patrulla para imponer dos o tres sanciones a vehículos mal aparcados. Pero, hay que hacerlo, sino el problema va empeorando. Lo mismo para los propietarios de animales sueltos, o para otros casos de incivismo. La actual situación no es sostenible ni eficiente. Hay que buscar otra, si alguien tiene otra mejor, que la exponga, pero ésta es la que pienso proponer en futuras reuniones de municipios pequeños. Que todos opinen, y propongan alternativas.

LA GUERRA I ELS SEUS CONTRASTOS. Per a la majoria, la guerra de Rússia contra Ucraïna, cau molt lluny. Per altres, la tenim molt més a prop degut a tenir contacte permanent amb alguns ciutadans dels dos països. Es el meu cas, en tant que professor voluntari de castellà, de Creu Roja, en el Centre Internacional de Refugiats, a Berga. Aviat farà 7 anys de l’obertura del Centre. Han passat ja més de 600 persones, de totes les edats, i multitud de procedències, entre les quals , lògicament de Rússia i Ucraïna. Ara mateix, tant en tenim d’un país com d’un altre. Tots ells, perjudicats per la bogeria d’un president ,amb afanys imperialistes. No és fàcil parlar de la situació, amb persones que han deixat enrere tot el que tenien, però mantenen contacte permanent amb amics, familiars i coneguts. Tenir una guerra lluny, però amb noves tecnologies que te la posen a tocar, és una estranya sensació. En un sol instant pots parlar, veure, saber què passa a milers de quilòmetres. Uns aquí, en territori segur, altres allà, amb la mort, la destrucció i les penúries, constants. Tothom té el mateix tractament, tothom és ajudat, en funció de les necessitats, però no pots evitar sentir-te més a prop dels qui més pateixen les penalitats. I a Rússia, Ucraïna, podem afegir-hi Afganistan, Geòrgia, Guinea, Mali, Burkina Faso.... Tornant a la guerra, no deixa de ser paradoxal algunes escenes que pots protagonitzar, com la de convidar a dinar a Barcelona, a una ex alumna a la recerca de feina, que fa fotos dels plats que hem demanat, per a tot seguit enviar-los a Ucraïna. Allà hi té els pares i el germà petit. Per una banda creus que no és just, documentar un bon dinar, en terres llunyanes , i per altra penses que pot servir per portar-los l’alegria de saber que qui va decidir escapar, està en un lloc segur. Com ella, tants altres que parlen cada setmana amb la part de la família que continua allà. Com de complicat i trist és viure separats, sense cap garantia de retorn a la normalitat, en un temps determinat. Son molts els que van fent vida aquí, i van deixant enrere el passat, amb ànims de tallar les arrels llunyanes. Qui té la família aquí, sencera, és molt més fàcil, però la majoria està dividida i costa molt de convertir una separació provisional, en una permanent. En tot cas, l’esforç fet per acollir refugiats, ha estat immens. I vull deixar clar que malgrat s’hagi produït aquest sobre esforç, no s’ha deixat de mantenir els braços oberts, a altres procedències que també estan en guerra, malgrat no siguin noticia habitual.

EL PRESIDENT HA FET LES AMÈRIQUES. Per a alguns, ser i fer de president, requereix construir un àlbum de fotos, digne del càrrec. El cost i els resultats son el de menys. La casa és gran i es pot permetre aquestes i altres despeses. L’embat s’ho val. Ara, ja amb el pressupost 2023 aprovat, ha pogut marxar tranquil, i fer dues coses en una. En primer lloc demostrar que la Consellera d’Acció Exterior, Meritxell Serret, és tant o més efectiva que l’anterior, Victoria Alsina, de Junts x Cat. I en segon lloc, mostrar un recorregut de 9 dies per terres llunyanes, visitant Colòmbia, Uruguai, Argentina i Xile. El contingut, i sobretot el resultat d’aquest periple, és el de menys. Si fa no fa es pretén emular els tant sovintejats viatges del president Pujol que tant podien servir per fomentar el consum d’embotits catalans, com vendre els beneficis de la cuina mediterrània, o fer escoltar algun artista català / catalana. No es parava en despeses i si calia, es muntava una delegació immensa. La promoció s’ho valia. Aquest, no és el cas del viatge lúdic – turístic – inaugurador del nostre president. Els organitzadors han hagut de buscar i rebuscar com programar algunes visites i alguns contactes per justificar tant costosa despesa. Finalment, han trobat la resposta. El nostre ambaixadoret manresà, Josep Vives, tindrà seu oficial al Con Sud, de Llatinoamèrica. Es lògic anar-hi a inaugurar-la. Pel que fa la resta d’estades i contactes, s’havia de buscar unes fotos concretes per vendre la importància de la visita i res millor que anar a fer la xerrada amb Pepe Mujica, ex president de l’Uruguai , feliçment jubilat des de fa molts anys. O trobar-se, ni que sigui per fer un most amb Michelle Bachelet, de Xile. Bé, res de nou, en els preparatius i guió del que han fet anteriors presidents que volien donar imatge d’homes d’estat, sortint del país. Pel que sembla no et pots fer un nom i menys un bon currículum, a casa, sinó te’n vas a voltar. Tindrem altres viatges, que ningú ho dubti, i fins i tot goso aventurar que el proper serà cap a Àfrica o cap al Japó, no en va hi ha gruixuts informes de 25 o 30 pàgines, exposant els interessos de Catalunya, en aquelles llunyanes terres. Què hi farem ! No cal donar-hi més voltes, perquè el nostre mal no té remei i no vol soroll. Hi ha un concepte ficat al cap de partits com ERC, abans CiU, que malden per aparentar governar un estat, i veuen com Pedro Sánchez va pel món, rebut per grans mandataris, i no volen ser menys. El problema que troben és la dificultat per accedir a les altures, quan demanen ser rebuts per alts càrrecs i només troben que engrunes. I és que la diplomàcia es molt dura a l’hora de qualificar persones i personatges. Provenir d’un govern que va intentar trencar la democràcia, proclamar 8 segons la independència, i considerar que té un president fugitiu, i un altre a casa, no és fàcil d’assumir ni d’acceptar com a carta de presentació. Aleshores, què queda? Fum, turisme polític i despeses inútils.

MASSA SIGLES PER A TANT POCA GENT ! Es de manual que tota organització, a la recerca d’objectius inassolibles, es vagi fanatitzant i es vagi reduint en els seus components, la major part dels quals es consideren líders ungits, per esdevenir immortals. Es el que passa en aquests moments, una vegada fracassat el procés, queden els irreductibles, a la recerca del seu espai, si pot ser ben retribuït. No estranyi a ningú la guerra interna dintre de l’ANC per veure si presenten o no llista al Parlament. Per a uns, dirigits pels seus partits, no és acceptable, per a d’altres, s’ha de poder fer, per assolir la poltrona desitjada. I ja està, no busqueu altres objectius. No penseu en altres ideals que no siguin tenir seient en el Parlament, sense altra feina que la de criticar als impurs que ocupen altres seients. Es així com una entitat, dedicada al foment del català, ha esdevingut partit polític, sota criteris que han perjudicat clarament el català, vist com el idioma dels independentistes, i per tant, imposat. O com altres col·lectius es van dividint en grups i grupets a la recerca del seu espai al sol : Consell per la república, ANC, ...tots ells propensos a noves divisions i subdivisions. Poc a poc, però de manera constant veiem la decadència de tots ells, amb imatges penoses pel que tenen de ridícules. No es donen compte de l’aïllament en que es troben ni de la inutilitat de la seva existència. Si fossin capaços de llegir i interpretar els resultats de totes les eleccions, fins i tot de les consultes del 9-N i el 1-O, veurien com son una minoria, en un país que no vol viure en la mentida i la falsedat. Però, els elegits, els càrrecs directius, de totes aquestes organitzacions han de donar joc al seu ego, i justificar l’existència amb nous embats i nous objectius que saben son irrealitzables. No son conscients del pas del temps, i encara menys dels canvis en la societat catalana. La global, no la que ells creuen representar. Es així com continuen la seva lluita fins a quedar sols. Costarà encara uns anys reduir al mínim aquesta existència, però és cosa inevitable. Més ben dit, inexorable. Allà ells amb les seves batalles i composicions. Deixem-los sols i que entre ells es vagin barallant. Els altres tenim coses molt més importants, com reconstruir tots els elements fets malbé per aquests beneits.

PLAGUES MAI IMAGINADES. El despoblament d’amplis territoris, porta efectes inesperats que posen en perill als qui continuen al peu del canó. O els protegim, o marxaran. En poques setmanes hem tingut declaracions, queixes i fins i tot manifestacions per reclamar solució a 3 plagues en concret, tot i que n’hi ha d’altres ,menys conegudes o menys mediàtiques. Les tres plagues, més mediàtiques son la dels conills, a la terres de ponent, la dels porcs senglars, arreu del país, i la dels cérvols i cabirols a tota la serralada pre- pirenaica. Tots els excessos poden ser negatius, però en aquest cas, son desastrosos pels danys que causen. Impossibles de compensar amb ajuts privats o públics. A vegades, pensem en la futilesa de veure córrer conills per tot arreu, sense imaginar que han de menjar i que poden destruir no solament collites, sinó també fer malbé canalitzacions d’aigua de rec, fins deixar-les inoperables. En quan als porcs senglars, hi ha xifres sorprenents com un càlcul fet de 250.000 exemplars, en un país que n’hauria de tenir entre 80 i 90.000. I de ramats de cérvols, en veiem dia sí dia també, en multitud d’indrets on abans no arribaven. Competeixen pels prats i camps, amb el bestiar domèstic, amb el perill de traspassar malalties d’uns, cap els altres. Avui parlem d’aquestes tres, però n’hi podríem afegir algunes altres com la de l’eruga processionària que envaeix molts dels boscos de pins, produint feblesa en els arbres i espolsant espines que motiven al·lèrgies i picors en persones i bestiar, fins extrems insuportables. També, poc a poc, van entrant les vespes asiàtiques, molt danyines per a les abelles pròpies, qüestió que obliga a destruir els nius, tant bon punt en tenim coneixement. I per parlar d’una altra que ha passat deixant destrucció arreu, ha estat la papallona del boix. De moment sembla haver passat, sense haver-se quedat, però s’ha d’estar atent, no sigui estigui hivernada a l’espera de millors temps per tornar a actuar. Tornant al principi. Tenim menys de setanta mil pagesos – ramaders, en un país de 7,6 milions de persones. Una xifra increïblement baixa, que continua reduint-se, degut a diferents efectes, entre els quals la pèrdua de continuïtat familiar, o l’escassa rendibilitat de les explotacions. Fins ara, molts creien que no tenia importància la producció pròpia, perquè sempre es podia anar a l’estranger. La guerra de Rússia contra Ucraïna ha demostrat la importància de tenir productes propis, almenys en proporcions raonables, com per no haver de dependre en tot i per tot de fora. Si apliquem aquesta sàvia decisió, estem obligats a protegir el món rural, àmpliament dit. Ara i aquí ,no s’està fent. Ningú diu que sigui fàcil, però governar no és per a mediocres ni per a persones que no vulguin treballar ni tenir maldecaps. A cada dificultat ha d’aparèixer una proposta o vàries propostes de solucions. Investigar, promoure i aplicar mesures imaginatives i eficients com per reduir les poblacions danyines. Toca destinar personal, i sobretot esforços econòmics, molt superiors als que es destinen. He vist els danys, produïts per les plagues de conills, personalment i mitjançant diversos elements . Els dels porcs senglars, cérvols i cabirols els veig cada dia voltant per la comarca, amb perills constants a les carreteres. No és cosa d’ara. Portem ja uns anys veient i notant l’increment; toca posar-hi remei, o donar pas a qui ho faci millor.

QUAN EL FANATISME PRESIDEIX UN AJUNTAMENT. El diumenge 12 de març, es va dur a terme una consulta popular, en el municipi de La Pobla de Segur. El motiu: canviar el nom del Passeig que porta el nom de Josep Borrell, per l’1-O. Els fanàtics del procés, no van acceptar les crítiques que va fer, i l’any 2018, van aprovar una moció per a convocar una consulta, que servís de justificació al canvi de nom. La Pobla de Segur, té 3.055 habitants ( 2022). En aquesta consulta, hi van participar 322 votants, és a dir, un 12% del cens, i com era previsible va guanyar la proposta de canvi, per un 78%. Ara, toca a l’alcalde i equip de govern, decidir si amb aquesta escassa participació, tenen l’aval del poble, per a procedir al canvi. Realment, costa d’assimilar que es pugui ser tant sectari, i tant curt de visió com per voler treure el nom d’un dels polítics més rellevants, de Catalunya, Espanya , la UE, i amb tots ells, del món. Serà molt difícil trobar en una mateixa persona, tants mèrits, tants càrrecs i tanta vàlua com per haver-los portat amb rigor, honestedat i eficàcia. Aleshores, perquè voler-li treure aquest honor? Per simple enveja, lligada al sectarisme i fanatisme. Puix no és dels nostres, esborrem-lo del mapa. I no, no l’esborraran del mapa perquè s’ha guanyat l’estimació i prestigi de milions i milions de compatriotes, o no, d’arreu del món. Si tira endavant la iniciativa, només demostrarà que al capdavant de l’ajuntament, hi ha males persones. Persones que no entenen el concepte de democràcia i fan servir els seus càrrecs per donar corda a les passions més baixes. Es una mostra més del mal, produït pel procés. Si algú tenia algun dubte o ho posava en qüestió aquí té una prova fefaent de l’odi que va generar i continua generant contra tot el que porta el nom d’Espanya. Que nasqués, que portés el nom, arreu del món, no importa, el que és rellevant son les crítiques fetes a un procés d’enganys i falsedats que ha produït danys immensos a tot el poble català. I bé, si gosen dur a terme aquest canvi, recolzat per menys d’un 9% dels pobletans, altres vindran que modificaran aquest acord. I els que l’hem conegut, hi hem treballat i el seguim en la seva tasca de coordinar la política exterior de la UE, ens sentirem tant orgullosos com abans. Quan es produeix un acte indigne, no queda cap taca a l’ultratjat, la taca va pel ultratjador. I ho podem veure, fins i tot, abans del que s’esperen. Podrien tenir un bon escarment en motiu de les eleccions municipals del 28 de maig. O en moltes altres ocasions quan visitants, d’arreu del món, els hi demanin com és que uns pocs van votar, i la immensa majoria es va quedar a casa?. Una mostra més que a vegades, la política bruta va per un cantó, i la majoria de gent per un altre. Dit això, he estat sempre a favor de no posar noms de persones en actiu, per evitar entrar en batalles com la que ara comento. No és bo per a ningú, crispar ambient i situacions per ànims de partit, amb les pitjors de les intencions. Entenc la bona intenció dels qui en el seu dia van fer la proposta, però ara han de veure com el nom del seu poble surt als mitjans de comunicació d’arreu del món per una proposta que absolutament ningú entén. Estarem atents, a la decisió, que ha de prendre l’ajuntament, i en funció del que acordi, actuarem en conseqüència. Que ningú en dubti !!!

ACABAR CON PRIVILEGIOS. En mi currículum político, figuran 12 años como concejal de gobierno y 28 de alcalde – presidente de un pequeño municipio, de la provincia de Barcelona. Cargos que compaginé con el de diputado, durante 4 legislaturas, en el Parlamento de Cataluña. En los 40 años de gobierno municipal, nunca tuve sueldo. Nunca. En los de diputado, tuve el salario estipulado, junto con las dietas por desplazamiento. Nada más, y nada menos. Al finalizar mi etapa de parlamentario, recibí una indemnización de un mes por año trabajado. Así estaba establecido, así se cumplió el convenio. Hay que recordar que los diputados, no tenemos derecho al subsidio de paro. Es un hecho, muy poco comprensible que paguemos por todos los conceptos, como cualquier otro trabajador, pero, en cambio no tengamos este derecho. Incongruente, pero ha sido imposible modificar la situación. Y esto, nos ocurre a todos los parlamentarios españoles, de cualquier parlamento, al igual que a los del Congreso i a los senadores. Pues bien, tenemos desde hace días un fuerte debate en Cataluña, entorno a ciertas indemnizaciones, premios y jubilaciones de oro, que nada tienen que ver con el uso austero del dinero público. Curiosamente, fue en tiempo del presidente Ernest Benach de ERC, cuando se formalizaron ciertos beneficios para los funcionarios de la casa, permitiendo jubilaciones anticipadas, manteniendo salarios, hasta llegar a la edad oficial de jubilación. También los ex presidentes de retiran con unas prerrogativas, nunca vistas en otras instituciones y organismos. Esta situación ha sido desvelada por un diario (ARA) al cual no le ha sido fácil recabar información y documentación del propio Parlamento, dando pábulo a un claro hermetismo y falta de transparencia, por parte de una institución que debería tener paredes de cristal. Llegados aquí, el PSC ha considerado necesario registrar una propuesta de modificación del régimen a aplicar a los presidentes de la Cámara parlamentaria, una vez se retiren del puesto. También han abierto la puerta a tratar la situación de los ex presidentes del Gobierno de la Generalitat, y ya puestos, en modificar el trato a los funcionarios, para no alargar más el escándalo que supone pagar a personas, para no ir a trabajar. Hay que dejar las cosas claras, como para poder explicarlas en público, y que nadie vea situaciones de privilegio, a los servidores públicos. Los diputados deben recibir un salario, acorde a su dedicación y deben tener una salida digna, para buscar otro empleo cuando su período de dedicación termine. Todo claro, todo razonable. Y los presidentes, deben tener una indemnización razonable y una retribución, posterior por un período, similar a la que tienen otras instituciones. Es lo que propone el PSC en su iniciativa parlamentaria. Ya era hora de que alguien diera el primer paso. Han salido los críticos habituales, con sus afirmaciones de electoralismo, de falta de osadía o inoportunidad, etc. Lo cierto es que la gente ha recibido muy bien esta propuesta, y hay que esperar encuentre suficiente apoyo como para hacerla posible en las próximas semanas. La dedicación a la política, debe ser compensada y retribuida debidamente. Sin privilegios, pero con derecho a poder vivir dignamente y tener facilidades para reinsertarse en la vida normal cuando finalice la dedicación. Este es el principio que preside la iniciativa del PSC. Ahora toca retratarse al resto de grupos parlamentarios. Veremos cuáles hacen honor a la transparencia, y cuáles, no.

EL PARLAMENT HAURIA DE DONAR EXEMPLE. A punt d’arribar als 44 anys de la recuperació del Parlament de Catalunya, apareixen massa fets que desacrediten la principal institució del país, i no veig en l’actual presidenta en funcions, Alba Vergés, prou decisió ni diligència com per recuperar el prestigi perdut. Uns quants fets, motiven aquesta queixa. Han aparegut noves informacions sobre acords de la Mesa, procedents dels temps del President Ernest Benach ( ERC) dels quals no en teníem coneixement els diputats d’aquells temps, ni en temps posteriors. Indemnitzacions excessives, no degudament justificades, i mig amagades, com perquè s’hagin conegut molts anys després, gràcies a l’esforç d’una periodista del diari Ara. La Núria Orriols, felicitats per la constància i la insistència. Aquestes informacions, barrejades amb altres sobre tractes de privilegi a personal de la casa, com son les jubilacions avançades i retribuïdes, produeixen indignació i allunyament de la gent, de la cosa política. Tampoc s’ha deixat clara la situació en que queden els diputats, una vegada perden l’escó, per retirada voluntària o forçada pels resultats electorals. S’ha de saber que els diputats no tenen subsidi d’atur. Per tant, quan acaben, se’n van sense tenir dret a retribucions – pont, que els permetin buscar feina, a no ser que siguin funcionaris i puguin tornar al lloc de treball. Aquesta situació és injusta i cal resoldre-la de manera similar a altres treballadors. Fa trenta anys que en parlem i encara no s’ha ben resolt. En el meu cas personal i el de tots els dels meus temps, vam tornar a casa amb una indemnització d’un mes per any treballat ( sense les indemnitzacions per desplaçaments). Bé, un tema encara no degudament solucionat. Un altre tema de descrèdit és la poca seriositat en que el Govern dona compte de les seves accions i actuacions. No és de rebut que les peticions dels grups parlamentaris, puguin tardar 3, 4 , 5 mesos a ser contestades, sense que la presidenta intervingui posant ordre al compliment del reglament del Parlament. No donar informació o donar-la a destemps és una forma de torpedinar la democràcia. Tampoc és seriós crear una Comissió d’investigació pel tema Pegasus, i pretendre fer comparèixer el president del govern i diversos ministres. Una mostra més que ERC, Junts i la CUP, no tenen especial interès en aclarir el tema sinó simplement fer-lo servir, a nivell electoral. Tots els diputats sabem que el Govern central dona comptes davant els òrgans de l’Estat: Congrés i Senat, però mai dels autonòmics. Només faltaria que cada parlament, podés convocar a tots i cadascun dels membres del Govern !!! Afegeixo un tema més com és la insuficient informació que dona el portal de la transparència del Parlament, en temes de funcionament, càrrecs i retribucions. No ho dic jo, ho diuen moltes de les persones que han buscat informació i ho diuen els periodistes que volen fer un seguiment i control de les seves actuacions. Si d’una cosa hauria de fer ostentació és de les parets de vidre i la transparència de tot el conjunt. Ha de ser la primera institució a donar exemple.

CLASES DE ESPAÑOL, EN EL CENTRO DE PROTECCIÓN INTERNACIONAL DE REFUGIADOS, EN BERGA – BARCELONA. Profesor – voluntario de Cruz Roja, Juan Roma Cunill, Licenciado en Ciencias de la Educación por la UNED. Autor de 3 libros para la red de Academias Inlingua, 350 en todo el mundo. Escritos durante su estancia de 7 años en Berna, Suiza (1972 – 1979). Actualmente, redacta un cuarto libro, destinado a la enseñanza, en el centro de Berga. Habla varios idiomas. Método: Directo o Método Berlitz. Utiliza el castellano desde el primer día. Muy indicado para aulas con alumnos de diferentes lenguas maternas. Método rápido y eficaz. Objetivo: Conseguir en 7 meses, un nivel B2, en los alumnos. Caso de seguir, se van ampliando conocimientos y uso, hasta alcanzar un nivel de C1 e incluso C2 si la estancia llega a los 12 o 13 meses. Clases: en grupos de 8 a 10 alumnos, a razón de 1 hora, en días alternos. Habitualmente se les dan ejercicios para el día siguiente. TEMARIO MENSUAL. Organizo el aprendizaje por meses, adaptándolo a cada grupo, en función de nivel personal y colectivo. PRIMER MES. Números cardinales. 0- 100- 1.000. Alfabeto. Artículos indeterminados / determinados. Ser/ estar/. Vocabulario esencial hasta alrededor de 500 palabras por mes (familia / frutas / verduras/días de la semana/ meses/ estaciones). PRESENTE INDICATIVO. Verbos regulares / irregulares. Mucha práctica oral i escrita. Ejercicios en casa. En cada lección se repiten ejercicios orales de números y alfabeto, hasta dominarlos completamente. SEGUNDO MES. Adjetivos y pronombres posesivos. Otra selección de 500 palabras de vocabulario selectivo: profesiones, comidas, bebidas, ropa, etc. FUTURO IMPERFECTO. Práctica de los dos tiempos: presente y futuro, oral y escrito. Uso de antónimos para ampliar vocabulario. Un día a la semana se repiten ejercicios de numerales y alfabeto, también de las horas, días de la semana y meses. TERCER MES. Otra selección de 500 palabras, especialmente útiles para la vida y el trabajo. Utensilios de cocina, distribución de pisos, casas, etc. PRETÉRITO PERFECTO. Práctica oral y escrita de los tres tiempos: presente, futuro, pretérito perfecto. Ejercicios diarios. A finales de mes: PRETÉRITO INDEFINIDO. Uso diario de sinónimos y antónimos para repasar y ampliar vocabulario básico. CUARTO MES. Una nueva selección de 500 palabras de la vida cotidiana: viajes, compras, dinero, bancos, correos, etc. Práctica oral y escrita de los tiempos aprendidos: presente, futuro, pretérito perfecto, pretérito indefinido. PRETÉRITO IMPERFECTO. A mitad de mes se introduce este nuevo tiempo de manera que a finales del cuarto mes disponen de 5 tiempos verbales, suficientes para las primeras lecturas sencillas y las primeras conversaciones. QUINTO MES. Otra selección de unas 500 nuevas palabras, extraídas de algunas lecturas sencillas o de la vida diaria. Se repite en cada sesión, ejercicios de sinónimos y antónimos. PRESENTE DE SUBJUNTIVO. Este es el sexto tiempo verbal, muy útil para defenderse en las conversaciones que vamos incrementando. Cada semana se practican los 7 tiempos aprendidos. Los primeros 10 minutos de clase siempre se dedican a repasar vocabulario viejo. El aprendido en los dos o tres primeros meses. SEXTO MES. Continuamos con el aprendizaje de otras 500 palabras, que se van sumando a las de los meses precedentes, hasta llegar a las 3.000, suficientes para conversaciones básicas, de vida y trabajo. Hora de aprender el CONDICIONAL SIMPLE. Fácil de explicar y de aprender, porque lo tienen todos los otros idiomas. Este es el séptimo tiempo verbal, momento de practicarlos todos, de forma oral y escrita. Aprovecho para ir al principio del curso y repasar vocabulario y primeros tiempos. SÉPTIMO MES. Seguimos incrementando el vocabulario con otras 500 palabras, y practicamos lecturas sencillas, seguidas de preguntas sobre lo leído. Momento de aprender el PRETÉRITO IMPERFECTO DE SUBJUNTIVO, como octavo tiempo verbal. Hora de practicarlos todos, en cada clase, de forma verbal y escrita. Ejercicios de repaso para garantizar que lo viejo se recuerda y está presente en la práctica. Llegados aquí podemos considerar que están en un nivel B2, suficiente para comprender conversaciones básicas y expresarse en términos razonablemente adecuados. Este es el temario básico, pensando en los alumnos que van a estar 7 meses en el Centro. Si continúan vamos añadiendo material, al mismo ritmo que los meses precedentes. OCTAVO MES. Otros paquetes de vocabulario por temes específicos como: mobiliario, ropa, familia extensa, gentilicios, substantivar adjetivos, etc. Diminutivos / Aumentativos/ IMPERATIVO. Hora de añadir el noveno tiempo verbal y practicar los 8 anteriores. NOVENO MES. Seguimos aumentando el vocabulario con lecturas adecuadas, ejercicios y conversaciones. En este momento disponen de unas 4.000 palabras que deben estar disponibles para hablar. Momento de introducir el PRETÉRITO PLUSCUAMPERFECTO DE INDICATIVO, practicarlo y usar los 9 anteriores. DÉCIMO MES. Hora de disponer de lecturas de nivel C1, para practicar tiempos de verbos aprendidos y vocabulario de un cierto nivel. El vocabulario se va ampliando en función de peticiones y necesidades. Momento de introducir el FUTURO PERFECTO Y EL PRETÉRITO PERFECTO DE SUBJUNTIVO. Hora de disponer de múltiples ejercicios con todos los tiempos aprendidos para ir practicando, y así asegurar el material. UNDÉCIMO MES. Mediante lecturas, repaso de sinónimos y antónimos, introducimos alguna lista de refranes populares, y profundizamos en aspectos de la geografía de Cataluña y España. Hora de introducir el CONDICIONAL COMPUESTO Y EL PRETÉRITO PLUSCUAMPERFECTO DE SUBJUNTIVO. Y con ellos completamos los tiempos realmente usados en conversaciones y lecturas de un nivel próximo al C2. DUODÉCIMO MES. Estudiamos algunas perífrasis, frases hechas, formas populares, etc. Más refranes, y ejercicios prácticos de todos los tiempos verbales. Combinamos lecturas con conversaciones sobre comidas, costumbres, usos de los países, presentes en la clase, etc. Los que llegan a este nivel podrían superar los exámenes de C2. Este es el temario por meses, con pequeñas adaptaciones, en función de los alumnos. De todas formas, al final de los 7 meses o de los 10, prácticamente

LA SAGNIA DE TV3. Si fa uns dies parlava de la inutilitat de les ambaixadetes, dites delegacions a l’exterior, amb un cost global de 28,5 M, equivalents a la contractació de 570 metges / any, avui porto una altra mostra de la grandesa i malbaratament de recursos, sota la justificació de la defensa i promoció de la llengua pròpia: TV3. De fet, hauríem de parlar de tot el conjunt que aplega la CCMA, Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Aquí totes les xifres son grans, immenses, mostra d’una gestió ineficient, partidista i sectària, al servei del govern i el seu partit. Va ser Jordi Pujol, qui va veure la importància de disposar d’una eina fonamental en el camí cap a consolidar el govern i convertir una eina periodística, en una d’adoctrinament i propaganda. Sense embuts, sense manies. I res millor que convertir-la en un espai de col•locació de militants, adeptes, amics i parents. Tots molt ben pagats. La millor manera de garantir seguiment i obediència. Mirem algunes xifres per a sustentar les afirmacions. La CCMA, es mou en pressupostos al voltant dels 300 milions. Sí, sí , parlem de xifres imponents que surten dels nostres impostos, de tots nosaltres, malgrat durant anys s’hagi convertit en el braç propagandístic i impulsor del procés. Sense TV3 i mitjans afins, el procés hagués durat quatre dies. Atenció a les xifres. A octubre de 2022, TV3 tenia 2.356 treballadors. Sorprenentment, Mediaset ( Tele 5) en tenia 1.595. Antena 3, 448. La Sexta, 120. Aquestes, amb servei a tot el territori espanyol. Mirem ara els canals autonòmics: Canal Sur ( Andalusia) 1.357 – pressupost 153,7 M. EITB ( País Basc) – 1.003 – pressupost 172,6. TV Galicia , 955 – pressupost 121,5. Queda clar que TV3 de lluny és la més gran, la de major pressupost i la més generosa en sous, fins esdevenir escandalosos. El president de la CCMA i els seus 6 consellers, superen els 112.000 euros/any, similars als del president i consellers de la Generalitat. Es la més burocratitzada i atestada de càrrecs de tota mena. Poso uns exemples: 430 redactors ( 54.000 euros/any més plus antiguitat). Dic el tema antiguitat, perquè en una plantilla força envellida, els imports son molt elevats. 104 operadors ( 44.162 euros/ any ). 9 directors d’àrea (82.000.- ). 26 caps de departament (79.344.-) 11 caps de servei (73.289.-), 4 redactors en cap (78.000.-), 4 editors (75.000.-), 121 treballadors d’alt nivell ( 71.320.-) M’excuso per tantes xifres però s’ha de saber què passa en un lloc on s’hi destina l’equivalent a contractar 6.000 metges / any. I el més greu, un mitjà de comunicació públic, pagat amb diner públic, ha estat al capdavant del procés independentista. I més greu encara, ha acollit i pagat nombroses aparicions dels capdavanters, amb l’excusa de participar en tertúlies o programes diversos. En aquest apartat s’ha estat especialment generós, amb ingressos mensuals que en molts casos superaven els 1.500,2.000,3000, per anar a fer una xerradeta, amb uns quants altres amics i companys. O contractant empreses amigues. Amb l’excusa de la llengua, s’ha creat un xuclador de recursos, malbaratats durant molts i molts anys. Hora de posar-hi remei, amb canvis radicals.

MILERS DE PLACES D’APARCAMENT, PÚBLIC I PRIVAT, NO COMPLEIXEN CONDICIONS MÍNIMES. Per causes que ara no venen al cas, he hagut de viatjar diverses vegades a Barcelona i fer ús d’uns quants aparcaments soterrats. A banda de ser molt cars, suposen un incompliment generalitzat de les condicions que ha de tenir un servei ,d’ús públic. Sigui, pública o privada, la titularitat. M’explico. L’afany de guanyar diner, ha produït situacions, absolutament inacceptables, per part dels usuaris. Exposo els principals problemes. 1.- Rampes d’accés, d’estretors i condicions, inviables per a vehicles de dimensions mitjanes. Ja no parlo de furgonetes o vehicles de gran volum. En el meu cas ,disposo d’un petit vehicle que facilita un millor accés, però amb tot i això, les dificultats son elevades. 2.- L’afany d’aprofitament de l’espai disponible, supera la capacitat d’encabir el vehicle, en la major part dels aparcaments. En alguns, ja es deixa clar que moltes de les places, només son viables si el vehicle és petit, però en altres ni que sigui petit no hi ha espai suficient. 3.- L’estretor de les places, fa impossible sortir del vehicle. En alguns casos, si la plaça dona a una columna, potser es podrà sortir, en altres, no és el cas, de manera que s’ha de mirar si sortir per l’altra banda és viable, o no. I sinó ho és, en alguns casos, la única via de sortida és per la porta del darrere. 4.- Si les places han de tenir present la diversitat existent en els propietaris de vehicles, moltes persones, sigui per edat, per volum corporal, per alguna discapacitat funcional, etc, queden excloses de poder fer ús de la majoria d’aparcaments de la ciutat de Barcelona. 5.- Feta aquesta constatació, s’ha d’iniciar una modificació de llicències que obligui a la modificació de les places d’aparcament per tal de garantir la maniobrabilitat, entrada i sortida, i l’estacionament, com per garantir poder entrar i sortir, en condicions, mínimament normals. 6.- Mentrestant no es duguin a terme les reformes requerides, cada aparcament haurà de limitar les places, a complir les condicions d’idoneïtat per estacionar, entrar i sortir. Puix es paga i el preu és elevat, el mínim que s’ha d’exigir és la viabilitat, en condicions adequades, d’ús d’una plaça d’aparcament soterrat. Borredà, 16 de març de 2023

AMB LES MUNICIPALS A TOCAR. A punt ja de les eleccions municipals, hi arribem, després d’onze mandats consecutius. El període més llarg de democràcia de la nostra història. El 28 de maig, tornarem a repetir un gest que ha permès consolidar els equips municipals i fer possible la major transformació dels pobles i ciutats, en només quaranta- quatre anys. Poden semblar molts, però la complexitat i el cost de moltes de les infraestructures, equipaments i serveis, requereixen de llargs períodes d’elaboració, redacció, adjudicació i execució, per veure’n els resultats. I els resultats estan a la vista de tothom. Sigui quin sigui el poble o ciutat, si ara tanquem els ulls i els recordem com eren l’any 79, i els comparem amb ara, constatarem la bona feina feta, excepció feta, d’uns pocs casos de mala administració i gestió. Queda, però, un llarg camí per endavant. A Catalunya, s’ha fet una bona feina municipal, però una deficient organització territorial. Tenim 947 municipis, 42 comarques i 4 diputacions. Entremig, hi hauríem de posar les 8 vegueries o regions que existeixen però ningú coneix ni fa servir, excepte la Generalitat per a posar-hi uns quants delegats, que poca feina tenen. Ha d’arribar el moment, en que un Govern es plantegi aquesta organització, més pròpia del segle passat que no pas del present. Ni és pràctic, ni és operatiu, ni és auster. Un petit país, de 7,6 milions d’habitants, i 32.114 km2, no es pot permetre 4 nivells d’administració local / municipal. Impossible de coordinar, molt car de mantenir. Cal saber que de les eleccions del 28 de maig, en surten els Consistoris municipals, però de rebot, és a dir indirectament serveixen per a conformar els consells comarcals, i finalment, les diputacions. D’aquí la gran importància d’aquesta diada democràtica. La única administració que queda fora, és la de les vegueries/ regions que ve designada pel Govern de la Generalitat. Si això és així, queda clar el paper dels partits, a l’hora de proposar i presentar candidatures a cada municipi. Sóc un ferm defensor de les candidatures de partit, deixant clar que no tenir aquesta ajuda, suposa un evident inconvenient pels equips de govern. Han passat els temps en que es podia governar un ajuntament, de forma aïllada, sense coordinar-se ni sumar-se a d’altres del mateix territori o territoris propers. Tots som interdependents, i cada vegada més, tant en ciutats grans com en petits pobles. Molts pocs equipaments i serveis poden ser estrictament municipals. Molts han de ser supramunicipals per a poder rendir, ser efectius i operatius. I és en aquest món, en que els partits ajuden a resoldre grans objectius. I ho son en la mesura que moltes necessitats municipals, han de ser resoltes a nivell de país, i disposar de partits, amb representació parlamentària a Catalunya o a Madrid, permet portar-hi les peticions i obtenir les solucions. S’equivoca qui cregui que se’n pot sortit tot sol, per molt gran que sigui el municipi. Ni les grans capitals poden actuar de forma individual. Unes necessiten territori, altres compaginar serveis, altres rebre prestacions o donar-ne per ser més competitius, i en tots aquests àmbits és on els partits actuen com elements de coordinació, gestió i resolució de peticions. I per aquest mateix motiu considero han de modificar-se les lleis d’ordenació del territori per a canviar els consells comarcals. No poden continuar com si fossin mini parlaments. Han d’esdevenir mancomunitats de serveis, trencant els límits comarcals, per ser més operatius i eficients. I sincerament, no hi ha espai per les vegueries / regions. Haurien estat útils, trenta anys enrere. Ara, ja no. En quan a les Diputacions, fan un bon servei, tal com actuen, molt especialment la de Barcelona: al servei dels 311 ajuntaments de la província. Si volem tenir un país ben ordenat i gestionat, reforcem els ajuntaments, convertim les comarques en mancomunitats, pleguem les vegueries/regions i mantinguem les Diputacions al servei dels ajuntaments, en ajudes i coordinacions supramunicipals. Busquem en Prat de la Riba, l’eficiència que no hem trobat en el Govern de la Generalitat de Catalunya, excepció feta dels dos mandats del Tripartit.

QUI LLENÇA ELS DINERS A 8 TV ??? Des de fa anys, sóc molt selectiu a l’hora de quedar-me a veure alguna cosa ,per televisió. Mai havia mirat tants documentals, de tota mena, i mai havia minimitzat tant, altres tipus de programació, fora de les grans pel•lícules. El costum i desig de practicar els idiomes que he anat aprenent al llarg de la meva vida, fa que em passi algunes estones en altres països, altres mons, altres realitats. Va bé per practicar, va bé per tenir altres visions del que passa a fora, o del que passa a dins, explicat des de fora. Als inicis del procés, vaig decidir abandonar TV3, pel seu sectarisme i participació en fomentar l’independentisme, el partidisme i l’odi contra tots els qui no combregàvem amb aquelles tesis. Després ,he anat fent seguiment per comprovar canvis o seguidisme, i arribo a la conclusió que encara està molt lluny de ser la televisió de tots i totes. Només cal anar qualsevol dia, a Més 3/24, per comprovar el sectarisme i foment de falsedats i partidisme, d’un programa ple de tertulians ben triats per a mantenir tesis, típiques del procés. Només uns pocs, en claríssima minoria, s’atreveixen a discrepar d’un conductor que hauria de fer anys, es dediqués a comentar exposicions d’ocells i plantes, però no de les coses diàries. I en aquestes, va arribar 8TV, amb pretensions d’agafar el relleu del procés, i fitxar persones i equips que havien deixat de tenir predicament a TV3. Només veure que alguns dels principals noms, van de la mà de Vicent Sanchis o Pilar Rahola, ja dona el to de per on van les coses. Si hi afegim programes amb Gabriel Rufian o amb Eduard Pujol, ens demanem com pot ser que algú posi diner en un estri com aquest. Veurem fins quan aguanta, però no serà per la publicitat que emet, ni pels espectadors que té, perquè les xifres son d’un immens ridícul. Sembla ser que cap dels programes, ha superat mai un 3 % de share, i en comptes de pujar, algun encara va baixant fins el punt que es poden comptar en uns pocs milers els seus seguidors. Quan dic, alguns milers, vull dir 4, 5, 6 mil, a tot Catalunya. Tampoc TV3 va per bon camí, malgrat destinar-hi 300 milions de tots els catalans i catalanes. El canal més carregat de personal de tot Espanya, i el que millor paga als seus components, molt especialment a tots els directius i càrrecs subalterns. Amb l’excusa de la llengua, alguns han volgut fer grans negocis , i és així com es contracten nombrosos programes, fora de la casa. Molts no donen els resultats previstos i van canviant en una sostinguda però permanent pèrdua d’espectadors. Si volen que torni a ser LA NOSTRA, hauran de fer canvis en profunditat, començant per una remodelació profunda de tota l’estructura, i garantint que tots les idees, totes les tendències hi siguin representades. Durant anys ha estat la televisió d’una part de Catalunya, minoritària, i tanmateix usurpadora del país. 8TV va voler agafar el relleu, però en qualsevol moment haurà d’anunciar el seu tancament. No té cap altra sortida.

A FAVOR DE MODIFICAR SISTEMA CONCEJOS ABIERTOS. En la primera ley electoral municipal que debía regir las elecciones municipales de abril de 1979, los legisladores previeron un régimen especial para los municipios más pequeños del país: los que van de 1 a 100 habitantes. Para todos ellos establecieron la elección de un candidato que sería el presidente del Concejo Abierto. Y el Concejo sería la asamblea de todos los vecinos, mayores de edad, los cuales tendrían voz y voto en las sesiones municipales. Durante 40 años, este régimen ha sido el existente en estos pequeños municipios. Para bien o para mal, el funcionamiento ha dependido, en buena parte, de la personalidad del presidente, puesto que sus funciones equivalen a las de un alcalde. O sea, muy relevantes. Si traigo el tema a estas páginas de El Obrero digital, es para señalar la importancia de proceder a modificaciones que mejorarían el funcionamiento y permitirían un mayor grado de democracia. En primer lugar, el tema es importante. A nivel territorial y social, puesto que hablamos de 1.379 municipios. Recuerdo que España tiene 8.131 municipios. Tener 1.379, con menos de 100 habitantes, los convierte en un tema de primer nivel. Y, ¿por qué trato este tema, en este momento? Pues, por la necesidad de modificar el sistema y abrirlo a mayores cotas de democracia interna. En la última modificación de la Ley electoral municipal, se acordó que en estos Concejos Abiertos, se decidiera si querían continuar con el mismo régimen, o acordaban cambiarlo por uno de listas abiertas. Los que decidieron el cambio, el 28 de mayo, elegirán a 3 concejales, de entre todos los que se presenten, de forma individual o colectiva, como independientes o en listas de partido. Cada votante, podrá dar su voto a uno o a dos, como máximo. Puesto que hay que elegir a 3, es fácil pueda entrar un tercer concejal, por otra candidatura, con lo cual el ayuntamiento será regido por 3 concejales, uno de les cuales, será Alcalde, previa votación entre los elegidos. La ley les permite funcionar como Consistorio, de la misma forma que para los municipios de 101 a 250 habitantes que eligen a 5, pero los votantes solo pueden dar un máximo de 4 votos. O pueden decidir funcionar como Consistorio, y, además, convocar a todos los mayores de 18 años a que formen parte de un Concejo, que sirva como asamblea consultiva. A nivel personal, considero ésta sería la mejor solución. Que todos los Concejos Abiertos, pasen al régimen general, para elegir a 3 miembros. Una vez elegidos, serán ellos los que voten a uno para alcalde, y acto seguido propongan constituir un Concejo consultivo que operará en los plenos municipales. Así se ganaría operatividad y al mismo tiempo se mejoraría la representación democrática de los vecinos. El actual sistema de elección de Concejo, permite persistir en el caciquismo cuando los presidentes dominan la composición. Hay que pensar que con dos o tres familias se puede dominar un Concejo, y difícilmente se manifestarán a favor del sistema abierto. Si esto es así, el sistema se perpetúa hasta el infinito. No podemos aceptar esta situación. Lo lógico es abrir todas las instituciones a la participación y a la gestión. Considero un error mantener el actual redactado de la ley y abogo por modificarla en el sentido de que el sistema sea único e igual para toda España. Para las elecciones de 2027, hay tiempo suficiente para modificar este aspecto de la ley. Facilitaría la apertura democrática, en 1.379 municipios, manteniendo la idiosincrasia y participación de todos los vecinos, en los asuntos públicos.

TORÀ I BIOSCA, A UN PAS DEL SOLSONÈS. Durant un grapat d’anys, en tant que diputat del PSC, a les comarques del Bages, Berguedà i Solsonès, vaig fer el seguiment d’aquesta qüestió, i vaig trobar tota mena d’entrebancs per fer-ho possible. Sempre hi havia un però, que no permetia culminar la proposta. Crec sincerament que els motius provenien de la por a un desequilibri de forces a la comarca del Solsonès. Una petita comarca com aquesta, fer-la més gran, amb dos nous municipis, podia comportar canvis en el Consell Comarcal. I de fet, en portarà. No en aquestes eleccions del 28 de maig, però sí en les de 2027. I podia haver estat en aquestes, si no hi hagués hagut una clara obstrucció per part de l’equip de govern de Solsona ( ERC). Recordem-ho. Fa ben pocs mesos que el regidor – portaveu del PSC, a l’Ajuntament de Solsona, Mohamed El Mamoun Mrimou, va presentar una moció demanant l’acord favorable del Ple perquè Torà i Biosca passessin de la comarca de La Segarra al Solsonès. La resposta fou una contra moció, en que es demanaven tantes coses, que la feien impossible. Demanaven una consulta en els dos pobles, tot seguit una aprovació dels plens dels dos consells comarcals, i finalment un recolzament dels consells d’alcaldies. En fi, una clara manera de torpedinar el canvi de comarca. Però, no, de la mà del diputat Oscar Ordeig (PSC), el ple del Parlament de Catalunya, el passat dia 7 de març, va aprovar, gairebé per unanimitat aquest canvi. I simplement per fer-lo efectiu ha d’haver-hi un acord, per majoria absoluta, dels plens dels dos municipis. A partir d’aquí ja es podrà procedir a la sortida d’una comarca per entrar en l’altre. Culmina així un periple d’una dotzena d’anys que en un país més eficient, s’hagués pogut fer en 2 o 3 anys. La política s’ha d’adaptar al territori i no a l’inrevés. De fet, aquest cas no és únic i hauria de portar a un replantejament de les comarques. En tenim 42, i ara es discuteix si s’ha de concedir aquest títol a uns quants municipis de la subcomarca del Lluçanès. Al meu entendre i després de més de 30 anys de consells comarcals, convindria un canvi radical, en profunditat. No podem continuar, anys a venir, amb una organització ineficient, començant per la pròpia conformació dels consells comarcals. Son més uns mini parlaments que uns ens de gestió i participació. Què caldria fer ? Tinc clar que la solució passa per convertir els consells, en mancomunitats de gestió i serveis a tots els municipis agrupats. I no necessàriament agrupats per les comarques actuals sinó pels municipis que puguin millorar l’eficiència, si s’ajunten. No té lògica agrupar municipis que habitualment tenen convenis i contractes amb altres de més propers. Així, doncs, a Catalunya hi hauria d’haver tantes mancomunitats com necessitats de millorar serveis tinguin els municipis. I en cada mancomunitat hi hauria representació, amb veu i vot de tots i cadascun dels municipis. No com passa ara que en els Consells, hi falten ajuntaments i n’hi ha d’altres, amb 3 o 4 representants. Com més aviat es modifiqui el mapa, més aviat aconseguirem millorar l’organització i coordinació dels municipis catalans. Aprofito per donar la benvinguda als municipis de Torà i Biosca, a la comarca del Solsonès.

FINS QUAN FARAN EL RIDÍCUL ? Costa de creure, i més d’acceptar que persones adultes, es puguin comportar com nens/nenes de 8 o 10 anys, fent una rebequeria, perquè no els han deixat fer el que volien. No s’entén que després del ridícul d’anys anteriors, no s’hagin donat compte que posen el nom de Catalunya en boca de tothom, per uns gestos i accions, impròpies de polítics, de primer nivell. Doncs, no. No s’han assabentat o no volen veure amb ulls aliens, el que suposa de frivolitat i ximpleria. Ja ho vam veure en motiu de la cimera Hispano – Francesa, quan el president Aragonés, va anar a saludar, de pressa i corrents al president de França, i de rebot al d’Espanya, per marxar ràpidament abans no sonessin els himnes nacionals. Ridícul espantós, impropi d’un president. També ho repetí en anteriors ocasions, per la vinguda del Rei, i ara amb les càmeres de mig món enfocant l’esdeveniment, ho havien de tornar a fer, tant ell, com l’alcaldessa, Ada Colau. Una altra que mostra la valentia pròpia, fugint per darrere, per anar a ocupar la cadira a la taula del sopar, no fos que algú li prengués. I ja està. Ja han complert amb els seus fidels seguidors. Han mostrat de què son capaços un president i una alcaldessa, en hores baixes que han de mostrar la mala educació, el desconeixement de les regles de protocol, i el més sonat ridícul, davant d’un món empresarial que no comprèn com algú, amb càrrec, es pot comportar d’aquesta manera. I és que la gent entendria alguna cosa si no hi anessin. Es a dir, si algú està en contra de la monarquia, en contra d’Espanya, en contra del món, pot decidir quedar-se a casa, i no anar enlloc. Hi ha llocs de retir per meditar i pensar sobre el bé i el mal, però si s’està a la Terra i es vol conservar el càrrec, s’ha de ser conseqüent. I per ser-ho, millor renunciar a la presència, puix que no la poden evitar. Farien bé, en properes ocasions, dir que tenen mal de cap, o han d’anar a visitar algun parent llunyà, i fer mutis pel fòrum. Ningú els trobaria a faltar, i almenys els catalans no passaríem la vergonya de veure com dos fugitius, marxen a l’arribar davant la porta principal, i es posen a córrer tot seguit per poder sortir a la foto de grup, en la qual es troben a banda i banda de qui no han volgut saludar. I al cap d’una estona comparteixen taula i fins i tot conversa, amb un Rei que diuen no acceptar, però amb qui mengen a gust. Potser que vagin a algun curset de com comportar-se en públic, i un altre sobre principis bàsics del protocol , d’una ciutat i un país. Ells es donarien compte de la situació, i la resta de mortals no passaríem vergonya aliena.

DERIVADES DEL JUDICI A LAURA BORRÁS. La llarga tramitació , finalment ha donat pas al judici, i a conèixer amb més detalls tot el succeït. D’entrada, constatar una evidència, i és el caràcter i les maneres de fer i decidir, d’una persona que no hagués hagut d’arribar mai a presidir una institució pública. La prepotència exhibida i les actuacions imperatives, no son les pròpies d’una servidora pública. El primer que aprenem els polítics, és la divisió de funcions entre nosaltres i els funcionaris al nostre càrrec. Nosaltres hem de fer la nostra feina, ells, la seva. Doncs, és el que no ha passat en aquest cas. En els meus quaranta anys de responsable de finances i president d’un ajuntament, mai, repeteixo mai, he fet cap adjudicació ni pagament que no vingués avalat, pel secretari o la secretària – interventora. Era el meu deure, era la seva obligació. No entenc com es poden haver adjudicat i pagat 18 adjudicacions, irregulars. Més ben dit, clarament il•legals, perquè el fraccionament de contractes és una pràctica, totalment il•legal, i per tant impossible en una administració que funcioni , mínimament com cal. Quan una tècnica de la Institució de les Lletres Catalanes ( ILC) diu que es va informar Laura Borrás de la inconveniència de fraccionar contractes, i se li va reiterar per part d’alguna altra administrativa, ens assabentem del rebuig a modificar el sistema i a continuar amb aquesta pràctica il•legal. Com fou possible ? Això no pot passar ni en un petit ajuntament de cinc-cents habitants. Podia haver passat en un primer contracte, però mai, en un segon i menys en un tercer... fins arribar a la xifra de 18. Aquí trobem un gravíssim mal funcionament ( per dir-ho suau) d’una entitat pública, pertanyent a l’administració de la Generalitat. Com pot ser que l’interventor de la ILC, no suspengués els pagaments ? Primer s’informa, després s’adverteix, i tot seguit es paralitza l’acció política – administrativa. Només faltaria !!! No pot haver-hi com a resultat, oïdes sordes i continuar cometent il•legalitats !!! On era, què feia, l’interventor de l’ILC ? Com és que no va paralitzar els pagaments ? I on era i perquè no va actuar l’interventor de la Conselleria de Cultura, de qui depèn l’ ILC ? I ja posats a reclamar transparència, com és que la intervenció general de la Generalitat no va detectar i actuar ? Cada organisme, cada departament, té el seu responsable. Constatem que en van fallar tres, de baix a dalt. Increïble. En quines mans tenim la nostra administració ? I posats a reclamar supervisió i control, és que la Sindicatura de Comptes, estava fent la migdiada o mirava cap una altra banda ? O és que presta més atenció a tot el que fa i gestiona el partit socialista que no pas, la dels partits independentistes? N’he tingut proves de diferències, segons partit, en la meva pròpia persona. Una raó més per a qüestionar aquest organisme. En definitiva, tot el vist, sentit i llegit, en el judici posa els pèls de punta i demostra un nefast comportament polític, seguit d’uns immensos errors, per dir-ho suau, de les obligacions de seguir, controlar i evitar males pràctiques en una administració pública. Si algú al més alt nivell no empren accions, tindrem més clara la urgència de canviar de Govern.

HISPASAT, OFRECERÁ BANDA ANCHA POR SATÉLITE, A LA ESPAÑA VACIADA. España tiene 8.131 municipios, de los cuales 5.002 tienen menos de 1.000 habitantes. Y dentro de este grupo se hallan los auténticos micro pueblos, con menos de 100. Tenemos 1.379. Han crecido y continúan creciendo, desde hace 20 años. La mayoría de estudiosos, ponen en 5.000 habitantes, el concepto de municipio pequeño. Para otros, el límite está en los 2.000, y finalmente para los que vivimos en ellos, el límite de 1.000 es el más utilizado. Menos de 1.000, supone estar bajando una pendiente que si no se es capaz de parar puede terminar en un micro pueblo, con todo lo que conlleva: falta de servicios básicos como escuela, oficina bancaria, farmacia, consultorio médico, servicio religioso, tiendas, bar y/o restaurante. En definitiva, el concepto de municipio lo representa la existencia de un ayuntamiento, con todas las precariedades del mundo. Hay que parar esta desertización humana porque supone desaprovechar una parte importante del país , abandonarlo a su suerte, y hacerlo, incluso inasequible para los urbanitas que no encontrarán un mínimo de servicios, en sus días de visita y estancia. Además, con la guerra de Rusia contra Ucrania, se constata la urgencia de no depender en exceso de otros países y sus productos. No puede ser que abandonemos cultivos, explotaciones agrícolas y ganaderas, indispensables para nuestro sustento. La situación obliga a emprender profundas reformas para atraer o recuperar parte de la población perdida. Nadie piense en vuelcos poblacionales, pero sí en volver a la vida ciertas prácticas, ocupaciones y nuevas actividades. Desde nuestros puestos de observación y trabajo, hemos constatado un elemento indispensable para poder volver al campo. Hay que disponer de las nuevas tecnologías. No se puede pretender trabajar en el medio rural con las herramientas de 20 o 30 años atrás. Imposible. Hay que tener medios similares a los que se tienen en la ciudad. Esta petición, esta exigencia, finalmente será atendida, dentro de muy poco tiempo. Hablo de semanas, no de meses ni años. Ha tardado en llegar, pero todo está a punto para que sea una realidad. Llevar la fibra óptica a todos los rincones de España, es un imposible. Ni por costes, ni por dificultades. Se ha probado en diversos territorios, con lentitud, dificultades inmensas y costes prohibitivos. Todos pensábamos en la emisión – recepción por ondas, y ya es una realidad. La empresa pública Hispasat, presidida por Jordi Hereu, ha recibido ayudas por 76,3 millones de euros, para dar servició de banda ancha, vía satélite a 35 euros al mes, en zonas rurales. Este es el gran proyecto, la gran apuesta para cubrir toda la España vaciada, hasta el último rincón del país. En pocos días está previsto iniciar los contactos con las grandes operadoras, y con todas las compañías que trabajan en las distintas comunidades, comarcas y pueblos. Todas ellas podrán concertar con Hispasat, para ofrecer a sus clientes este servicio, con lo cual, el principal servicio que hasta ahora era inexistente o muy precario, dejará de serlo y finalmente se podrá trabajar con similares herramientas a las de ciudad. Está previsto ofrecer 100 megas por segundo, con condiciones especiales para aquellas actividades que precisen mayor capacidad. En los próximos días está previsto dar a conocer todos los detalles de este nuevo servicio, que seguro supondrá un antes y un después en las aspiraciones del mundo rural. Esta primera información se ha obtenido de una reunión entre el alcalde – presidente del ayuntamiento de Borredá (Barcelona), con el presidente de Hispasat ( Jordi Hereu), el cual designó a uno de los técnicos para mantener una reunión por videoconferencia en los próximos días. Será el momento de detallar las condiciones para dar servicio no solo a casas de campo, sino también a las dedicadas a turismo rural, a cámpings, situados fuera del núcleo urbano, o a otras actividades industriales y artesanales que se reparten por todo el término municipal. Conocida la letra pequeña, la daremos a conocer de inmediato por la extraordinaria importancia que tiene para todos los que vivimos en la España vaciada.

BERGA, UN ALTRE ERROR HISTÒRIC. Es fa llarg, molt llarg el final de l’experiment de la CUP, en el govern. Podem ja dir i demostrar com els darrers dos mandats ( 8 anys en total) han estat els pitjors dels 44 de democràcia. I no és que Berga hagi tingut gaire sort en els alcaldes i equips de govern. Només falta caminar una estona per la ciutat, o mirar-la des de Queralt, per adonar-se de les múltiples mancances que té. I aquesta clara i contundent ineficàcia, la podem repartir entre la CUP i ERC, pel fet que son els dos partits de govern, però amb molt major pes de la CUP, per la representació que ostenta i pel fet que en l’anterior mandat, es governava amb política de geometria variable. Ja en anteriors articles he exposat el gran nombre de mancances, però sobretot la incapacitat per renovar i actualitzar el projecte de ciutat. No vaig tenir cap dubte i avui em ratifico en situar Berga, en la darrera de les 42 capitals de comarca. Es un títol que s’ha guanyat a pols i costarà molt, i molts anys, sortir d’aquest lloc. I per si algú tenia algun dubte de que les coses encara podien empitjorar, ens l’han aclarit aquesta setmana, anunciant l’entestament en situar la sempiterna, esperada i mai executada, Estació de Busos. I sí, la volen posar al sud de la Rasa dels Molins, encara que tots els experts, estiguin d’acord en que no és el lloc adequat. Es igual, els “seus experts”, els de la Generalitat, han decidit que no cal buscar lloc millor i ja l’encaixaran com puguin aquí. Després, amb el temps i la pràctica veurem el nyap executat. Aquest, és un d’aquells errors que podem qualificar d’històrics, pel que tenen de permanents en el temps. L’equip de govern s’ha rendit al xantatge de la Generalitat. Més ben dit, han acotat el cap, i a la vista de que la majoria de components se’n van a casa dintre de 3 mesos, han pres l’acord de dir “ ja us ho fareu, nosaltres no hi serem”. Fets com aquests fan molt de mal, perquè una ciutat desfasada, mal equipada i mal mantinguda, afegirà un altre element inadequat a la seva estructura i funcionament i evitarà poder millorar aspectes com un gran parc urbà, zones àmplies d’aparcament i facilitat en la mobilitat. Encaixar l’Estació de Busos, en el indret decidit, s’ha fet per pura mandra d’anar a buscar un lloc millor, i per estalviar a la Generalitat uns diners i uns tràmits que obligarien a treballar, més i millor a uns quants tècnics. Perquè fer-ho si un equip de govern, sense visió de futur, accepta el que li posen al davant ? Està tot perdut ? No, en absolut. Ara toca als berguedans i berguedanes, prendre partit i fer possible un canvi de govern , de manera clara i contundent. El 28 de maig, tothom té a la seves mans posar la CUP i ERC a l’oposició, on millor estan, i donar el vot a partits que realment tinguin clar com ha de ser Berga. Proposo fer confiança al PSC, que en aquest tema, i en tants d’altres, té les coses clares i diàfanes. Berga, ho necessita com aigua de maig !!!

REVENJA O JUSTÍCIA ? Ha estat norma, en totes les explicacions i justificacions dels independentistes, considerar una futilesa les reiterades desobediències als advertiments i resolucions del Tribunal Constitucional. De fet , per a ells totes les accions i actuacions, emmarcades en el procés, tenien per objectiu donar veu i democràcia al poble català. Bé, que estiguem en una democràcia de ple dret, no té importància. S’havia de lluitar contra les persones i institucions que s’entestaven en complir i fer complir les lleis vigents. Per a ells, les lleis son vàlides si els donen la raó i es canvien o es trepitgen si no els hi donen. Es el que van fer. I ara, consideren una revenja tot el que els ha caigut al damunt. No, no, no és cap revenja. Es la simple aplicació de les lleis vigents. I que s’hagin produït alguns petits canvis en el codi penal, no eximeixen de retre comptes davant la justícia, pels greus fets, succeïts abans, durant i després de l’1-O. Jutjats, sentenciats, i indultats els principals líders polítics, ara toca passar pel Jutjat als responsables del segon nivell. Fiscalia proposa 7 anys de presó i 32 d’inhabilitació per a Josep Ma. Jové, secretari general de Vicepresidència. Per entendre’ns el segon d’Oriol Junqueras, i autor d’una agenda, amb tots els detalls de les reunions, lligades al procés. I, 6 anys i 3 mesos de presó i 27 d’inhabilitació per a Lluís Salvador, antic secretari general d’Hisenda. L’acusació es fonamenta en els presumptes delictes de: malversació, prevaricació i desobediència. Qui consideri la proposta com una revenja, només ha d’esperar que el tribunal demostri si té elements per a jutjar i sentenciar. Després ja farem les nostres avaluacions i valoracions. Mentrestant, preval la presumpció d’innocència i el respecte per les peticions de Fiscalia. Sí, vull deixar clar que totes les acusacions de venjança, revenja o ús indiscriminat del poder judicial, contra els protagonistes del procés, venen emmarcades pel interès en desacreditar la Justícia i voler fer creure que el procés fou un simple exercici democràtic. Volen vendre com a pecat venial, el que fou un sacrilegi, des del punt de vista del funcionament d’un Estat de ple dret. No accepten ni reconeixen el trencament social provocat, ni les pèrdues de tot ordre que va produir el procés ni el llarg, difícil i dur camí cap a la reconciliació i la normalitat, que encara no tenim. Alguns volen fer creure que amb els canvis en el codi penal, es podrien repetir els fets, sense càstig si no es fes ús de diner públic. No, no, ho poden tornar a intentar, però no ho tornaran a fer. L’Estat té eines suficients per a impedir-ho, que van des de la proposta d’inhabilitació de funcionaris i càrrecs públics, a l’aplicació de l’art. 155. I en despeses tant ho son les directes com les indirectes, d’ús d’espais públics, infraestructures, equipaments i serveis. Els qui ostentàvem càrrecs institucionals, vam comprovar el grau d’implicació, acció i actuació de la Generalitat, en els seus màxims nivells. Esperàvem fessin front a les responsabilitats amb el cap ben alt, i amb la valentia corresponent. Ja vam veure que uns van fugir, i altres acusen la Justícia de revenja, en comptes d’assumir els greus errors comesos.

CAL RENOVAR L’ALT FUNCIONARIAT. Ens queixem de les decisions del Consell General del Poder Judicial ( CGPJ), i de les resolucions del Tribunal Constitucional ( TC), a més de les d’altres òrgans i organismes del poder central i/o autonòmic, però no ens demanem perquè estem com estem ? Es a dir, com pot ser que 45 anys després de la recuperació de la democràcia, no haguem estat capaços d’oxigenar, airejar, ampliar i/o renovar l’alt funcionariat del nostre país ?. I quan dic país, vull dir, Catalunya i amb ella l’Estat: Espanya. Si mirem els tres nivells de les administracions veurem que en cap s’han fet els deures. A nivell municipal/ comarcal/ diputacions, falten 300 secretaris i 200 interventors. Només a Catalunya. A nivell d’Espanya, hauríem de multiplicar la xifra per sis o set. Increïble, perquè son els alts funcionaris dels ajuntaments. I amb ells ,els consells comarcals i les diputacions. Si estudiem el Govern de la Generalitat i de la resta de governs autonòmics, veurem les carències, en lletrats, subdirectors generals, interventors, dipositaris, etc. El mateix podem dir de les Cambres autonòmiques, tot i que els elevats sous, xuclen funcionaris d’administracions inferiors. Un problema més, per als més petits. Si arribem a l’estructura de l’Estat, constatarem el dèficit de jutges, fiscals, notaris, lletrats, advocats de l’Estat, subdirectors generals,... de manera que es van perllongant les famílies de l’alt funcionariat pels segles dels segles. Si mirem els cognoms de jutges, lletrats, notaris, fiscals, advocats de l’Estat, secretaris generals, interventors, oficials dels exèrcits, guàrdia civil, policia nacional...veurem com es repeteixen en multitud de llocs i espais. No estic d’acord en que sigui fruit del franquisme. En alguns casos, sí, però en molts d’altres és qüestió de cultura, de tradició, de vocació i/o ambició, en territoris que a falta de grans empreses i indústries, es van decantar per les administracions. En molts casos, parlo de cent i cent cinquanta anys enrere. Una sortida, si voleu conservadora, però de plena seguretat, en el sou mensual. A més de promoció constant i segura. La procedència i la interrelació entre ells/elles , ha donat peu a matrimonis i relacions estretes que han configurat unes elits que per preparació i consideració, es creuen posseïdores del dret a vigilar i protegir l’Estat, i amb ell, totes les administracions que el conformen. Es un efecte força lògic i conseqüent, quan els cossos estatals, estan conformats per persones de procedències similars, amb pensaments molt propers, per no dir simètrics. A què ve, pensar en forces ocultes o estratègies secretes? Es evident que aquestes elits tenen una afinitat amb molts polítics de procedència similar i son sensibles als arguments i propostes que els puguin arribar. Si ells/elles se senten protectors de la pàtria, consideren lògic, salvar-la d’intromissions i decisions que la puguin afectar. D’aquí a interpretar d’una manera determinada les lleis fonamentals, hi ha un pas. Ni tant sols cal prevaricar. N’hi ha prou amb informes i dictàmens que justifiquen una visió concreta, del pensament i voluntat dels legisladors. No estranyi a ningú aquest cercle en el qual ens movem perquè en els nivells més alts del funcionariat imperen uns nuclis reduïts de cognoms interrelacionats. Com pot ser no haver fet els deures en aquests 45 anys? Doncs, és el que ens hem de preguntar i retreure, tots els que hem actuat en política. I sobretot, què fer per trencar el cercle?. Si només ens queixem i no actuem, no servirà de res. Toca obrir el cercle, esponjar, oxigenar, airejar el sector, mitjançant l’entrada de constants fornades procedents del poble, ras i curt. Fàcil de dir, complicat de resoldre, però és la via per renovar l’alt funcionariat. Ells es poden permetre tenir fills / filles , preparant concursos i oposicions durant 3, 4 o 5 anys. Penseu que només per a secretaris o interventors d’ajuntaments, el promig de preparació està en 2 o 3 anys. Similar al de jutge, lletrat, oficial d’exèrcit, etc. Per a càrrecs de major nivell ja podem afegir-hi un o dos anys més: notari, advocat de l’Estat, lletrats parlaments, ... Qui s’ho pot permetre? No famílies normals i corrents, oimés si el possible candidat/a, troba altres feines més fàcils i ràpidament retribuïdes. Però, estem davant un tema fonamental i estratègic. Aquí, totes les administracions, universitats, partits i societat civil, haurien d’impulsar mesures ràpides i eficients. Els estudiants, millor preparats, haurien de disposar de beques, ajudes en diversos formats, facilitats innovadores per a entrar en aquest cercle tancat. Posem en marxa un ambiciós pla per renovar l’alt funcionariat, i en uns anys, aconseguirem resultats esplèndids. Omplim tots els buits, a totes les administracions. Aconseguirem millorar l’eficiència, i alhora interpretar i defensar les lleis vigents, amb visions a peu de terra. Els grans temes no es resolen en quatre dies. Prou de temps hem perdut com per no posar els mitjans per fer-ho realitat. Qui no mira a mig i llarg termini, no es pot considerar un bon gestor, i encara menys, un bon polític. Hem fet pocs deures , en aquesta matèria, en els 45 anys de democràcia. Quan més aviat ens hi posem, més aviat aconseguirem aportar sang nova, als alts nivells de les administracions. A totes, sense excepció.

AUTONOMIAS Y FINANCIACIÓN. Después de 12 años, al mando de las finanzas de un pequeño municipio y 28 años como alcalde, tengo claro que tan importante es gestionar siempre con austeridad, como buscar financiación externa, donde la haya. También me quedó muy claro que, con suficiente financiación, las competencias se asumen, aunque no se tengan. Me explico. Si los ayuntamientos se limitaran a cumplir lo que detalla la Ley de Bases de Régimen Local, tendrían muy poco trabajo, pero los ciudadanos quedarían desamparados, en cuestiones fundamentales. Precisamente su proximidad, los hace más sensibles y atentos a las necesidades, de forma que movilizan recursos para resolver todas las problemáticas posibles. Y hay muchas y muy diversas. Y además, hay tiempo y voluntad para crear servicios nuevos, destinados a mejorar la vida de sus conciudadanos. Pues bien, si esta es la realidad de los ayuntamientos, sería lógico pensar en semejante actuación, por parte de los gobiernos autonómicos. Sí y no, depende de qué partido o partidos están al mando. La implantación del modelo autonómico nació con un defecto de forma, en materia de financiación. Un sistema perverso puesto que el gobierno central, recauda, y las CCAA, gastan. Y no siempre gastan adecuadamente. Ésta es la gran crítica y el gran problema al cual no se ha encontrado solución. Al contrario, la mayoría se queja de una financiación deficiente y esperan un nuevo sistema para introducir factores que mejoren las aportaciones estatales. Para unas, el territorio, es decir la superficie, debería ser fundamental, para otras los habitantes, y para otras la despoblación o la dispersión. Llegar a un acuerdo parece imposible de manera que cuando se trate el asunto, habrá 3 o 4 posiciones, imposibles de poner de acuerdo. La parte catalana se mueve entre irse (no saben adónde) o quedarse y exigir un sistema parecido al Vasco, o por lo menos conseguir una equiparación entre lo que se recauda y lo que se transfiere. Ahora, Cataluña es la cuarta contribuyente, pero la décima en transferencias. Hay que acortar distancias, hasta llegar a la equiparación entre el dar y el recibir (sistema ordinal). Pero, paso previo a un nuevo pacto, se debería acordar el principio de austeridad y el de restringir gastos a las competencias propias. Me explico. No puede ser que a nivel salarial algunas autonomías se permitan unas alegrías que no tienen ayuntamientos ni gobierno central. Cataluña es un ejemplo claro, a la vista de los salarios del gobierno, y los principales organismos e instituciones. En muchos casos superan en un 30 o 40% a los estatales. Tampoco deberían permitirse enormes gastos en servicios no esenciales, e incluso en algunos alegales. Pongo por ejemplo la Acción Exterior de la Generalitat con una dotación de 28,5 millones que son pura propaganda. Otro ejemplo, es la aportación de 300 M al presupuesto de TV3, la televisión catalana, muy politizada durante años, y elemento fundamental en los años de proceso independentista. A estos dos, podría añadir muchos otros, fruto de la megalomanía o del presidente de turno que quieren disponer de organismos similares a los que existen en todos los estados democráticos: oficina anti fraude, sindicatura de cuentas, sindicatura de agravios, múltiples consorcios, etc. Al final, son centenares de millones, destinados a proyectos y acciones sin destino directo a los ciudadanos. Con ellos se pierden razones a la hora de pedir una mejora en la financiación. Quien malgasta no puede pretender mejorar su sistema, para cargarse de razones, nada mejor que una gestión austera, y argumentos claros y contundentes para incrementar las aportaciones del Estado. De momento, las cosas no van por este camino.