Saturday, January 30, 2016
SIMULACRE DE DESCENTRALITZACIÓ - art. Regió 7
SIMULACRE DE DESCENTRALITZACIÓ.
Catalunya és un
país molt petit, molt, i amb les noves carreteres i tecnologies, encara que no
funcionin com seria desitjable, l’han fet més proper i més ràpid, de manera que
el que era necessari i fins i tot urgent, vint o trenta anys enrere, ha
esdevingut un anacronisme a dia d’avui.
Quan les coses no
es fan “quan toca”, tot el que ve després son despropòsits, despeses innecessàries
i consolidació d’una burocràcia creixent. Dic això, en un moment en que s’ha
produït el relleu a la Delegació del Govern a la Catalunya Central, i s’ha
decidit ubicar tots els serveis territorials a la seu dels Jutjats vells de
Manresa. Bé, no tots, perquè algun no hi serà, però ja ens entenem.
Personalment era un
acèrrim defensor de la descentralització de la Generalitat, en regions, trenta
anys enrere. Ara, ja no. Perquè ? Doncs, perquè el temps de traslladar serveis
centrals cap els territoris ha deixat de ser una qüestió prioritària i fins i
tot pràctica. Vaig assistir, participar i intervenir en múltiples reunions
territorials i en el propi Parlament de Catalunya respecte si era necessari
recuperar la vella organització de la Generalitat en regions o vegueries, i
durant anys i anys, la proposta entrava i sortia del Parlament, en funció del
Conseller de torn, o de les pressions dels territoris afectats. Però no hi
havia una autèntica voluntat de descentralització política, sinó simplement
“burocràtica”.
Des de la
recuperació de la Generalitat hi ha hagut una mitificació de la organització
territorial de Pau Vila, feta en uns altres temps, i amb mitjans que res tenien
a veure amb els actuals. D’aquí que es recuperessin les trenta- vuit comarques
plantejades i només es permetés afegir-ne tres més, per raons que no tinc temps
d’explicar però que res tenen a veure amb una millor “racionalització”. Ara,
n’hem creat una més ( Moianès) i tenim en tràmit veure què es fa amb una altra
( Lluçanès). Sortiran altres candidatures, segur.
Però tornant a les
vegueries, o regions. Regionalitzar Catalunya trenta anys enrere, hagués estat
un gran repte, i un gran encert si se les hagués dotat de mitjans propis i
capacitat política. Penso en territoris que haguessin pogut decidir el seu
destí i ser un contrapoder als desequilibris territorials de Catalunya, sense
arribar a un immens cap ( Barcelona i àrea metropolitana), uns llargs braços,
amunt i avall per la zona costanera, i un rere país immens amb un creixent
despoblament i pèrdua de pes econòmic, demogràfic i industrial. Es a dir, tenim
un cos molt desequilibrat i ple de contrastos, negatius, per un adequat
equilibri.
Arribats fins aquí,
cap govern ha volgut dotar de poder, ni als consells comarcals, ni a les
regions. Tots els governs es malfien de les descentralitzacions i encara que
critiquem el centralisme de Madrid, aquí hem fet el mateix. El noranta per cent
del poder està a Barcelona, i els consells comarcals son simples òrgans de
gestió de competències que la Generalitat no vol exercir, i el mateix passa amb
les regions on hi ha ben poc poder de decisió per no dir, gens ni mica. El
resultat és que els alcaldes i la gent en general, preferim saltar-nos els
serveis territorials i despatxar directament a Barcelona on hi ha els que
“manen i decideixen”.
Aquesta és la pura
realitat, i d’aquí que haguem malaguanyat l’ocasió que teníem en el passat per
repartir millor el poder de decisió a tot el territori. Ja no hi som a temps,
perquè el passat, passat està, i les noves comunicacions i tecnologies no fan
pràctic posar òrgans intermedis. A més la crisi econòmica hauria de comportar
la maximització de recursos tècnics, humans i econòmics, per aconseguir una
administració més reduïda, i alhora més eficient i austera. Què fer a dia
d’avui? Reconvertir els consells comarcals en mancomunitats, i les regions en
organismes intermedis, amb competències molt clares i destinades a reduir
paperam, tràmits i gestions.
ON EREN I QUÈ FEIEN TÈCNICS I FUNCIONARIS ? - art. Blogesfera
ON EREN I QUÈ
FEIEN ELS TÈCNICS I FUNCIONARIS ???
Els qui portem molts anys en càrrecs institucionals, ens demanem com s’han
pogut produir tants casos de corrupció en tants llocs , sense la implicació
directe de tècnics i funcionaris. Veiem molts polítics imputats, però molts
pocs tècnics i funcionaris , en situació semblant. A què es deu aquesta
anomalia ?
I dic anomalia, perquè sí que pot haver-hi corrupció sense participació de
tècnics i funcionaris quan els tractes es fan fora de l’ajuntament, del govern
autonòmic o del govern central, però n’estem veient aquests dies, en que
determinats pagaments es varen fer per via oficial. I tota via oficial
requereix la participació de tècnics i funcionaris per poder-les dur a terme.
M’explico. En casos com Aquamed, els ERE d’Andalusia, el cas Palau, i moltíssim
altres , consistents en adjudicacions irregulars,o mitjançant modificacions de
puntuació, acceptant modificacions de preus escandaloses, o falsejant
desviacions de partides, etc, etc, només son possibles si els tècnics i
funcionaris hi estan implicats. I en aquests i altres casos hi veiem
administracions autonòmiques i la central, però molts pocs ajuntaments.
Què vull dir amb això ? Que els ajuntaments son l’administració més
rigorosa i controlada de l’Estat. Porto molts anys en un ajuntament i conec
tots els de la Catalunya Central
i un grapat d’altres a nivell nacional,
i no m’imagino fer tripijocs en l’adjudicació d’un contracte d’obres o serveis,
en el marc d’un tribunal de contractació on hi ha polítics i tècnics diversos.
O tots es posen d’acord en fer un tripijoc o aquest és inviable, i per tant,
esdevé impossible.
El mateix cal dir en matèria de desviacions pressupostàries en obres o en
serveis. Algú ha de justificar aquestes desviacions amb informes tècnics,
amidaments d’obra, visites “in situ”, fotos, estudis geològics, etc. Ha
d’haver-hi signatures que avalin i justifiquin els canvis, ... i finalment , el
vist i plau dels polítics de torn. Sense oblidar el paper fonamental del
secretari o secretària de torn, i el de l’internventor/a corresponent. Aquests
funcionaris exigeixen constància escrita i documental de tot canvi o
modificació que comporti increment de costos, i pagaments addicionals.
En fi, contradient l’aparença de que és fàcil corrompre i actuar
negligentment en una institució pública, en el cas dels ajuntaments, els
mecanismes existents garanteixen el rigor i la honestedat en tots els tràmits i
actuacions. D’aquí l’escassetat de males pràctiques a nivell municipal.
Precisament l’existència d’aquests
mecanismes en el nivell més baix de l’administració, és indignant comprovar com
en nivells superiors s’han permès actuacions sense control. Hem vist adjudicar
obres a empreses que havien quedat en el número 15 o 20 , o modificar preus amb
increments del 40, 50 o 200%, compensacions brutals per imprevistos o clàusules
increïbles ( el cas Castor és de jutjat de guàrdia), ... i així fins a
l’extenuació. Un autèntic país de xauxa, amb pagaments per desenes o centenars
de milions, a empreses d’amics , i parents, amb emborsaments cap a butxaques
individuals i algunes engrunes cap el PP.
El mal és terrible per a tots els
qui estem al capdavant d’institucions públiques. Si exigim rigor als
ajuntaments encara més rigor hem d’exigir a les altres administracions, dites
superiors però que fins ara han demostrat un grau de descrèdit increïble. Hem
d’exigir que el paper regulador, controlador i de bones pràctiques que duen a
terme els tècnics i funcionaris municipals sigui copiat pels mateixos elements
en la resta d’administracions.
Wednesday, January 27, 2016
BRUTALMENT CORRUPTES- art. blogesfera socialista
BRUTALMENT CORRUPTES.
Mai hauria imaginat
que les pràctiques corruptes podessin haver arribat a una generalització tant
gran en bona part del país. Quan encara estem parlant d’una xarxa, ja n’apareix
una altra que s’hi barreja o s’intercala entre d’altres d’igualment
espectaculars, fins el punt de fer creure que tothom es ficava en política per
mirar de treure’n el màxim profit personal.
El mal que ens fa a
tots els qui tenim càrrecs institucionals és terrible perquè la distinció no
sempre és fàcil ni garantida. I tanmateix la immensa majoria de càrrecs
institucionals son gent honesta. Gent que aspira a canviar els desequilibris i
les injustícies mitjançant l’acció política i a fe que s’ha aconseguit millorar
les condicions de vida en gairebé la totalitat dels 8.500 municipis d’Espanya.
Ahir mateix varem
fer una reunió d’alcaldes de la comarca del Berguedà per tractar de presentar
projectes als fons FEDER. Una reunió amb persones de diferents municipis i
diferents colors polítics, i l’aspiració de tots era poder presentar el millor
possible uns projectes que permetin millorar alguns dels serveis essencials
dels nostres ciutadans i de la comarca en general. Un exemple de la feina
diària, de l’ambició per resoldre temes, de la dedicació honesta a la vida
pública...quin contrast amb el que varem veure i escoltar just al cap d’un
parell d’hores en els mitjans de comunicació, en temes referits a la comunitat
valenciana.
No s’entén
l’amplitud ni la profunditat de les pràctiques corruptes en tants i tants
àmbits sectorials i territorials, dominats pel PP, però en els quals els
tècnics ni els funcionaris no exercien les funcions que li eren i li son
pròpies. S’expliquen decisions de desenes de milions que s’aproven per art de
màgia, sense que ningú els hi parés els peus ni les mans. Hi ha una
incomprensible paràlisis dels sistemes de control interns i externs que varen
fer possible un desgavell tant immens que es fa difícil d’entendre i imaginar.
Davant aquests
fets, queda clar que els controls han de ser exhaustius i a tota prova. De fet,
tenim molts pocs casos a Catalunya, i en altres territoris, cosa que demostra
una millor organització dels sistemes d’adjudicació, execució i justificació de
les obres i serveis. I queda clar que sempre s’han de revisar per millorar-los.
També quedar clar que son pocs els partits implicats en casos de corrupció,
sobretot de corrupció generalitzada. Es evident que en qualsevol col·lectiu
format per milers de persones pot haver-hi una poma podrida, però no pot ser
que pugui podrir-ne d’altres. Això és l’important i bàsic.
Ens ha fet molt de
mal el cas dels ERE a Andalusia. Molt, perquè pensàvem estar immunes a les
males pràctiques, i cap govern està vacunat com perquè uns pocs puguin malmetre
la reputació i les bones pràctiques. Però la reacció allà ha estat contundent i
s’han pres mesures per evitar repeticions semblants. Es reacció obligada, com
la de castigar durament els culpables i obligar a retornar el diner robat. En
la lluita contra la corrupció els socialistes hem estat pioners i contundents.
Hem tingut uns pocs casos, però molt dolorosos i ens els recorden tot sovint,
ni que hagin passat 20 o 30 anys. Es dur escoltar lliçons dels qui menys les
poden donar, però sempre ha estat així i sempre serà. A les esquerres se’ns
pressuposa un codi ètic molt més rigorós que no pas a les dretes. Totalment
d’acord, però ara i aquí, amb un país ple de persones en greus dificultats de
supervivència, la persecució i càstig contra la corrupció ha de ser una de les
grans prioritats. I un dels pocs consols que ens queda és que la Justícia
avança inexorablement. Qui creia que depenia del govern de torn pot comprovar
com és fals. Es lenta i a vegades poc entenedora, però hi ha un munt de funcionaris
que estan fent un treball dur, difícil i poc gratificat, però val la pena
recolzar-los quan destapen casos que molts ja donaven per enterrats per sempre.
LA COOPERATIVA KRAFTS FARÀ CAIXES - NIU PER ENCÀRREC DE L'AJUNTAMENT DE BORREDÀ
L’AJUNTAMENT DE BORREDÀ ENCARREGA 20 CAIXES –
NIU A LA COOPERATIVA KRAFTS.
Cada any l’Escola
de Borredà constitueix una nova Cooperativa en el marc del programa de joves
emprenedors i impuls a les cooperatives de treball. Enguany la cooperativa
creada s’anomena KRAFTS.
Cada cooperativa
creada, estudia i decideix els productes a produir per després vendre’ls en el
poble o en el mercat de Berga, durant la diada programada per la concentració
de totes les cooperatives escolars de la comarca.
Un dels productes
que l’ajuntament ha considerat interessant de produir ha estat la construcció
de caixes – niu, per poder col·locar en els arbres de dintre i fora del nucli
urbà de Borredà per tal de facilitar l’arribada i estada de parelles d’ocells,
principals enemics de les erugues del pi, la processionària.
La plaga que tenim
tant a Borredà com a la comarca, obliga a emprendre actuacions a diferents
nivells per rebaixar radicalment la seva presència i evitar que la propera
primavera la plaga s’estengui encara més. Una via és la de fumigar les àrees
més afectades, acció que hem demanat a la Generalitat i que ens han promès .
Una altra via és la de facilitar la implantació de colònies d’ocells
especialitzats en menjar erugues, com el cu cut, la mallerenga, i altres
espècies .
Per facilitar la
implantació de noves parelles d’ocells, res millor que proporcionar una casa –
niu, on poden pondre els ous i començar una nova vida. Es amb aquesta intenció
que s’ha proposat, estudiar i tirar endavant la iniciativa amb l’encàrrec de 20
unitats que l’ajuntament comprarà i farà instal·lar en arbres propers al nucli
urbà.
Al mateix temps i
de comú acord amb la Cooperativa Krafts, animarà a propietaris de boscos i
particulars a comprar-ne i imitar l’acció, posant caixes-niu una mica per
diferents indrets. Tota ajuda serà bona per disminuir la plaga de
processionària i alhora donar feina a la nova cooperativa.
Felicitem a la nova
cooperativa per la bona feina que està fent, i la predisposició a acceptar
propostes per tirar-les endavant. De comú acord es poden emprendre accions i
actuacions en benefici mutu.
Borredà, 26 de gener
de 2016.
Tuesday, January 26, 2016
EL FERRER JUBILAT, JOSEP ROMA, DONA UNA NOVA ESCULTURA-BORREDÀ
EL FERRER JUBILAT, JOSEP ROMA, FA DONACIÓ
D’UNA NOVA ESCULTURA.
El divendres
passat, dia 22 de gener, la brigada d’obres va instal·lar una nova escultura
del ferrer jubilat, Josep Roma Cunill.
Arran la seva
jubilació 3 anys enrere, Josep Roma, ha continuat algunes de les activitats que
li eren pròpies com la de vice- president de la Penya Blaugrana de Borredà, o a
organitzar festes com la de la Matança del porc, i altres; i al mateix temps
aprofita disposar de l’antic taller per realitzar obres artístiques que després
dona a l’ajuntament de Borredà , a l’església parroquial o a alguna de les
seves amistats.
El cas que ens
ocupa, el divendres va fer donació de l’escultura anomenada EL CONFESSIONARI,
la qual s’ha col·locat en un petit jardí a la vora del carrer Manresa ( el
carrer principal del poble) just davant de la Rectoria i a peu de les escales
d’entrada secundària de l’església, per la qual ja va fer una barana de ferro
forjat, dos anys enrere.
Aquesta escultura
consisteix en un quadrat de ferro, doblat en dos nusos, i culminat amb una
reixeta, a semblança de la reixeta d’un confessionari. D’aquí el nom de
l’escultura. La decisió de la seva ubicació es fa de comú acord, i en aquest
cas, va semblar que el lloc més idoni era aquest petit jardí, en el centre del
nucli urbà. Dintre d’un parell de mesos s’hi col·locaran alguns rocs de pedra
tosca i s’hi plantaran algunes flors adients.
Aquesta és la
quarta donació que ha fet Josep Roma a l’ajuntament de Borredà. La primera fou
ARBRE DELS PENSAMENTS, la segona fou una escultura de semblança de la MATANÇA
DEL PORC, la tercera fou una donació molt nombrosa d’arades i estris del camp
que havia recollit en diverses cases de pagès del poble i la comarca, que va
restaurar i col·locar en una de les parets de l’aparcament municipal.
I finalment la
darrera, la del CONFESSIONARI, que des de divendres passat forma part del
paisatge urbà de Borredà.
Altres
intervencions han anat destinades a millorar l’aspecte de l’església
parroquial, amb una restauració puntual de la ferramenta romànica de la porta
d’entrada. La substitució de les antigues baranes de ciment per altres de ferro
forjat, la col·locació de reixes de ferro forjat a les finestres posteriors de
l’església i algunes làmperes de l’interior, i reproducció d’antigues teieres a
l’exterior.
El conjunt del
poble, conté un bon nombre de treballs d’aquest ferrer jubilat, al qual agraïm aquest filantropisme de vessant
artístic.
Borredà, 25 de
gener de 2016.
L’Alcalde, Joan
Roma i Cunill
REPRESENTACIÓ DESAPROFITADA- art. Blogesfera socialista
REPRESENTACIÓ DESAPROFITADA.
Curioses
contradiccions té tot el procés sobiranista, tant a nivell intern com extern. A
nivell intern ja n’hem parlat en diverses ocasions, i moltes més tindrem, en
els propers dies i setmanes. Avui vull parlar de les contradiccions externes, o
internes a nivell d’Espanya.
En ple procés
d’intent de formació de nou govern estatal, la representació catalana en el
Congrés de Diputats ha decidit inhibir-se. Ve a dir que tant li fa el que passi
a Madrid, i repeteix el mantra habitual de considerar similars el PP i el PSOE.
Greu error, greu injustícia i nul record de tot el que ha ocorregut en el
passat. Sembla més una justificació per
no haver-se de mullar en un tema tant rellevant com aquest que no pas un
reconeixement de la realitat.
Els partits
intel·ligents aprofiten els resultats ajustats per treure’n el màxim profit de
cara als col·lectius que representen, i precisament ara, ERC , Convergència i
en Comú Podem , ho podrien fer amb bones perspectives. Es el que sempre ha fet
el PNB, i els resultats estan a la vista de qualsevol que els vulgui veure.
Aquí, en canvi, ara
mateix tant ERC amb 9 diputats com Convergència amb 8 ,podrien establir un
acord per sumar aquests 17 diputats, a promoure la formació d’un govern
d’esquerres a Espanya totalment favorable a modificar la Constitució i a trobar
un bon encaix de Catalunya en el nou marc. I tot seguit promoure un referèndum
per aprovar aquest nou marc constitucional. En aquesta operació s’hi podria
sumar En Comú Podem, sigui a soles o acompanyat de Podemos a nivell estatal. Es
a dir, un total de 29 diputats procedents de Catalunya podrien impulsar la
confluència de totes les esquerres i els partits favorables a una modificació
de la situació actual.
Doncs, no. Tant ERC
com Convergència, ja han anunciat que no votaran a Mariano Rajoy, però tampoc a
Pedro Sánchez. Prefereixen llençar els seus vots a l’abstenció o fins i tot a
votar en contra no solament al PP sinó
també al PSOE. Opten per la via directa
a esdevenir insolvents, desaprofitats, i gairebé extra parlamentaris. Estaran a
la Cambra, però sense cap rellevància. Ningú comptarà amb ells ni ells en
trauran cap benefici per Catalunya, territori al que diuen defensar. Una
estranya i inútil via per estar en política. Per estar-hi d’aquesta manera ,
millor no haver-se presentat o renunciar a assistir a les sessions. Però és
clar, això comportaria deixar de cobrar el sou de diputat i sobretot, de rebre
les prebendes econòmiques, tècniques i en personal dels grups parlamentaris.
Es curiosa i
decebedora la manera de fer política d’aquests partits sobiranistes. Com també
ho és En Comú Podem, perquè ja no sabem si comparteixen les tesis de Podemos, o
estan a la porta a punt de sortir-se’n, vista la predisposició d’Ada Colau de
crear un nou partit a Catalunya, fora de l’orbita de Podemos, i ajuntant un
poti – poti de partits per conformar-ne un de nou. Pel que es veu no té prou
feina a l’ajuntament de Barcelona com per poder dedicar temps a fer nous
invents electorals.
En política s’han
d’aprofitar bé tots els moments propicis, i no voler arribar a objectius
màxims, cremant etapes i fent salts en el buit, sense paracaigudes ni xarxa que
pari els aterratges forçats. En aquests moments és impossible pensar en una
independència exprés, sense tenir una majoria social, ni els dos terços de la
representació del Parlament, ni recolzaments externs, ni finançament adequat,
ni....per tant, sembla lògic donar passos en una altra direcció bona pel país
com seria trobar un millor encaix i un millor respecte en les relacions
Catalunya – Espanya com ofereix Pedro Sánchez i el PSOE. Aportar 17 diputats
seria rellevant, i si hi sumem els 12 d’En Comú Podem, encara més...tot per
poder arribar a conformar una majoria suficient per investir president a Pedro
Sánchez i inaugurar una nova etapa radicalment diferent de la presidida pel PP.
Però ja hem vist que la cosa no va per aquí. Aquests diputats esdevindran
anecdòtics, sense rellevància ni importància. Una nova ocasió clarament
desaprofitada. I que ningú en doni culpes al Madrid polític. HAN DECIDIT
ESDEVENIR, IRRELLEVANTS.
OCURRÈNCIES I ESPECTACLE - art. Nació Digital Solsona
OCURRÈNCIES I ESPECTACLE.
Quedi clara la
plena confiança en el secretari general del PSOE per gestionar el difícil
moment per formar govern, però no voldria estar a la seva pell, en aquests
moments. Els qui representa som vells polítics, no estem acostumats a convertir
l’exercici dels afers públics en una suma d’ocurrències, d’espectacle i ganes
“d’epater” al personal.
Entenc el perill i
pànic a pactar amb nous polítics que no han exercit mai càrrecs públics i
creuen estar en possessió de la veritat i la honradesa en tots els seus àmbits
i derivades. Persones, considerades pures, innocents i elegides per conduir el
país cap un nou destí, sense tenir ni punyetera idea de les lleis vigents,
normatives i reglaments aprovats , en compliment de la legalitat.
Tenim dues forces
noves d’àmbit estatal amb un considerable poder de decisió: Ciutadans i
Podemos. Ciutadans és més un partit – empresa, amb una organització piramidal
que es governa per principis empresarials. Discutible, però és una nova
realitat en el mapa polític sorgit del 20D.
El cas de Podemos
és molt diferent perquè és un experiment de laboratori que ha passat per
múltiples fases i ha obtingut un bon resultat, malgrat la fragilitat de la seva
estructura. De fet, per poder aconseguir el seu objectiu no ha dubtat en
aliar-se amb altres partits, plataformes, o moviments, con tal li aportessin
alguns vots més, i continuar el seu procés ascendent. Però, és clar, sobre el
paper és fàcil prometre, dissenyar i planificar però quan això ha de passar al
camp de la realitat, tot trontolla i es posa en qüestió. I la barreja de tants
col·lectius fa impossible governar un partit que és això un partit /dividit.
De fet, abans de
començar a treballar ja s’ha partit. De 69 diputats obtinguts, 4 de Compromís,
han marxat cap al Grup Mixt. I dels 65 que queden, hi ha 3 o 4 grups que volien
constituir-se en grups parlamentaris propis i degut al Reglament no ho han
aconseguit. Res garanteix que en qualsevol moment es desmarquin de la direcció
central si algun tema no els agrada. En aquest bloc hi tenim els diputats de
Catalunya, els de País Basc, Galícia i avui s’hi ha afegit els 10 d’Andalusia
que també volen un tractament diferenciat. En resum que de 65, n’hi ha 33 que
estan a Podemos, però en condicions “especials”.
Amb aquest
panorama, és evident que el PSOE amb Pedro Sánchez al capdavant han de meditar
molt el què fer. I quan al davant hi tenim una gent que pensen sobretot en
sortir a la foto, per extravagant que sigui, encara més. Recordem només
l’espectacle d’una diputada amb el seu fill, a l’hemicicle, la reunió del Rei
amb un Pablo Iglesias en mànegues de camisa, l’anunci d’un possible pacte de
Podemos amb el PSOE, atorgant-se el càrrec de vice-president i inventant un nou
Ministeri ( el de la Plurinacionalitat), les declaracions xocants contra el
reglament del Congrés, etc, etc.
Costa imaginar
aquesta gent com dipositaris de secrets d’Estat, procedents de les ambaixades,
de contactes entre Estats, de negociacions al més alt nivell, etc. Es molt
diferent fer pactes amb persones que han passat per ajuntaments, conselleries,
o cambres territorials, que amb altres que no han tingut cap responsabilitat
pública.
Es inimaginable un
nou període de govern amb el PP al davant, perquè ha fet destrosses a tots els
nivells. El PSOE ha de fer tot el possible per construir un nou govern, però
amb prou garanties com per no caure en ocurrències i espectacles que van bé
quan s’està a la oposició, però impensables des del govern. D’aquí la
necessitat de tenir al costat altres partits que puguin fer de contrapès a un
Podemos massa verd per governar amb fiabilitat.
AL NOU GOVERN- art. Regió 7
AL NOU GOVERN.
La setmana passada,
precisament en aquestes mateixes pàgines de Regió 7 , es va fer un ampli
desplegament sobre les peticions del territori al nou president de la
Generalitat. Com en tot llistat se n’hi podien haver afegit alguns compromisos
més, reiterats en els darrers anys, però dels enumerats no en sobrava cap. Això
era l’important.
No vull afegir nous
projectes ni recordar els oblidats, perquè em temo molt que no hi ha cap
possibilitat de que siguin atesos, a la vista de la situació financera del
govern català. Aprofito aquest espai per demanar modificacions del funcionament
de l’administració per fer-la més eficient, més propera, i més adequada a les
necessitats del territori. Això no costa diner, és qüestió de voluntat i
posar-s’hi. I un nou president que ha estat alcalde és més fàcil de convèncer
que no pas qui no ho hagi estat.
Pels ciutadans en
general que no tinguin cap relació amb un ajuntament concret poden pensar que
els retards en la tramitació de determinada documentació és culpa del propi ajuntament.
Si l’entreguen en el registre municipal, creuen que tot es resol en la mateixa
Casa Consistorial i no poden entendre com moltes gestions tarden mesos, per no
dir anys, en ser resoltes. No exagero quan dic que alguns tràmits poden durar
anys, perquè és la crua realitat.
Ja sé que en
aquests moments parlar de coses terrenals pot semblar fora de lloc, però
després de mesos de congelació de l’activitat burocràtica i de cinc anys
d’inestabilitat política fa falta tornar a una certa normalitat. Es més, jo
diria, fa falta emprendre algunes reformes poc vistoses de cara a l’exterior
però molt necessàries i urgents a nivell del funcionament diari dels
ajuntaments i la pròpia Generalitat.
Fins i tot aniria
més lluny i demanar que el Parlament, enlloc de preveure noves lleis, es
dediqui a esporgar-ne unes quantes de les actualment vigents. A Catalunya tenim
un empatx legislatiu a tots els nivells. Durant anys hi ha hagut una competició
per veure quina legislatura era la més activa a nivell d’elaboració i aprovació
de lleis, fins el punt que estem en un enorme embolic, impossible de gestionar
sense perdre molt de temps i molt de diner.
Els àmbits més
enrevessats son els urbanístics, els medi ambientals, els de comunicacions ,
els d’activitats, per posar els més delicats i habituals del dia a dia. Per
iniciar moltes activitats poden ser necessaris quatre, cinc o sis informes
preceptius d’altres tants serveis de la Generalitat. No hi ha regles clares de
terminis i cada servei va al seu aire, de manera que la finalització d’un
expedient es pot allargar per temps gairebé indefinit. Falten tècnics en alguns
serveis, de manera que els pocs que queden acumulen expedients que no poden
resoldre ni en tres ni quatre mesos, i ja es donen casos de posar mig any com a
promig de resolució de peticions.
En el terreny
urbanístic, s’ha declarat el sòl no urbà com terreny sagrat , intocable, per
gairebé qualsevol activitat. Pagesos i ramaders estan sotmesos a unes
prohibicions brutals en les seves propietats de manera que no poden tocar cap
totxo ni pedra que no tinguin un reguitzell de documents i permisos complicats,
llargs i cars. Hem anat d’un extrem a l’altre, en molts pocs anys.
Per raons d’espai
no puc detallar situacions absurdes, contradictòries entre departaments de la
mateixa Generalitat, feixugues gestions, tràmits, etc. El repte de simplificar
l’administració i donar competències als ajuntaments en determinats casos, no
s’ha posat mai en pràctica. “Quien mucho abarca poco aprieta” diuen en
castellà, es pot traslladar aquí. La Generalitat ha esdevingut un gran aparell
administratiu incapaç de gestionar les competències que les lleis del Parlament
li han donat. Un millor repartiment entre administracions seria un dels grans
reptes que podria emprendre el nou Consell Executiu. Hi sortiríem guanyant
tots.
Thursday, January 21, 2016
PERQUÈ EN TRES ANYS ? - art. Blogesfera
PERQUÈ EN TRES
ANYS ?
En el darrer / primer Ple del Parlament d’aquesta convulsa etapa, es
pronosticava el primer greu desencontre entre Junts x Sí la CUP , entorn la petició de
pagament de la paga extra dels funcionaris corresponent a l’any 2012. Recordo que
estem a principis de 2016. La CUP
havia anunciat el seu vot afirmatiu, arrenglerant-se amb els altres partits
d’oposició. Era un molt mal començament pel nou president i el nou Consell
Executiu i per tant es varen fer mans i mànigues per neutralitzar aquesta
primera topada greu.
El resultat és un vot unànime a favor del retorn de la paga, si bé, d’aquí
a meitats de 2018. Carai, quins acords pren el Parlament, i quina rapidesa
imprimeix al nou executiu català ¡ Els funcionaris cobraran la paga en diversos
terminis de manera que els diners de 2012, els tindran definitivament el 2018.
Un resultat realment lent, mol i molt lent.
Però, molts demanareu el perquè d’aquest acord i d’aquest tant llarg
termini de compliment ? Doncs, molt fàcil. El perquè ja l’he dit. El nou
president no podia començar la legislatura amb un primer trencament de pacte
amb la CUP , de
manera que han acordat una nova fugida endavant i que sigui el que Déu vulgui.
No tenen els diners, però Déu ajudarà a trobar-los, i si més no guanya temps.
El perquè del llarg termini m’he cansat d’explicar-lo. No és altre que la
situació de bancarrota total de les finances de la Generalitat. No
hi ha diner, per absolutament res més que no sigui el pagament de nòmines a
finals de mes, comptant en que arriben dos dies abans del pagament, la bestreta
del govern central.
Els alcaldes que varem assistir a la reunió amb la presidenta de la Diputació de Barcelona
en la seu del CC del Bages, varem poder constatar com la Generalitat no
solament ha suspès la darrera convocatòria del Pla Únic d’Obres i Serveis (
PUOSC), sinó que no en pensa convocar cap de nou. I ja no per inversions, sinó
tampoc per ajudar a pagar despesa corrent. Un nou incompliment d’una promesa
jurada i perjurada pel darrer Director General d’Administració Local.
No hi ha diner per pagues extres, com tampoc per ajudes als ajuntaments, ni
altres inversions considerades urgents. Què passarà amb el nou Consell Executiu
? Ningú és capaç de fer cap predicció perquè el nou equip només es pot permetre
gestionar el dia a dia burocràtic sense capacitat per fer inversions, plans o
convocatòries.
Els pronòstics son impossibles, i les tensions aniran en augment quan els
agents socials comencin mobilitzacions contundents. Les primeres estan
anunciades en el camp de la
Salut i la Sanitat. En
aquest cas el nostre anterior company de viatge, Antoni Comin , ha assumit una
cartera que ningú volia: Salut / Sanitat, la més complicada, la més colpejada
per les retallades, la més privatitzada de totes. Quines respostes pot donar
sinó té cap marge de maniobra ? I li seguiran les mobilitzacions en matèria de
Serveis Socials, l’altra parenta pobra del govern, maltractada fins extrems
impensables. I no menys maltractada és la d’Ensenyament....
En resum, la llosa de l’immens deute de 68.000 milions, imposaria un canvi
radical de posicions, prioritats i guions, però el nou govern està atrapat en
un procés que no controla ni gestiona, de manera que ha optat per gesticular i
prometre amabilitat i bones maneres, però cap destí concret. El grau de
disponibilitat és inexistent, en tots els àmbits i sectors. Ben aviat ho
comprovarem, com ja hem vist en el cas de la famosa paga extra de 2012.
EL CAS DE SANT HIPÒLIT DE VOLTREGÀ - art. Blogesfera socialista
EL CAS DE SANT HIPÒLIT DE VOLTREGÀ.
Conec molt bé la
comarca d’Osona per ser veïna nostra, i per haver estat durant uns anys diputat
– adscrit en aquest territori quan no tenien representació directa en el
Parlament. També perquè hi vaig molt sovint, en tant que la seva capital, Vic,
per mi és un model a seguir en temes tant essencials com dinamització
comercial, cultural, associativa...i, perquè hi tenim uns quants alcaldes que
resisteixen els embats més durs per part d’alguns elements independentistes que
consideren aquest territori com punta de llança i model a seguir per la resta
del país.
Es produeix a més,
un curiós cas únic a Catalunya i a Espanya, en que dos germans bessons han
esdevingut alcaldes de dos municipis veïns: Sant Hipòlit de Voltregà ( amb en
Xavier Vilamala) i Masies de Voltregà ( amb en Sergi ). Aquesta relació
fraternal ha estat de gran utilitat pels dos municipis perquè situats un a
tocar de l’altre comparteixen molts serveis, infraestructures i activitats,
sumant esforços i estalviant despeses. Puc assegurar que la transformació ha
estat exemplar en els anys que porten de govern.
Però, ja en el
passat hi ha hagut comportaments indignes, impensables, insòlits per part de
Convergència, sense cap càstig ni cap suspensió de militància ni petició de
renúncia al càrrec del partit al qual pertanyen. I de motius n’han donat més
que de sobres per una actuació que seria impensable en altres partits amb un
sentit clar de la democràcia. Ja no parlo de posar una estelada, sense
autorització a la Casa Consistorial. Ara el cas és molt, molt més greu, i ha
saltat a les primeres pàgines de la premsa nacional i estatal com a mostra de que
el procés pot portar a situacions realment perilloses.
El cas que ens
ocupa és la presentació d’una Moció de CDC a l’ajuntament de Sant Hipòlit en la
qual demanen que l’ajuntament suspengui de sou als funcionaris i treballadors
que no siguin pro secessió. Es a dir, que no siguin clarament independentistes.
Heu llegit bé, el Grup Municipal de Convergència a Sant Hipòlit vol castigar,
vol anul·lar els drets, vol foragitar i castigar en un tema tant sagrat com és
el sou d’un treballador a qui no combregui amb la independència.
Els protagonistes
continuen sent regidors de CDC, i de moment diuen que retiraran la Moció davant
la COMMOCIÓ que ha provocat a tots els
nivells però no han estat suspesos ni expulsats d’immediat com hauríem fet els
socialistes en un cas similar. De fet és impensable en les nostres files tenir
gent que puguin traspassar les línies del respecte i la democràcia més
elemental, però si algú s’atrevís a fer-ho, ha de tenir clar que cinc minuts
després quedaria fora del partit.
Es molt greu aquest
cas, però en veurem d’altres de semblants, em temo molt en els propers dies i
setmanes. La convicció de que el procés no va pel camí desitjat o esperat pels
més fanàtics, portarà problemes greus a tot el país. Quan es promet una cosa
que no es pot complir, només hi ha dues sortides: o reconèixer l’error i
rectificar , o tirar endavant, en una fugida sense destí. El nou govern està en
aquesta tessitura d’haver d’escollir i no tenen clar quin camí seguir.
Mentrestant els que tenen pressa volen emprendre actuacions més contundents per
tallar la retirada. Atenció perquè hem de ser previsors i sobretot denunciadors
de qualsevol coerció o atac a les llibertats individual si col·lectives.
RECOLLIDA DE ROBA - GRUP HORITZÓ - BORREDÀ
Benvolguts/des,
Com ja sabeu,
la nostra entitat té com a objectiu la promoció i la integració laboral de les
persones amb discapacitat, malaltia mentals i/o risc d’exclusió social, a
través de la recollida i reciclatge de roba i mobiliari.
D’altra banda destinem una part d’aquesta roba i mobiliari a cobrir les
necessitats de roba personal i per la llar de les famílies berguedanes, les
quals venen derivades dels serveis socials municipals. Com també participem en
molts projectes solidaris tant al Berguedà com en altres indrets. Grup Horitzó
és entitat col·laboradora de Roba Amiga.
Us fem arribar les dades de
recollida al vostre municipi durant el segon semestre de 2015:
MUNICIPI
|
BORREDÀ
|
Quilograms recollits
|
1.250
|
Contenidors
|
1
|
Estalvi CO2 (kg)*
|
4.500
|
Estalvi d'aigua (litres)*
|
7.500.000
|
Estalvi de fertilitzants (kg)*
|
250
|
*Cálculs basats en ww.bir.org
Com podeu veure les dades reflectides al requadre són les dades de la
recollida de roba del vostre municipi.
D’altra banda, les donacions de roba i mobiliari fetes a les famílies
derivades dels serveis socials municipals i de Càrites, realitzades durant el
primer semestre de 2015 poden valorar-se
en 3.355€ (preu botiga segona ma Grup Horitzó).
Gràcies a la vostra col·laboració contribuïu a una millora social i
mediambiental.
Agraïm el suport que ens heu donat per realitzar aquestes tasques i confiem
en seguir comptant amb la vostra col·laboració en el futur.
Atentament,
Manela Quesada Soto
TEMPS CONVULSOS - art. Regió 7
TEMPS CONVULSOS.
Alguns han volgut veure en la retirada de Mas un gest èpic quan en realitat
ha estat una decisió forçada per la tossuderia de la CUP en mantenir aquesta
condició fonamental en els seus plantejaments, vist que la majoria de les
altres exigències els hi eren denegades. Com a mínim havien de tenir una
justificació clara per poder canviar radicalment els seus plantejaments i
aparèixer amb algun trofeu a la mà. Un trofeu que ha costat molt d’obtenir i
que ha portat la CUP
a una situació increïblement complicada i impossible de digerir i administrar
com ja hem comprovat amb la renúncia de dos diputats, de forma voluntària i dos
altres com a càstig pel mal comportament tingut...francament mai havia vist ni
havia imaginat un escenari tant rocambolesc. Oimés si hi afegim el repartiment
de vot en la investidura del nou president i el compromís d’aportar dos
diputats al grup de govern perquè facin de pont entre Junts pel Sí i la
CUP. Vaja , si no havíem vist coses
estranyes, som lluny de poder-nos sorprendre.
Però com en tot, estem en un petit país, on tot s’explica i on tot se sap,
i ens hem assabentat d’un dels factors essencials per entendre la retirada de
Mas i l’acord en el darrer minut per canviar de candidat a la presidència. El
factor decisiu ha vingut de la mà d’una àmplia enquesta sobre possibles
resultats de Convergència en unes eleccions repetides en el mes de març. El
panorama era dantesc per quan apareixia com a primer partit el Podemos català,
en segon lloc ERC i en tercer lloc Convergència amb dinou diputats. I un detall
important. La CUP
desapareixia del Parlament. Heus aquí uns arguments contundents per prendre una
decisió no contemplada en cap dels escenaris principals. Feia falta guanyar
temps, un temps mort en el procés, per poder recomposar mínimament
Convergència.
I ja tenim nou president, amb un nou govern, no elegit per ell sinó pel seu
antecessor, i amb un Parlament dividit en dues parts pràcticament iguales, amb la CUP en el bell mig, compromesa
a votar a favor de totes les propostes del govern quan facin referència al
procés sobiranista però amb les mans lliures quan es tracti d’altres temes.
Aquesta dependència formal, veurem com és gestionada per una força política
assembleària que decideix en assemblea quan li sembla i canvia els acords quan
li convé.
Estem plenament en “terres o aigües ignotes” maniobrant un vaixell que ha
canviat de capità però segueix un rumb incert, i ningú té la carta de navegar
posada al dia. Cap on ens portarà? Què farà i com ? son preguntes que no he
vist contestades, clarament, enlloc. I que el nou president cregui que perquè
Espanya té un govern en funcions no és capaç de prendre grans decisions, suposa
un desconeixement brutal de les eines d’un Estat de dret. Es més, li pot donar
el gran avantatge de demostrar la fortalesa d’un govern estatal, en uns moments
en que necessita , més que mai, mostrar contundència i unitat.
Seria una greu imprudència provocar reaccions contundents quan l’economia
institucional depèn de tot i per tot de la central, i quan l’estat disposa
d’elements legals per impedir qualsevol acord o decisió contrària a llei. Estem
en temps convulsos, amb dirigents poc avesats i preparats per assumir els
reptes que s’han marcat. Confiem en que ningú provoqui cap descarrilament del
qual ens haguem d’arrepentir tots plegats.
ARA TOCA GOVERNAR - art. Nació Digital Solsona
HORA DE GOVERNAR.
Un govern no pot
estar gairebé 5 anys pendents d’un sol tema, per molt important que aquest
sigui per ell. Un país es composa de molts col·lectius, molts àmbits i molts
interessos que convé poder coordinar i impulsar. Hem tingut tot aquest temps a
l’administració de la Generalitat al ralentí, o congelada , els darrers mesos.
Ara toca, governar, prendre decisions i atrapar el temps perdut, si es pot.
Aquest és el gran repte del nou president i l’haver estat alcalde pot ajudar a
tocar de peus a terra i deixar per a més endavant determinades accions i
actuacions que poden complicar molt la vida i no ajudar en res a l’anomenat
procés.
De fet, tant ell
com alguns dels consellers ja deixen anar que el termini de 18 mesos posat com
a moment per obtenir la independència o desconnectar no ha de ser una “cotilla”
ni una data sagrada. Ha de ser més flexible i més en consonància amb els
esdeveniments que tant Catalunya com Espanya viurà en els propers temps. Em
sembla una posició raonable, tant raonable com que la Comissió del Parlament
que havia de proposar la desconnexió amb Espanya no sigui una Comissió
legislativa, sinó d’estudi. Es a dir, la Comissió estudiarà el marc
constitucional i l’estatutari per arribar a la conclusió que cregui oportuna.
De la feina d’aquesta comissió ja en tornarem a parlar d’aquí un parell de
mesos.
El que ara hauríem
de voler i d’exigir al nou govern és la presentació d’un pla d’acció pels
propers anys. Un pla que contempli quines han de ser les prioritats del govern
per impulsar l’activitat del país. El principal problema és l’atur, la pobresa,
l’envelliment de la població, les retallades en sanitat, serveis socials, en ensenyament...tenim
un panorama realment desolador i cal prioritzar els pocs diners com per
donar-los la màxima rendibilitat. De totes maneres hem de ser realistes i
explicar que sense un acord entre el govern central i el govern de la
Generalitat, no es podrà millorar cap dels serveis essencials.
El deute de la
Generalitat és immens i fora de control. S’incrementa cada dia en 3 milions
d’euros en interessos i ha arribat a una xifra mai imaginada de 68.000 milions
d’euros. Agradi o no toca negociar amb el govern central una bestreta mensual ,
però una altra per tapar una part dels crèdits amb entitats financeres per
reduir el deute. Sense aquest acord previ, no es pot pensar en fer funcionar la
maquinària de l’administració.
I aconseguit aquest
acord, s’ha d’impulsar tota mena d’activitat en tot el territori. La situació
és alarmant com indiquen les darreres dades de demografia. De 42 comarques a
Catalunya, només 8 mantenen la població, totes les altres estan perdent
habitants. Han marxat moltes empreses davant la inseguretat jurídica i
política, i no s’hi val a dir que son dades inventades, la realitat sempre
s’acaba imposant. Ara toca donar garanties a les empreses per invertir i per
atreure inversions estrangeres. La creació de feina és la principal prioritat,
d’aquesta en depèn que les altres es vagin solucionant. A veure si un president
que ha estat alcalde, posa el país a funcionar a ple rendiment. Ja va sent hora
de fer-ho.
LA CAIXA - CAIXABANC ATENDRÀ ELS DIMECRES A BORREDÀ
LA CAIXA – CAIXABANC, ATENDRÀ ELS DIMECRES DE
12 A 14.30 , A PB – AJUNTAMENT
Avui dimecres dia
20 de gener, empleats de LA CAIXA – CAIXABANC, han iniciat un nou servei d’atenció
als clients, en un despatx habilitat per l’ajuntament de Borredà a la planta
baixa de la Casa Consistorial.
A partir d’ara,
TOTS ELS DIMECRES, de 12 a 14.30
s’atendran les persones interessades en operar amb aquest Banc, siguin o no
clients d’aquesta entitat financera.
Borredà, 20 de
gener de 2016.
Thursday, January 14, 2016
BORREDÀ - PROPERA FESTA - MATANÇA DEL PORC
BORREDÀ – PROPERA
FESTA – MATANÇA DEL PORC – 21 FEBRER.
Després de les festes de Nadal i Cap d’Any, la comissió organitzadora de la
propera festa , MATANÇA DEL PORC, comença a fer els preparatius perquè tot
surti rodó. Aquesta festa compleix 42 anys, i s’escau sempre en el tercer
diumenge de febrer, des de les 10 del matí a la 1.
La festa consisteix en la matança del porc, el dia abans, en privat, en
compliment de la llei vigent, i l’endemà, diumenge dia 21 es porten les dues
canals del porc, i es va trossejant a la Plaça
Major , davant de tots els assistents. Tot seguit es va coent
en una gran paella, o a la brasa, i es reparteix a tots els presents.
La festa és gratuïta, gràcies a la col·laboració de l’empresa Catalana de
pinsos que dona el porc, d’uns 90 quilos, i l’ajuntament hi afegeix 70 quilos
de botifarra negra, el pa, i begudes. A la Plaça Major s’encenen 2 o 3
focs per poder fer torrades, per acompanyar-les amb els productes del porc.
Durant el matí, en el Centre Cívic, situat a 100 metres de la Plaça es pot visitar una
exposició de fotos i utensilis de la matança, tal com es feia 100 o 150 anys
enrere. La organització va a càrrec d’una colla de voluntaris, coordinats per
Josep Roma, i de l’exposició se’n fa càrrec la tinent d’alcalde, Concepció Barniol.
Recordem, doncs, la data. Tercer diumenge de febrer , dia 21 de les 10 a la 1. Tots sereu molt
benvinguts i podeu aprofitar la visita al poble per comprar productes de
primera qualitat a tots els botigues i comerços del poble: embotits, formatges,
melmelades, pa, coques, ...i després quedar-vos a dinar en algun dels
restaurants on sereu molt ben atesos, amb una oferta gastronòmica casolana.
Bona festa a tothom.
L’alcalde, Joan Roma
TOT TÉ UNA EXPLIACIÓ, O GAIREBÉ - art. Nació Digital Solsona
TOT TÉ UNA EXPLICACIÓ, O GAIREBÉ.
En el darrer minut
i a punt d’entrar en temps de caos generalitzat, heus aquí que el que era
impensable va esdevenir realitat: Artur Mas tira la tovallola i investeix
Carles Puigdemont com nou hereu al capdavant de la Generalitat. No podem dir
que hagi estat un gest èpic com alguns volen vendre sinó un pas més cap a la
preservació de l’existència de Convergència, i protecció a la seva pròpia
persona.
Es bo saber també
alguns detalls que no s’han filtrat a la premsa, com és la darrera gran
enquesta feta per la Generalitat, la qual, en cas de noves eleccions donava un
panorama desolador per l’antiga Convergència. Aquesta enquesta posava Podemos –
català en primer lloc, seguit d’ERC, i en tercer lloc , Convergència amb 19
diputats. Seguien Ciutadans i PSC pràcticament empatats, i finalment la CUP
desapareixia de l’hemicicle del Parlament.
Amb aquestes dades i tot el que significava de
trasbalsament del mapa polític català les pressions sobre la CUP varen
esdevenir brutals, com ja hem pogut saber de boca d’alguns dels seus
protagonistes. I més detalls coneixerem en els propers dies que ens donaran una
imatge del que han estat aquests 3 mesos de batalles internes i externes. El
resultat més tangible és el trinxament de la pròpia CUP que semblava poder
resistir tots els embats amb la tranquil·litat que dona el no aspirar a càrrecs
públics institucionals. De fet, l’acord final és impensable en qualsevol altre
país. Un grup format per 10 diputats, dels quals dos pleguen per voluntat
pròpia, altres dos els fan plegar com una mena de càstig pel mal comportament
tingut, i finalment altres dos s’han de convertir en peces – pont, entre Junts
pel Sí i la CUP, amb obligació de votar a favor de determinats punts....és un
fet mai imaginat ni mai vist.
Aquest resultat,
com tots els que suposen una imposició difícilment assumible, tindrà
conseqüències negatives molt aviat. La part de la CUP que es va rendir a les
pressions, i va acceptar investir Carles Puigdemont, ha tingut un èxit en la
retirada d’Artur Mas, és cert, però ben aviat li vindran els retrets i atacs
per no poder obligar al compliment dels compromisos firmats amb Junts pel Sí,
especialment els de tipus econòmic. La Generalitat està en total bancarrota de
manera que és impossible mobilitzar els 270 milions que figuren en un pla de
xoc contra la pobresa energètica, la dependència, els desnonaments, etc.
Tindrem, doncs, la primera gran crisi dintre de 3 mesos quan, arribats als 100
dies, cap dels grans compromisos s’hagin pogut iniciar o complir. Després
vindran altres crisis, entre Convergència i ERC, per realitats de partit
radicalment diferents. Ja en parlarem més endavant.
El panorama
resultant d’aquesta nova etapa és inquietant per una banda, i aclaridor per
altra. La sortida d’Artur Mas, és un factor molt rellevant de cara el futur del
procés. L’entrada d’ERC en el govern, en llocs tant claus com la vice
presidència, i l’àmbit econòmic, és un altre perquè aquest partit ja no podrà
quedar-se en segon terme i mirar els toros des de la barrera. S’haurà de mullar
i sobretot haurà de gestionar un govern amb pocs recursos propis, endeutat fins
a les celles, i intervingut per l’Estat del qual depèn cada mes per poder pagar
les nòmines.
I finalment queda
un Parlament amb grans interrogants sobre el seu paper institucional.
Fraccionat en dues meitats, amb una CUP que s’ha compromès a votar tot el que
li posin al davant en matèria independentista però amb les mans lliures sobre
altres temes considerats socials, amb unes formes de gestió que advoca
l’assemblearisme quan li convé, l’aparta quan li sembla i actua com millor
convé quan fa falta. Tot plegat obra un escenari imprevisible i de gran
inestabilitat i inseguretat. Ho constatarem en un termini ben curt de temps, en
un moment en que precisament l’estabilitat i seguretat jurídica fa més falta
que mai. En resum, no hi ha hagut èpica en la retirada de Mas sinó conveniència
política de partit, per guanyar temps i intentar refer una part de les
destrosses causades per la corrupció i el fatal guió de l’anomenat procés
independentista.
Tuesday, January 12, 2016
FALSA AUTONOMIA MUNICIPAL - art. La Rella del Lluçanès
FALSA AUTONOMIA MUNICIPAL.
Qui no està en un
ajuntament pot creure que l’enganyen quan li diuen que unes obres , una
llicència o una modificació d’activitat no la pot resoldre l’alcalde, sinó que
depèn de la Generalitat. Les coses han
canviat molt en els darrers anys i el govern central per una banda i la
Generalitat per altra, han retallat les competències municipals d’una manera
il·lògica i radical.
Hem anat en sentit
contrari al que marcaria la bona gestió i l’eficiència en les resolucions de
peticions de veïns i propietaris de cases o negocis. Sempre havíem defensat que
qui més a prop està d’un tema, és qui millor el pot resoldre. Es l’anomenat
principi de subsidiarietat . Principi que impera en tots els països
d’estructura federal i en molts altres que faciliten la bona gestió acostant
les decisions als ciutadans.
Ara i aquí,
qualsevol obra que algú vulgui fer en terreny rústec , sigui en terrenys o en
edificis, ha d’anar a parar a la Generalitat. L’ajuntament no pinta res en
aquests casos, i el pelegrinatge d’un permís qualsevol li pot suposar costos
enormes, i terminis inacabables. El mateix hem de dir per determinats canvis de
llicències o modificacions de normes urbanístiques.
Es a dir, que
qualsevol emprenedor de qualsevol poble del Lluçanès si vol iniciar un negoci,
s’ha de mirar molt bé on el vol posar i quines son les condicions per
legalitzar-lo, perquè del contrari es pot trobar amb la desagradable sorpresa
de no acabar mai els tràmits i haver de llençar la tovallola ,desesperat per
les despeses i el temps perdut.
Els alcaldes hem
protestat pel canvi constant de normatives urbanístiques i en llicències medi
ambientals. Tants canvis creen confusió, compliquen els tràmits i fan perdre
multitud d’oportunitats de llocs de treball i negoci en tot el país, però molt
especialment en territoris rurals on uns pocs llocs de treball poden suposar la
garantia de futur per un petit poble. I d’aquests canvis que ningú ens digui que
han estat per culpa de Madrid. Totes aquestes competències depenen de la
Generalitat, i en aquest i altres àmbits, el govern català ha actuat totalment
en contra de les competències municipals. El mal és constant i molt perjudicial
pel desenvolupament del món rural.
CAP AL CONGRÉS DEL PSC- art. Blogesfera socialista
CAP AL CONGRÉS DEL PSC.
En mig de tantes
tempestes es fa difícil tenir uns mesos de tranquil·litat per poder celebrar el
Congrés del partit. Sembla que la investidura de Carles Puigdemont i la
formació de nou govern pot donar uns mesos de respir com per poder convocar i
celebrar-lo amb un mínim de calma. Queda per aclarir el panorama espanyol però
ja no pot esperar més la consolidació d’una executiva nacional que tingui per
davant el temps necessari per posar ordre en el partit i organitzar-lo pels
nous reptes de futur.
A la vista del
passat recent i del rabiós present, no crec que ningú dubti de la necessària
reelecció de Miquel Iceta com a Primer Secretari. En poques ocasions es troba
la persona adequada en el moment oportú, i ara que el tenim, res millor que
ajudar-lo a consolidar la seva posició i reforçar la seva autoritat.
Una autoritat que
la té per mèrits propis, però que convé reforçar-la amb un equip de la seva
màxima confiança. I hem de ser pràctics i fugir de mals exemples del passat
quan consideràvem que en l’executiva hi havia d’haver representació de totes
les federacions, de totes les sectorials, de tots els àmbits,....fins arribar a
executives més pròpies de temps passats que no pas dels moments presents.
Una executiva
reduïda d’una desena de persones, capaç de reunir-se cada setmana, o en
qualsevol moment, en qüestió d’hores, és el que precisa el moment actual. I si
es vol una executiva ampliada més territorial i sectorial pels grans debats i
esdeveniments. I prou. Siguem pràctics i eficients en la organització i gestió.
Així, doncs, ben
aviat serem cridats a elegir els delegats de la federació XI per participar en
el Congrés nacional. I a continuació convindrà fer-lo aquí, a les nostres
comarques, en les quals tenim una feina immensa per fer, després de desercions,
pèrdues i disminució d’efectius en qüestió de militants, simpatitzants i
càrrecs institucionals. Hem arribat a hores baixes, però no tinc cap dubte
sobre la capacitat de renovació, regeneració i superació de dificultats per
remuntar el vol. Tenim un espai per cobrir, una ciutadania per defensar i uns
ideals per impulsar. No falta res més que les persones adequades per aplicar
les propostes oportunes.
I aquí, en el
nostre territori, convé practicar similars formules d’organització. Poca gent a
l’executiva de federació i més participació en el Consell de Federació. No pot
ser que tinguem una gran executiva, amb molt poca assistència a les seves
reunions. Siguem pràctics i generosos, i apliquem criteris d’eficiència i bona
gestió. I siguem capaços de donar pas a noves persones si se’ls hi veu el
compromís de complir amb els càrrecs que se’ls hi proposin. Per la meva part,
vaig iniciar la retirada anys enrere, i ara anuncio un nou pas, proposant que
sigui algú altre qui presideixi el Consell de Federació. El proper 25 de març
assoliré les condicions per esdevenir pensionista, amb el compromís de
continuar treballant en aquelles feines que el partit consideri pertinents,
però sempre en llocs secundaris.
Tenim persones prou
preparades com per prendre el relleu en molts dels càrrecs de la Federació.
Altra cosa és la situació d’alguna de les Agrupacions, pensant sobretot en el
Solsonès i el Berguedà. Dos territoris complicats des de sempre, i amb
situacions difícils de capejar en el moment actual. Aquest és un dels grans
reptes de la nova Executiva. En definitiva estem a punt d’obrir una nova etapa
en la vida del partit, i hem d’aprofitar-la per prendre les millors decisions a
cada nivell organitzatiu. De tots nosaltres depèn l’èxit de la nova etapa.
EL SENADOR, JOSÉ MONTILLA - art. Blogesfera
EL SENADOR, JOSÉ MONTILLA.
La setmana passada
varem tenir un petit debat per watsapp uns quants membres de l’executiva de
federació, el dia en que es proposava i s’elegien els representants de
Catalunya davant el Senat. Vuit en total, entre els quals l’únic Senador del
PSC, José Montilla.
El debat venia a
compte de si era oportú, adequat, lògic... presentar un candidat com Montilla,
a un càrrec que podia ocupar algú altre, més jove, més arrelat al carrer, més
en consonància a les necessitats d’avui dia ...En fi, no cal donar més detalls,
però en aquest debat, em vaig posar totalment al costat de mantenir Montilla
com Senador. I ara i aquí, amb més temps i més espai vull exposar les raons.
Estem en uns
moments en que cremem etapes, com mai havíem somiat. La temptació de canviar
vell per nou, està en tots els partits, com està en la societat, i en el món,
en general. Davant la crisis generalitzada de valors, sentiments, aspiracions,
desitjos..., però també de currículums i trajectòries, creiem que qualsevol
cosa nova pot ser millor que la vella. Els mitjans de comunicació tenen una
força brutal i hem vist com en un parell o tres d’anys, han impulsat carreres
meteòriques de “joves” com Albert Rivera, Pablo Iglesias, Alberto Garzón,Inés
Arrimadas, i altres, encara que el que diguin sigui més vell que anar a peu.
Hem de fer molta
atenció de no caure en el parany que alguns partits ens posen, ni en els
desitjos de molts mitjans de comunicació que juguen a guerres que ni sabem ni
coneixem prou bé, com per poder-les valorar. Sempre he defensat la necessitat
de donar un pas al costat si tenim un relleu a punt. He vist multitud de
trajectòries espatllades per culpa de no retirar-se a temps. I ara mateix tenim
ex socialistes a la recerca de càrrecs perduts, en una demostració evident que
quan algú perd el nord, o no sap que el seu temps ha passat ,és capaç de fer
les més grans estupideses.
Personalment he
tingut sempre present quin era el meu temps, i quan era el moment de donar pas
a d’altres, fos a nivell de partit, de Parlament o en altres instàncies. I quan
arribi el moment municipal, també ho sabré fer.
Però, seria un greu
error polític, i una greu injustícia, apartar tothom per raons d’edat o
d’estètica. I ara, predomina massa l’estètica. Mireu, Montilla porta 40 anys en
política, com Miquel Iceta, i no per això al Miquel el considerem “vell”. Al
contrari, és molt més jove d’idees, plantejaments, innovació que la resta de candidats
de Catalunya i Espanya que tenen 20 o 30 anys menys que ell. No és l’edat, el
problema, ni els càrrecs que han tingut, sinó l’adaptació i l’esperit.
Montilla ha tingut
molts càrrecs, regidor, alcalde, president Diputació, ministre, i President de
la Generalitat. Precisament per això ens interessa tenir-lo en el Senat. Quan
parla Montilla, no parla només un Senador català, parla un ex president, el
primer que va denunciar un “desapego de Catalunya respecto España” us en
recordeu ??? Quan actua, té una autoritat i un respecte, de propis i estranys,
absolutament indispensable en la etapa que obrim. Un pont entre PSC i PSOE, un
expert en el món municipal, un expert en institucions territorials, un home de
seny, en un món embogit. Un home de llarga experiència de govern i oposició,
molt útil pel camí que hem de recórrer a Catalunya i a Espanya.
En definitiva,
evidentment que tenim altres candidats, segur que en tenim de més joves, més
populars, més carismàtics, de més imatge...però amb aquesta experiència i
preparació ? No ho crec, almenys no els sé veure. I mireu, a vegades hem comès
algun error considerable, dubtant entre l’experiència o la imatge. Quan havíem
de triar entre Pere Navarro i Miquel Iceta, ens varem decantar per Pere
Navarro, més jove, més nou, amb menys càrrecs en el passat...amb tot l’apreci
que li tinc, no ens hauria anat millor haver triat Miquel Iceta, en aquell
moment ? No ens hauríem estalviat alguns conflictes, guerres, i destrosses
internes, i altres d’externes ? No estem ara en bones mans ? Doncs, bé, per tot
plegat tinc molt clar que la presència de Montilla en el Senat és una de les
millors aportacions que podíem fer des del PSC. Temps al temps.
Friday, January 08, 2016
NOU ÈXIT FESTA DE REIS - BORREDÀ 2016
NOU ÈXIT DE LA
FESTA DE REIS – BORREDÀ 2016.
Un any més SSMM els Reis de l’Orient, Melcior, Gaspar i Baltasar varen
venir a Borredà , i un any més el temps ens va deixar fer la celebració ,tot i
algunes gotes que varen caure a les 6 de la tarda i que podien haver espatllat
l’arribada. No va ser així, i a quarts de 8 la Cavalcada dels Reis
Mags, arribava a la Plaça Major.
Una Cavalcada formada per 3 remolcs que portaven els Reis, i els seus
patges, i anava precedida pel vehicle de l’Ajuntament i el de l’ADF degudament
guarnits i equipats amb tota mena de llums i ornaments.
Com ja és habitual en els darrers anys, arribats a la Plaça , els Reis saluden els
nens i nenes a peu de carrer i tot seguit pugen al primer pis de la Casa Consistorial per saludar
les autoritats. Després surten al balcó per saludar totes les persones
concentrades a la Plaça. Unes
300 entre nens, nenes, pares, avis, familiars...i públic en general. Es el
moment també perquè l’Alcalde els agraeixi la visita i els convidi per l’any
vinent.
Fetes les salutacions de rigor, tothom va anar al Local Puigmal, on la Regidora Ma. Rosa Soler va
llegir la carta que portava el Rei Baltasar, per a tots els nens i nenes. I a
continuació es va anar cridant a tots els nens i nenes per recollir els regals
que porten pels més petits. Cada Rei dona un regal, de manera que tots se’n van
de l’escenari amb 3 regals.
Enguany també es va oficialitzar un conveni entre l’ajuntament i les
associacions de nens celíacs perquè puguin tenir una bossa de xuxes sense
gluten. A partir d’ara, Borredà forma part d’uns 200 ajuntaments de tot
Catalunya que s’han compromès a tenir dolços per celíacs, en les festes.
A prop de tocar les 9 del vespre s’havien cridat els 70 nens i nenes de
menys de 10 anys, presents a la sala i es procedia a acomiadar la comitiva dels
Reis de l’Orient amb els cants i crits de rigor. Un nou èxit d’organització i
participació en una de les festes més entranyables de l’any.
Per cert, també fou un èxit la rifa de 3 tortells de Reis que va organitzar
la Comissió Borredà
de Festa per recollir fons per la Festa
Major i altres festes del poble. Es varen vendre prop de 500
tires de 10 números cadascuna.
Acabada la festa dels Reis, i de cara l’any vinent, s’ha encarregat a la
regidora Rosa Ma. Soler l’ animació, presentació i repartiment de regals, en
substitució de Joan Roma que ho ha fet durant prop de 40 anys. Fa 3 mesos es va
convocar a qui volgués col·laborar en aquesta activitat, i no va sortir ningú.
Ara, des de la pròpia comissió organitzadora s’ha resolt el tema, en la persona
de la Regidora Rosa
M. Soler.
Com a responsable de personal i vestuari continuarà la Tinent d’Alcalde, Concepció
Barniol.
I com a responsable d’infraestructura, vehicles i carrosses, continuarà
Josep Roma.
En una festa com aquesta fa falta la col·laboració i participació d’unes 40
persones per fer-la possible. Vull agrair la predisposició i participació de
totes aquestes persones, de totes les edats per repetir any rere any, una
vinguda dels Reis Mags, amb la magnificència i entusiasme que la caracteritza
des de fa molts anys. Gràcies a tots i totes i que per molts anys es pugui
continuar celebrant.
Que tingueu un Bon Any 2016.
L’Alcalde, Joan Roma i Cunill
ADÉU A UN ALCALDE - art. Regió 7
ADÉU A UN
ALCALDE.
Aquest dilluns ens va deixar l’alcalde de Sant Mateu de Bages, Pere Ribera,
a l’edat de 58 anys. Una edat injusta per una vida dedicada al seu poble, i al
país, en tant que ex diputat al Parlament, i a un partit Unió Democràtica en el
qual militava i del qual va ser dirigent territorial destacat.
Ens varem conèixer i tractar en el Parlament i molt especialment varem col·laborar
arran els incendis a la Catalunya Central ,
buscant ajudes, promovent propostes, i intentant potenciar més i millor les
ADF’s en tant que peces cabdals en la prevenció i extinció d’incendis, colze a
colze amb el cos de bombers.
Després varen venir altres col·laboracions , ell en representació del
govern i jo en tant que membre de la oposició socialista, en relació a la
problemàtica del món rural, en general. Necessitat de més ajudes per
manteniment de camins, subvencions per pobles petits, equipaments municipals
polivalents, portades d’aigua a disseminats, concessions d’aigua, i un llarg
etcètera, pensant en municipis de gran extensió i pocs recursos.
Pot semblar poc, un resum d’unes línies per explicar la feina de molts
anys, però cada pas donat costava d’arrencar en un país molt urbanitzat, en el
qual els pobles petits s’han de buscar un lloc i reclamar la seva presència i
interès.
L’alcalde d’un poble petit està en actiu totes les hores del dia i de la
nit, i aquest ha estat l’exemple de Pere Ribera, a Sant Mateu. I alhora,
buscant a fora, recursos per fer totes les obres que considerava vitals pel
futur del municipi. Va saber aprofitar bé els anys de bonança econòmica a
nivell de totes les administracions, no en va tenia bons contactes a tot arreu
i no tenia cap mania a l’hora de reivindicar recursos . Es així com pobles
petits que tenien grans mancances les han anat superant al llarg dels
trenta-sis anys de democràcia municipal.
El tracte amb ell era fàcil i profitós. Home pràctic i ja amb moltes
experiències a l’esquena veia quan era possible un acord o no , i el facilitava
proposant alguna transacció que permetés salvar la disputa sense guanyadors ni
perdedors. Es la millor manera de tancar un debat, i en això va arribar a ser
un bon mestre.
Amb el seu adéu deixa un buit en el seu poble i en tots aquells organismes
en els quals participava, però quedaran les obres que va impulsar, el progrés
que va aconseguir i la feina feta. Uns bons resultats que han merescut la
dedicació de tants anys, i que enllaçaran amb altres que faran els seus
successors en una cadena que mai més s’ha de trencar.
Els alcaldes i regidors som peces d’una cadena que enllaça mandat rere
mandat, pren el relleu dels qui ens han precedit i dona el testimoni a qui ens
han de seguir. En Pere Ribera ha tancat un període de prop de vint-i-cinc anys,
al servei d’una causa política essencial , com és presidir un ajuntament. I al
mateix temps va fer moltes altres feines al servei del país. El resum de tot
plegat és que ha valgut la pena, i li hem de reconèixer la bona feina feta.
Varem ser adversaris, cordials adversaris, capaços de treballar plegats en defensa
del món rural i la qualitat de vida a pagès. Mereix un bon record. Que descansi
en pau.
TORNEM-HI - art. Nació Digital Solsona
TORNEM-HI.
Els nacionalismes
sempre han de buscar culpables externs per justificar les seves accions i
actuacions i en aquest cas, la CUP, els hi ha fet un immens favor, a l’antiga
Convergència, a ERC i a alguns altres sectors dits independents, entre els
quals alguns ex socialistes a la recerca de la poltrona perduda; al dir que no
votarien a favor de la investidura d’Artur Mas. Han estat coherents i valents a
l’hora de superar totes les pressions hagudes
i per haver, moltes de les quals sortiran en els propers dies. Em pensava
que sucumbirien a l’embat, i l’han resistit. Francament novedòs en els temps
que corren i ni s’han deixat comprar ni s’han venut. Poden agradar o no, però
el cert és que s’han mantingut fidels als seus plantejaments.
I he dit que han
fet un immens favor a Junts pel sí, perquè la investidura de Mas no suposava
cap mena de garantia per l’èxit de l’anomenat procés independentista. Al
contrari, hagués suposat uns pocs mesos més d’agonia política, incertesa
jurídica i perjudici econòmic i social per a tot el país, com a pas previ al
reconeixement de la impossibilitat d’assolir la independència.
I és que arribem al
final del “gran engany”. Un engany ben edulcorat, degudament maquillat, venut
per terra, mar i aire, en els mitjans de comunicació públics a les ordres del
govern, i amb molts de privats, ben subvencionats amb diner públic per fer
costat als postulats independentistes. I tots ells “ajudats” per un govern
central ple d’entusiastes nacionalistes espanyols a la recerca del benefici
electoral immediat, fent ús de totes les males arts i estupideses imaginables
com per emprenyar dia sí, dia també a uns ciutadans catalans escaldats amb
propostes molt mal plantejades i pitjor resoltes.
Però, estar
emprenyat no vol dir, tirar pel dret i trinxar-ho tot. De tot el procés el que
més m’ha sorprès és l’enorme quantitat de persones , prou formades i amb prou
experiència, com perquè creguessin que la via agafada era possible i viable.
Pensar que amb una o dues votacions, i amb unes quantes grans manifestacions,
era suficient per trencar amb un Estat històric i potent, membre del Consell de
seguretat de les Nacions Unides, i soci de la UE, en la qual ningú vol moure la
cadira a ningú, és impensable per impossible. No hi ha cap nació, cap estat,
cap organització mundial disposada a facilitar la independència, sense complir
amb els preceptes legals pertinents.
I els preceptes
legals comporten complir amb les lleis vigents en un Estat democràtic, obtenir
un resultat ampli a nivell plebiscitari, negociar la ruptura, ....i tot fet en
temps i forma, i no de pressa i corrents com es pretenia fer aquí. Res a veure
ni amb Escòcia ni amb Quebec, ni amb cap altre indret del món. I que ningú
surti ara en que la culpa de la situació del moment és de Madrid. Ens ho hem
fet ben sols. I déu ni do els experiments i ridiculeses vistes.
Es hora de girar
pàgina a uns episodis històrics que seran estudiats com exemple de com no s’han
de fer les coses. I és hora d’emprendre un nou camí, exigint canvis importants
en la governació d’Espanya i de Catalunya, prenent com a base un nou encaix
constitucional, en el qual els catalans tinguem garanties plenes de respecte
per la llengua, cultura i ensenyament, i un sistema de finançament que suposi
suficiència de recursos per garantir el progrés del país. En resum, arribem on
Miquel Iceta deia que arribaríem, ni que fos després de moltes vicissituds.
Millor arribar tard que no arribar-hi mai. I quan tinguem l’acord, anem tots a
les urnes per aprovar-ho en referèndum . Ara tindrem ocasió de rectificar les
decisions preses mesos enrere, i retornar a una posició ambiciosa, però
realista.
NO DIGUIS ADÉU - art. Diari de Terrassa
NO DIGUIS ADÉU.
Per un bon amic meu he rebut l’article ,
publicat en aquest diari, el passat dia 2, escrit per Toni Prunés, sota el
títol “Adéu”. Es un article fet a raig, sense embuts, sense concessions, sense
auto censures, propi d’una persona que diu “prou” a multitud de situacions que
no tenen cap explicació lògica en un país, suposadament avançat, i que , en
canvi, no sap cap on va.
Conec Toni Prunés, del seus anys a
l’ajuntament de Terrassa, però fa molt de temps que no hem coincidit en cap
reunió ni esdeveniment, però el seu
article em porta a fer unes quantes reflexions i una petició final.
Porto trenta-sis anys a l’ajuntament de
Borredà ( Berguedà), dotze com Regidor de govern i vint-i-quatre com alcalde
socialista- a molta honra, i segueixo al peu del canó. També he passat quatre
legislatures com a Diputat al Parlament, i publico quatre articles setmanals en
diferents mitjans de comunicació de la Catalunya Central. Avui, però, salto de
territori per complementar l’article esmentat.
Ho dic sincerament que és decebedor fer
política en els moments actuals, després d’haver superat immenses dificultats
en els primers anys de democràcia municipal, i d’haver topat amb tota mena de
dificultats, tant per part del govern central com del Govern de la Generalitat.
En aquesta llarga trajectòria he vist com s’ha creat una immensa distància
entre els drets i deures dels ciutadans, de manera que tothom és molt
coneixedor dels drets, però molt poc partidari dels deures. Culpa de tots, però
molt especialment dels governs, dits superiors, que han abandonat moltes de les
seves obligacions per traspassar-les als ajuntaments, sense, però donar-los-hi
les eines per dur-les a terme.
El govern de la Generalitat, es queixa del
tracte que rep de Madrid, però el mateix tracte que critica és el que dedica
als ajuntaments. Per la Generalitat , els ajuntaments son entitats menors, al
seu servei, i sota les seves ordres, de manera que els hi pot treure
competències, diners i autonomia, sense contemplacions. La relació és de
superior vers inferior. El mateix que tant victimisme ha creat l’antiga CiU en
els seus atacs al Madrid polític.
I heus aquí que la situació va de mal en
pitjor quan Artur Mas i els seus, s’embranquen en el mal anomenat procés
sobiranista, en el qual portem prop de cinc anys, aparcant tota acció de govern
a curt i mig termini, deixant el país a la deriva i empitjorant un paisatge que
ja era més que complicat. A dia d’avui, no tenim un autèntic govern en el qual
confiar ni a qui demanar ajut o resolució de problemes. Ningú es fa responsable
de res, ningú vol prendre decisions a
l’espera de saber qui tindrà de superior o de si desconnectem o no d’Espanya.
Una bona justificació per congelar activitat i deixar-ho tot per un altre dia.
Quin és el principal problema del país ? Cap
on ens porten els dirigents ? Quan m’ho demanen, tinc una resposta tant
contundent com les que formula Toni Prunés en el seu article. El principal
problema de Catalunya és la immensa mediocritat dels seus dirigents. Els conec
bé, i puc assegurar, parlant a Terrassa, que cap d’ells hauria arribat més
enllà de contramestres, en una empresa tèxtil mitjana, en la vida civil. I els
tenim de Consellers, o de dirigents de l’antiga Convergència o dintre d’ERC.
També tenim antics socialistes, sortits del PSC, amb l’excusa de no tenir ànima
independentista ( quin gran descobriment ¡¡¡) i que estan a la recerca d’un nou
càrrec ben remunerat, sota el paraigües d’ERC, el partit on hi veuen més futur
pels seus gran ideals. Tot aquest garbuix de mala praxis, mals exemples, mala
gestió, i desconeixement sobre el futur, comporta actuar per la galeria, dient
a la gent el que vol sentir, oblidar el principi d’autoritat, i més greu
encara, acceptar que es pot trencar amb la legalitat vigent, sense manies.
Quan el govern i els principals dirigents han
perdut el nord no podem demanar que la ciutadania mantingui la calma i tingui
un comportament adient. El principi d’autoritat i ordre està en crisis des de
fa uns quants anys, promogut des de les més altes instàncies. Es clar que molts
tenim ganes de llençar la tovallola, i dir que ja us ho fareu, però l’estimació
pel país ens ho impedeix. La solució passa per treure de les més altes
instàncies de les institucions i dels partits, persones que mai hi haurien
d’haver arribat, i això tant val per Catalunya com per Espanya. Els catalans,
ara i aquí, estem emprenyats, contra tot i contra tots, perquè estem immersos
en una crisis brutal i no veiem sortides viables ni aquí ni allà. La reacció és
de votar a qui sigui, con tal siguin nous, i ens diguin el que volem escoltar encara
que no tingui cap ni peus. Pensar en una independència, sense base cívica
suficient, sense aliats externs, sense preparació tècnica ni humana, amb un
deute de 68.000 milions d’euros que genera 3 milions cada dia ( repeteixo tres
milions diaris en interessos) i que depèn de les bestretes mensuals de Madrid
per poder pagar cada mes, és d’insensats. Però aquí estem, i ara , a punt
d’anar a noves eleccions. Doncs, bé, la única via és retornar al seny, jubilant
a un gran nombre de mediocres i donant pas a una nova fornada de gent preparada
i seria. El país no pot continuar en mans destraleres. D’aquí que em permeti
demanar a Toni Prunés que el seu Adéu, sigui un A reveure, i es comprometi a
expressar cada setmana o cada mes els seus punts de vista per enriquir i fer
posar de peus a terra, molta gent que només s’alimenta de mitjans de
comunicació oficials o privats, totalment fidels al govern que els paga. Ara
més que informació predomina la propaganda. Convé, doncs, tenir molts Tonis
Prunés que trenquin aquesta dinàmica i facin crítica objectiva i independent.
Confio en que em faci cas. Una abraçada.