Friday, January 08, 2016
TORNEM-HI - art. Nació Digital Solsona
TORNEM-HI.
Els nacionalismes
sempre han de buscar culpables externs per justificar les seves accions i
actuacions i en aquest cas, la CUP, els hi ha fet un immens favor, a l’antiga
Convergència, a ERC i a alguns altres sectors dits independents, entre els
quals alguns ex socialistes a la recerca de la poltrona perduda; al dir que no
votarien a favor de la investidura d’Artur Mas. Han estat coherents i valents a
l’hora de superar totes les pressions hagudes
i per haver, moltes de les quals sortiran en els propers dies. Em pensava
que sucumbirien a l’embat, i l’han resistit. Francament novedòs en els temps
que corren i ni s’han deixat comprar ni s’han venut. Poden agradar o no, però
el cert és que s’han mantingut fidels als seus plantejaments.
I he dit que han
fet un immens favor a Junts pel sí, perquè la investidura de Mas no suposava
cap mena de garantia per l’èxit de l’anomenat procés independentista. Al
contrari, hagués suposat uns pocs mesos més d’agonia política, incertesa
jurídica i perjudici econòmic i social per a tot el país, com a pas previ al
reconeixement de la impossibilitat d’assolir la independència.
I és que arribem al
final del “gran engany”. Un engany ben edulcorat, degudament maquillat, venut
per terra, mar i aire, en els mitjans de comunicació públics a les ordres del
govern, i amb molts de privats, ben subvencionats amb diner públic per fer
costat als postulats independentistes. I tots ells “ajudats” per un govern
central ple d’entusiastes nacionalistes espanyols a la recerca del benefici
electoral immediat, fent ús de totes les males arts i estupideses imaginables
com per emprenyar dia sí, dia també a uns ciutadans catalans escaldats amb
propostes molt mal plantejades i pitjor resoltes.
Però, estar
emprenyat no vol dir, tirar pel dret i trinxar-ho tot. De tot el procés el que
més m’ha sorprès és l’enorme quantitat de persones , prou formades i amb prou
experiència, com perquè creguessin que la via agafada era possible i viable.
Pensar que amb una o dues votacions, i amb unes quantes grans manifestacions,
era suficient per trencar amb un Estat històric i potent, membre del Consell de
seguretat de les Nacions Unides, i soci de la UE, en la qual ningú vol moure la
cadira a ningú, és impensable per impossible. No hi ha cap nació, cap estat,
cap organització mundial disposada a facilitar la independència, sense complir
amb els preceptes legals pertinents.
I els preceptes
legals comporten complir amb les lleis vigents en un Estat democràtic, obtenir
un resultat ampli a nivell plebiscitari, negociar la ruptura, ....i tot fet en
temps i forma, i no de pressa i corrents com es pretenia fer aquí. Res a veure
ni amb Escòcia ni amb Quebec, ni amb cap altre indret del món. I que ningú
surti ara en que la culpa de la situació del moment és de Madrid. Ens ho hem
fet ben sols. I déu ni do els experiments i ridiculeses vistes.
Es hora de girar
pàgina a uns episodis històrics que seran estudiats com exemple de com no s’han
de fer les coses. I és hora d’emprendre un nou camí, exigint canvis importants
en la governació d’Espanya i de Catalunya, prenent com a base un nou encaix
constitucional, en el qual els catalans tinguem garanties plenes de respecte
per la llengua, cultura i ensenyament, i un sistema de finançament que suposi
suficiència de recursos per garantir el progrés del país. En resum, arribem on
Miquel Iceta deia que arribaríem, ni que fos després de moltes vicissituds.
Millor arribar tard que no arribar-hi mai. I quan tinguem l’acord, anem tots a
les urnes per aprovar-ho en referèndum . Ara tindrem ocasió de rectificar les
decisions preses mesos enrere, i retornar a una posició ambiciosa, però
realista.
# posted by joanroma @ 9:43 AM 
