Saturday, January 30, 2016
SIMULACRE DE DESCENTRALITZACIÓ - art. Regió 7
SIMULACRE DE DESCENTRALITZACIÓ.
Catalunya és un
país molt petit, molt, i amb les noves carreteres i tecnologies, encara que no
funcionin com seria desitjable, l’han fet més proper i més ràpid, de manera que
el que era necessari i fins i tot urgent, vint o trenta anys enrere, ha
esdevingut un anacronisme a dia d’avui.
Quan les coses no
es fan “quan toca”, tot el que ve després son despropòsits, despeses innecessàries
i consolidació d’una burocràcia creixent. Dic això, en un moment en que s’ha
produït el relleu a la Delegació del Govern a la Catalunya Central, i s’ha
decidit ubicar tots els serveis territorials a la seu dels Jutjats vells de
Manresa. Bé, no tots, perquè algun no hi serà, però ja ens entenem.
Personalment era un
acèrrim defensor de la descentralització de la Generalitat, en regions, trenta
anys enrere. Ara, ja no. Perquè ? Doncs, perquè el temps de traslladar serveis
centrals cap els territoris ha deixat de ser una qüestió prioritària i fins i
tot pràctica. Vaig assistir, participar i intervenir en múltiples reunions
territorials i en el propi Parlament de Catalunya respecte si era necessari
recuperar la vella organització de la Generalitat en regions o vegueries, i
durant anys i anys, la proposta entrava i sortia del Parlament, en funció del
Conseller de torn, o de les pressions dels territoris afectats. Però no hi
havia una autèntica voluntat de descentralització política, sinó simplement
“burocràtica”.
Des de la
recuperació de la Generalitat hi ha hagut una mitificació de la organització
territorial de Pau Vila, feta en uns altres temps, i amb mitjans que res tenien
a veure amb els actuals. D’aquí que es recuperessin les trenta- vuit comarques
plantejades i només es permetés afegir-ne tres més, per raons que no tinc temps
d’explicar però que res tenen a veure amb una millor “racionalització”. Ara,
n’hem creat una més ( Moianès) i tenim en tràmit veure què es fa amb una altra
( Lluçanès). Sortiran altres candidatures, segur.
Però tornant a les
vegueries, o regions. Regionalitzar Catalunya trenta anys enrere, hagués estat
un gran repte, i un gran encert si se les hagués dotat de mitjans propis i
capacitat política. Penso en territoris que haguessin pogut decidir el seu
destí i ser un contrapoder als desequilibris territorials de Catalunya, sense
arribar a un immens cap ( Barcelona i àrea metropolitana), uns llargs braços,
amunt i avall per la zona costanera, i un rere país immens amb un creixent
despoblament i pèrdua de pes econòmic, demogràfic i industrial. Es a dir, tenim
un cos molt desequilibrat i ple de contrastos, negatius, per un adequat
equilibri.
Arribats fins aquí,
cap govern ha volgut dotar de poder, ni als consells comarcals, ni a les
regions. Tots els governs es malfien de les descentralitzacions i encara que
critiquem el centralisme de Madrid, aquí hem fet el mateix. El noranta per cent
del poder està a Barcelona, i els consells comarcals son simples òrgans de
gestió de competències que la Generalitat no vol exercir, i el mateix passa amb
les regions on hi ha ben poc poder de decisió per no dir, gens ni mica. El
resultat és que els alcaldes i la gent en general, preferim saltar-nos els
serveis territorials i despatxar directament a Barcelona on hi ha els que
“manen i decideixen”.
Aquesta és la pura
realitat, i d’aquí que haguem malaguanyat l’ocasió que teníem en el passat per
repartir millor el poder de decisió a tot el territori. Ja no hi som a temps,
perquè el passat, passat està, i les noves comunicacions i tecnologies no fan
pràctic posar òrgans intermedis. A més la crisi econòmica hauria de comportar
la maximització de recursos tècnics, humans i econòmics, per aconseguir una
administració més reduïda, i alhora més eficient i austera. Què fer a dia
d’avui? Reconvertir els consells comarcals en mancomunitats, i les regions en
organismes intermedis, amb competències molt clares i destinades a reduir
paperam, tràmits i gestions.