Joan Roma

POSAR CARA I NOM. Es trist i alhora indignant veure com representants de partits de dreta i ultradreta, espanyols i catalans, parlen dels immigrants, així en general, sense un mínim de coneixement i contacte amb la realitat. Es diuen autèntiques bestieses, que farien riure per ridícules, sinó fos que poden tenir conseqüències nefastes. Hi ha qui se les creu i les transmet, a tots els cercles amb els quals s’interrelaciona. Per edat i circumstàncies, puc comparar situacions actuals amb les que vaig veure i viure, cinquanta anys enrere, quan era un immigrant més, a Suïssa. Vull recordar a molts que no en tenen record ni idea, que prop de tres milions d’espanyols, van sortir a la recerca de millors condicions de vida, entre els anys 60 i 90. Repartits per molts països del món, en alguns casos, érem considerats i tractats com els actuals subsaharians. Per raons històriques i d’aïllament, molts països europeus tenien els espanyols com ciutadans de segona o tercera classe. Poc formats, la majoria eren destinats a la construcció, a tasques de manteniment, neteja , etc. Érem equiparats a molts altres procedents de Turquia, l’antiga Iugoslàvia, Itàlia, Grècia, i per descomptat nord d’Àfrica. Hi havia molta feina, perquè s’havia de renovar i modernitzar tot el conjunt d’infraestructures, equipaments i serveis, després dels terribles anys de la Segona Guerra Mundial. Els contractes, eren renovats, any rere any, per evitar estades indefinides. Normalment, fins al cap de deu anys seguits de contractes, no es podia optar a un contracte indefinit. Bé, doncs, exposo aquests fets, històrics, viscuts i patits pels nostres conciutadans, per tenir en compte que les actuals onades d’immigració, son equiparables a les que nosaltres mateixos vam protagonitzar. També vam viure campanyes en contra amb acusacions d’invasions que desnaturalitzaven la vida i cultura d’aquells països. La història es repeteix i per això va bé conèixer-la per mirar de corregir-la. Algun, dels milions d’espanyols que varen sortir, es van quedar en els països de treball. Han mostrat i demostrat la capacitat d’adaptació i integració, i els seus fills i nets, son ja ciutadans de ple dret. Ningú els discuteix el dret a la nacionalitat, amb tot el que se’n deriva. Doncs, aquí, estem en uns moments en que uns pocs partits no volen assumir la realitat, i els volen considerar ciutadans de segona o tercera. No volen reconèixer que els necessitem i que son els primers interessats en la integració. Això sí, necessiten temps d’adaptació i adequació. També el van necessitar aquells espanyols, entre els quals un munt de catalans. N’han passat un quants centenars per les meves classes de llengua i quan es té una cara i un nom, es té el retrat del que han vingut a buscar aquí: feina i vida, perquè no en tenien en el seu país. Aquí, faran les feines que puguin, amb ànims de prosperar i convertir-se en nous catalans. A tots ens interessa el bon encaix, perquè la història ens ensenya que com fills de les diverses i constants onades que han vingut a casa nostra, ajuden al progrés general . La realitat futura, l’estem creant cada dia que passa.