Joan Roma

QUÈ FER AMB ELS GANDULS ? Sí, sí, en parlem poc, molt poc, però existir, existeixen. O és que a cada poble i ja no diguem a les ciutats no veiem un determinat nombre de persones que no treballen, i a més no volen treballar ?. I ho veiem i ho sabem perquè quan surten convocatòries de treball, no s’hi presenten o quan sabem d’empresaris que busquen treballadors, veiem que no en fan ni cas. Viuen dels pares, d’ajudes temporals, de plans d’ocupació concrets, en molts dels quals tampoc compleixen degudament. Senzillament, tenim un determinat nombre de persones que ni treballen, ni en busquen ni faran res per trobar-ne. La situació, lluny de disminuir, augmenta, aquest és un gran problema. A dia d’avui, hi ha multituds de llocs de treball per cobrir, que no troben candidats. Estic d’acord en que una part no son ben pagats, i alguns obliguen a grans esforços lligats a treballs a l’aire lliure, o en espais plens de dificultats. Cert, però si algú necessita feina, ha de tenir clar que l’esforç és indispensable. I quan parlo de ganduleria podria parlar de mals costums o mals hàbits per part de molts pares que faciliten aquestes actituds negatives davant l’ocupació. Ara mateix, estimats lectors, si mireu al vostre entorn segur trobareu un munt de llocs de treball que a la nostra joventut cobríem sense dubtar-ho. Penso en fer de cambrer, durant les vacances escolars, o donant classes de repàs a canalla del poble o del barri. A ajudar en petits tallers, botigues i comerços, o en fer de taquiller o socorrista en piscines. De monitor d’esplais o cases de colònies, etc. En aquest moment, hi ha un enorme dèficit, en un munt d’activitats per a les quals no es troben candidats. I en molts casos estem parlant de llocs de treball interessants i prou ben remunerats, però si els pares, primer i els propis interessats, després, no volen fer un mínim d’esforç, anem per mal camí. En molts casos, s’estan criant ganduls permanents. Malament anem si els pares fan comentaris com : per aquest sou, millor es quedi a casa. O, ara és temps de gaudir de la vida, i ja tindrà temps de treballar més endavant.... En els meus anys joves, em va tocar fer de cambrer. Per necessitat, sí, però també fou un bon lloc per aprendre no solament l’ofici sinó a tractar amb la gent i veure com pot arribar a ser de prepotent, comprensiva o exigent. De tot s’aprèn, però sobretot s’exerceix l’aprenentatge del que val l’esforç , la dedicació i la vida. Ara, podem veure a cada poble, a cada barri, un determinat nombre de persones que viuen i malviuen sense cap activitat concreta. Si de cas esporàdica i mai continuada ni sostinguda en el temps. Menyspreen les opcions que se’ls donen, i deixen passar grans ocasions per a poder-se independitzar i viure adequadament. Doncs, no, passen els anys, passen les oportunitats i aquestes persones van envellint, sense haver cotitzat ni haver-se preparat per la jubilació. Tots seran un greu problema per a la família i per a la comunitat, en general. Son també un maldecap pels serveis socials dels ajuntaments, i per al conjunt del país, perquè tampoc és just concedir ajuts, si no hi ha voluntat de sortir de la situació on es troben. Cert que s’han de fer clares distincions entre els que tenen dificultats objectives, i aquells que no volen sortir de l’espai de rutina que ocupen. En aquests casos, s’ha de ser ferm i contundent. La feina ha de primar sobre les ajudes.