Joan Roma

DESVERGONYIMENT JUDICIAL. Tenir un dels poders de l’Estat, amb pocs controls i gairebé nuls expedients sancionadors, produeix monstres, impossibles de reconduir. I quan dic reconduir, vull dir, garantir el normal i eficient funcionament del poder que la Constitució li ha atorgat. Tots teníem en el cap la urgent necessitat de renovar l’exèrcit, i no vam fer prou atenció a una prioritat tant o més rellevant, com la de la Justícia. Vam convertir els seus components en un poder absolut, generant una mena de “casta d’intocables”. Ara i aquí, hem pogut comprovar com un jutge de primera instància i instrucció pot prendre decisions que portin una persona innocent, a haver de provar la seva innocència, mentrestant es destrossa la seva vida personal i pública, si la té. I, segons quin càrrec ostenti, serà un Tribunal Superior de Justícia o algun magistrat de l’Audiència Nacional o del Tribunal Suprem qui li podrà amargar la vida, durant tants anys com duri una instrucció que poden allargar fins a l’infinit. Que al final tot quedi en res, no suposa cap càstig, cap destitució ni cap relleu al front del tribunal corresponent. Això, dona peu a una clara i clamorosa impunitat. Si durant anys hem assistit a curioses instruccions, convertides en clamoroses infraccions a la pròpia llei processal, en els darrers temps, assistim a un desvergonyiment judicial, mitjançant el qual alguns jutges i magistrats es permeten interpretacions sesgades o clarament escandaloses dels preceptes legals. Dona la sensació que la impunitat de la que gaudeixen els ha portat a emprendre vies mai explorades o fetes servir de forma molt excepcional, però que ara utilitzen per intentar , ras i curt, fer caure el govern central. Es evident que alguns casos clamorosos de corrupció han facilitat aquestes actuacions, però en altres casos, simplement s’engreixen i s’amplien per mirar de trobar suficients elements com per insistir en la generalització de casos. Hi ha pressa perquè hi ha consciència d’un final d’etapa. Ja no per part del PSOE i Pedro Sánchez, sinó per part d’ells mateixos i del PP. L’edat obligatòria per la jubilació està establerta en els 72 anys, de manera que son molts els jutges i magistrats que s’acosten a aquesta edat fatídica, moment en el qual passen a ser anònims ciutadans sense poder. Toca doncs, ajustar al màxim les causes i mirar d’obrir tants expedients com sigui possible ni que es basin en simples reunions o investigacions. Ara i aquí, qualsevol reunió, qualsevol investigació, qualsevol informe, es pot convertir en un element d’acusació que degudament filtrat pot servir a la causa comuna. I quan s’arriba en aquest punt, el prestigi personal o de la institució passa a un segon terme, perquè hi ha un objectiu superior que mana: atacar i destruir el govern central. Alguns ho fan més elegantment, altres més desastrosament, però els autors i actors son molts i molt ben coordinats. Saben que tenen el temps en contra, i d’aquí la rapidesa i selecció d’objectius. Se’ls en fot que les enquestes posin la credibilitat en la Justícia, per terra. Ells van al que compte, i el que compte és desplaçar el govern central. Se saben intocables, d’aquí el desvergonyiment de les seves accions i actuacions. El temps corre en contra seu, perquè noves fornades de jutges, els rellevaran i arribaran als càrrecs de magistrats. Pressa i desvergonyiment van paral•lels. Toca fer-hi front i fer que no se’n surtin. La millor via: renovar la confiança en el PSOE amb una victòria l’any que ve.