Joan Roma

UN GAMBIÀ FELIÇ. Un matí qualsevol d’aquest mes, he sortit a donar una volta pel carrer Major de Berga, i al bell mig de la passejada m’he trobat amb un antic alumne del Centre de Protecció Internacional de Refugiats, on dono classes d’idioma, en tant que voluntari de Creu Roja. Un home feliç, acompanyat de la seva dona que m’ha presentat, explicant que també té a Berga els dos fills, comuns. Una altra història d’èxit, perquè com tants d’altres, va arribar aquí, després de múltiples peripècies i dificultats, però al cap d’uns mesos va aconseguir papers, i una feina en una empresa de senyalització viària. L’obtenció de papers per la via d’arrelament social, va tenir èxit, i ara, uns anys després ha pogut complir el somni: portar la família, i viure tots, en un pis al centre de Berga, enviar els fills a l’escola, a fi de preparar-los per a oficis de futur. Aquesta és una de les alegries amb les que em trobo tot sovint, sigui voltant per Berga, sigui perquè passen pel Centre de Protecció, a buscar algun paper o simplement per saludar als qui vam col•laborar en el seu aterratge. I és que en aquest llarg periple com professor de català, primer, i ara de castellà, han passat més de 1.600 persones, per les classes. Costa recordar noms i nacionalitats, però sempre n’hi ha algun que ha deixat més forta petjada. I no calen noms ni nacionalitats per fer una xerrada i comprovar l’encert en col•laborar a l’arrelament d’aquestes persones a casa nostra. Ara mateix, tinc alumnes de Sudan, un país amb greus convulsions, de manera similar a Mali i altres països de l’entorn. Es evident que els desitges tot el millor quan després de mesos, comencen a sortir del Centre perquè han trobat feina i habitatge. Ens diem adéu, amb la satisfacció de la feina feta, i amb la confiança de que el futur els serà propici. Cada any, en passen unes desenes per donar compte de com els hi va a la vida, i ens expliquen les d’altres amics i companys. Puc assegurar que la immensa majoria treballa, es guanya la vida i aconsegueix enviar diners a casa. El gran objectiu es compleix i els qui estan casats i amb fills, esperen el moment per a tramitar l’agrupament familiar, el gran somni. I és que hi ha pares, però també mares, que han vingut, deixant amb els avis, els seus fills. Ha de ser dur, molt dur, una separació que en molts casos es compta per anys. Quan això es produeix com en el cas d’aquest gambià, l’únic que pretén és viure en pau i tranquil•litat, treballant com el millor, conscient de la gran sort que ha tingut. Com ell, centenars de milers. I pocs dies després, uns altres acollits i formats com ajudants de cuina, a Manresa i a Vic, van marxant del Centre, una vegada trobada feina en restaurants d’aquestes comarques. Aquest, és el nou paisatge que anem veient en molts llocs, símbol de la seva necessitat i encert per formar-se i ocupar llocs que no son volguts per ciutadans, nascuts aquí. Aquesta és la pura realitat, i no se’n vulgui inventar una altra, per oposar-s’hi.