Joan Roma

ERC: COMPLICADA DIGESTIÓ . Cada partit té el seu propi ADN que marca les formes ,en que desenvolupa la seva activitat i que el distingeix de la resta. No és només la ideologia i els grans principis i objectius, és la manera d’entendre i exercir la política. Ho hem vist en el cas d’ERC, des de la seva fundació, però ,amb molt més detall i cruesa, en els darrers mesos, en els quals han aparegut esquerdes,per accions i actuacions, mai sabudes ni imaginades. I, quan alguns dirigents, no volen veure ni creure el missatge dels votants, es produeixen propostes i campanyes, com la d’elegir nou president i executiva, mitjançant un sistema de primàries complicades. Sempre s’ha dit que posar els votants en una situació de “caixa o faixa” és poc assenyat, i heus aquí que els resultats definitius del procés electoral han donat els següents resultats: Oriol Junqueras, ha obtingut el 52,2% en aquesta segona volta, i Xavier Godàs, el 42,2 %, amb un 5,6% de vots, en blanc. Amb els resultats a la mà, no cal ser molt perspicaç per comprendre que la digestió serà complicada, molt complicada, degut al contingut i duresa d’una campanya, massa llarga i plena de cops baixos, molt poc indicats, per a poder recosir les ferides, l’endemà de la votació. La fractura produïda, és àmplia i profunda, amb un principi bàsic que no acabo d’entendre. De fet, també es va produir, a Junts x Catalunya, i estic convençut que els afectarà a tots dos, de forma similar. M’explico. El procés independentista, ha estat un dels moviments més rupturistes i negatius de la nostra història. Pel que ha durat, i pels danys produïts. El que alguns pretenien, un simple pols a l’Estat per obligar-lo a flexibilitzar posicions i aconseguir objectius, si voleu molt agosarats, es va anar convertint en una autèntica deriva antidemocràtica, en la qual tot valia, ni que fos contra els propis catalans que no compartien, ni formes, ni objectius. El desconeixement, ignorància o simple mala fe, respecte la situació interna del país i la seva gent, afegida a la situació estatal i mundial, impossibilitava l’èxit i garantia el fracàs més absolut, com així va ser. Els danys a la convivència, les pèrdues de tota mena i la distància entre partits i societat, es va fer més i més gran, fins arribar a una clara desconnexió. Es el que crec que no han entès ni, el Junts de Puigdemont, ni l’ERC de Junqueras. Després de quatre derrotes electorals consecutives, haurien d’haver comprès que els votants els reclamaven girar pàgina i renovar el partit, començant pels lideratges. Doncs, no. No ho han volgut entendre, i només un cinquè fracàs els obligarà a tirar la tovallola. No tinc cap dubte que el tindran. I el tindran, en un espai molt delicat per a tots els partits, com son les eleccions municipals. A la banda perdedora d’ERC, hi ha centenars d’alcaldes, regidors, consellers comarcals i diputats. Tenir, tota aquesta força, allunyada de la direcció, ja no dic opositora, suposa iniciar la campanya amb el peu canviat i sense l’esperit de victòria que necessita qualsevol partit, per emprendre el llarg camí, cap el 2027. No haver fet el canvi , ara, obliga els electors a tornar-se a pronunciar, alt i fort, perquè els causants del desastre de 2017, se’n vagin a casa.

MÉS A2 , MENYS C2. En matèria d’idiomes, hi ha qui busca l’excel·lència, i exigeix els nivells més alts de coneixement, oblidant o menystenint els més baixos. Guanya la qualitat, davant la quantitat. Ho sento, però en un moment en que ens ocupa i preocupa, el grau de coneixement i sobretot d’ús del català, convé reflexionar sobre si anem o no per bon camí. En primer lloc, per als no avesats a la terminologia lingüística, diré que s’ha arribat a una nomenclatura mundial per fixar el grau de coneixement d’un idioma. Va del nivell més baix, l’A1, que suposa entendre, llegir i escriure, de manera molt bàsica, molt mínima, passant per l’A2 en que pugen els tres nivells: entendre, llegir i escriure, però de manera, encara elemental. Més amunt en el grau, se situa el B1 i el B2, en que una persona es pot espavilar a l’hora de viure i treballar. Sempre, en relació al nivell d’ús i domini de l’idioma, en el qual està immers. I finalment, d’aquests nivells, es passa als superiors C1 i C2, que ja suposen el ple domini. Es evident que al final dels estudis, tothom confia en arribar al màxim nivell, tot i que son molt pocs els que realment l’adquireixen. Darrerament, s’ha proposat que tots els mestres i professors, disposin del grau C2, per a poder impartir classes a escoles i instituts. I, per descomptat, a les universitats. Evidentment , sempre s’ha de lluitar per l’excel·lència, però hi ha moments en que una dutxa de realisme és necessària, si volem arribar a bon port. M’explico. Si hem anat creixent en habitants, i en pocs anys, vam passar dels quatre als sis milions, i encara en menys temps, hem ja superat els vuit, els esforços fets per acollir i integrar els nou vinguts, no han anat acompanyats d’un desplegament proporcional. A la vista dels estudis i enquestes fetes, constatem greus deficiències en el coneixement, i sobretot en l’ús del català, a tots els nivells de la vida, el treball, l’oci. L’ús del castellà, està molt per damunt del que es fa del català. Aleshores, hi ha qui exigeix l’increment de coneixement del català, mitjançant estudis d’alt nivell, per tal que centenars, milers de professionals obtinguin el C2. Ja no solament a nivell de professorat, sinó també en altres llocs de la vida activa. Es així com hi ha una gran pressa per assolir aquest nivell, per evitar perdre el lloc de treball. Bé, queda clar que sempre és recomanable el més elevat nivell, per ensenyar als altres, però amb aquesta exigència no aconseguirem ampliar l’ús del català, per part dels nou vinguts. El que vull dir amb el títol de l’article és que s’hauria de fer un gran esforç per acostar l’idioma, sense apriorismes que hagin d’arribar a l’excel·lència. Es millor que centenars de milers, xapurreixin l’idioma, que uns pocs milers, el dominin. Perdre la por a un nou idioma, perdre la por a parlar-lo, és la millor via perquè esdevingui quotidià i generalitzat. Per això, considero que moltes persones amb un B1 o B2, haurien d’estar capacitades per impartir el català, en un munt de llocs i hores, per fer-lo accessible a milions de persones. Amplio l’explicació. A totes les Associacions de Pares i Mares d’alumnes, hauria d’haver un , dos o tres, monitors de la llengua que oferissin, gratuïtament, classes als nou vinguts. No amb pretensions de domini, sinó simplement per entendre’s. Que tingui un A1 o un A2, és suficient per sortir del pas, i trencar barreres. I més mestres, a Clubs esportius, a entitats socials, germandats, associacions de veïns, colles castelleres, clubs de balls en línia, de flamenc, ... En resum, que ningú tingui problemes a l’hora de voler aprendre el català, perquè el té al seu abast, tots els dies, a totes hores, fins i tot en caps de setmana. Ara, això no es dona. Al contrari, hi ha limitacions clares per inscriure’s a cursos, a hores complicades si es treballa, o es tenen fills a càrrec. Omplir el país, de gent que ha perdut la por a parlar el català, encara que sigui amb clares deficiències. Sempre serà millor parlar-lo, amb faltes que no parlar-lo, com passa ara. I així, poc a poc, ja aniran millorant nivell, a l’hora de parlar-lo, llegir-lo i escriure’l. I per descomptat a TV3 i a TV2, hi hauria d’haver cursos, destinats a diferents nivells, pensats per gent de tota mena, també per aquells que son analfabets. El que he vist fins ara, en relació a l’idioma, no m’ha agradat. Porto prop de quaranta anys, amb més o menys intensitat, dedicat a l’ensenyament d’idiomes. N’he estudiat i en parlo mitja dotzena i el mètode és molt important, de cara a fer atractiu un idioma. He escrit tres llibres d’ensenyament del castellà per a estrangers, seguint el mètode directe o Berlitz, i estic redactant un quart per fer servir, en les meves classes, en el Centre de Refugiats de Creu Roja. I sempre, s’ha d’actuar per la via de l’atracció i no de la obligació. També això, s’ha oblidat sovint, a casa nostra. Pensem, doncs, més en la quantitat, en l’extensió, i menys en la intensitat i selecció. De tots nosaltres depèn ampliar, difondre i fer atractiu el català, sense necessitat que entri en batalla amb cap altre, i encara menys amb el castellà. Si mirem al futur, mirem-lo amb ulls de voluntat de domini del català, castellà, anglès, tot preservant altres, que poden ser el matern dels nous catalans. Aquí, en tenim un centenar, per triar.

AMANIDA D’OCURRÈNCIES I ESTIRABOTS. Ja entenc que viure ,lluny de casa, i envoltat d’il·luminats i eixelebrats, no permet tenir el cap centrat ni equilibrat. La llunyania, per moltes noves tecnologies que es tinguin, sempre suposa una desconnexió amb el dia a dia, del país i la seva gent. En puc donar fe, quan vaig estar set anys, fora del país. En el meu cas, per qüestions d’estudis, vida i treball. Bé, tornem amb els nostres fugitius, a l’espera de l’aplicació de l’amnistia, fent bona vida a Waterloo. Queda clar que s’avorreixen i han de promoure algun sidral de tant en tant, per donar senyals de vida, i poder sortir en els mitjans de comunicació. Son com infants que han de fer soroll per atreure l’atenció. I què han inventat ara ? Doncs ara, volen promoure una qüestió de confiança, vers Pedro Sánchez. De fet, diuen voler-la promoure, sense saber que una decisió com aquesta només pertany al propi Pedro Sánchez. A vegades, no entenc el desconeixement de les normes vigents, per part de Junts x Catalunya, malgrat disposar dels millors cervells juristes. Uns excepcionals juristes que van menystenir la feina feta, per altres juristes, en la redacció de la Llei d’Amnistia, i que ara tothom veu que molta xerrameca, però pocs resultats. En fi, convocats pel president del partit, Puigdemont, es van reunir a Waterloo els membres de l’executiva de Junts, i per poder sortir a dir alguna cosa nova, encara que sigui una ocurrència, van anunciar la presentació d’una Proposició no de Llei, davant el Congrés de Diputats, perquè es debati si el president ha de promoure, una qüestió de confiança. Francament, el país, té moltes altres necessitats i prioritats que perdre el temps en aquestes bajanades. Viure fora del país, el fa estar fora de l’ òrbita de la gent. Llençar a l’aire una petició, que es tractarà en el Congrés d’aquí dos o tres mesos, i que està condemnada al fracàs, només pot satisfer les ànsies d’aparicions televisives d’una persona, situada en fora de joc. I, escenes i declaracions com aquestes, es van repetint en els darrers dies i mesos, a falta de propostes clares i prepositives. Vull recordar els atacs i crítiques per un dels acords de la Junta de Seguretat, reunida al Palau de la Generalitat, després d’uns anys de paràlisis. L’acord d’integrar, Guàrdia Civil i Policia Nacional, en l’estructura del servei d’emergències 112, va suposar devaluar la Junta i considerar que era una supeditació a les forces de seguretat de l’Estat. Ni tant sols, van mirar els documents que ells mateixos i ERC havien preparat per un acord similar, redactats anys enrere. Vaja, que coordinar-se tots, sembla anar contra les estrambòtiques idees de Puigdemont i companyia !!!. Una altra polèmica absurda, és la petició d’esperar a assumir el traspàs de la seguretat del Port i Aeroport, a disposar de suficients efectius dels Mossos d’Esquadra. Vaja, elemental que diria qualsevol persona amb un mínim de seny! I és el que la Consellera Parlón va exposar en la seva compareixença. L’acord d’ampliar plantilla dels Mossos fins arribar als 25.000, necessita un temps de cinc o sis anys. Mentrestant, prou feina tenen en complir amb les competències actuals com per assumir-ne de noves. Doncs bé, crítica ferotge de Junts, i amb menys intensitat d’ERC, per considerar que tot s’ha d’exigir i assumir....encara que després tot vagi pel pedregar. Home, el seny ha de prevaler en tota acció de govern, i és el que aplica el Govern Illa. Dels altres, ja coneixem com van funcionar i com va acabar el país. No sé, però algú hauria de dir a Junts que només amb ocurrències i estirabots no arribaran enlloc.

BORREDÀ :CONDICIONAMENT PLAÇA MAJOR I ENTORN . Dotze anys enrere, l’Ajuntament de Borredà, va aprovar el projecte de Condicionament Nucli Antic, redactat per l’arquitecte municipal, Josep Vilaseca. Per volum i complexitat, es preveia dur-lo a terme, en diverses fases, en funció de la disponibilitat econòmica, procedent de subvencions de Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya. El motiu per plantejar una Renovació total del Nucli Antic, era l’antiguitat dels serveis bàsics: xarxa d’aigua, i xarxa clavegueram, a més d’aprofitar per adaptar la superfície de places i carrers, a les condicions de mobilitat que venen regulades per les normes vigents, actualment. D’aquell projecte global, es va dur a terme una Primera fase, consistent en la renovació complerta de l’entrada del poble, un primer tram del Carrer Manresa que exerceix de carrer major, i el carrer Queralt, fins connectar amb el carrer Dr. Vilardell. La Segona fase, consistí en renovar completament el carrer més antic del poble, el Carrer de la Font, acabat quatre anys enrere. El paviment elegit, sortí d’una consulta popular, que s’ha seguit ,en part, en les obres posteriors. Tocava, ara, dur a terme la Tercera Fase. Condicionament de la Plaça Major i entorn proper. Aquesta és la fase més emblemàtica, la de major impacte, per tractar-se del rovell de l’ou del Nucli Antic. El projecte ha estat redactat per l’arquitecte municipal, Arnau García, i ha tingut l’arquitecte tècnic, Carles Farras , com adjunt pel seguiment i control. L’obra ha estat executada per l’empresa CISA, i ha tingut un pressupost de : 312.934,37, a càrrec del PUOSC 2024, de la Generalitat de Catalunya. L’obra ha consistit en treure tota la superfície asfaltada de la Plaça Major, i, un tram del Carrer Manresa, a més del paviment de pedra de bona part del Camí de Frontanyà. S’ha procedit a la substitució de tota la xarxa d’aigua, que havia superat els quaranta anys d’antiguitat, així com la xarxa de clavegueram. A la xarxa d’aigua, s’han instal•lat aixetes de tancament, a cada tram, per tal de poder reparar avaries sense haver de tancar la xarxa general. També s’han renovat totes les escomeses de tots els edificis de la zona afectada per les obres, com també s’han connectat els baixants de teulades, per empalmar a la nova xarxa de clavegueram. També s’ha aprofitat per renovar la xarxa, fins el Centre Cívic de la Gent Gran. Pel que fa clavegueram, s’ha fet la doble distribució: aigües netes ( pluvials), aigües brutes, que son conduïdes cap a l’estació depuradora (EDAR) inaugurada fa cinc anys. Tota la superfície de la Plaça Major, és de plataforma única per facilitar la mobilitat, i garantir el bon servei que des de sempre ha fet a l’hora de celebrar tota mena de festes, a l’aire lliure. Des de fa molts anys, tant la Festa Major, com altres esdeveniments del poble, troben el millor escenari a la Plaça Major. I, precisament per a afavorir aquest ús, s’ha previst serveixi també com refugi climàtic, col•locant tres bases a cada banda de la plaça que a inicis de l’estiu, permetran instal•lar sis grans pals metàl•lics, per posar-hi uns teixits de colors que donaran vistositat a la plaça, al mateix temps que regularan la temperatura, i aturaran les primeres gotes de pluja, si s’escau. En un extrem, s’ha mantingut un tram de pedra vista, així com el mur històric de tancament de la plaça, per preservar la memòria de com era, fins la seva renovació. Per major comoditat s’hi ha aplicat un seient de fusta, amb una filera il•luminada que permetrà compaginar comoditat i valor estètic. Finalment, l’ajuntament ha decidit permetre estacionar, en una part de la plaça, per un període de 30 minuts. La resta, queda tancada al trànsit i a l’aparcament, per reservar-la als vianants. De fet, des de fa sis anys, el nucli antic, forma part d’una illa de vianants, recomanant tothom fer servir els espais d’aparcament disponibles. El resultat de les obres és clarament positiu, per com s’han fet i pels materials utilitzats, però sobretot perquè han permès renovar completament els serveis bàsics i adaptar-los a les normatives vigents. Acabada aquesta Tercera Fase, l’ajuntament estudia una quarta, per dur a terme, tant bon punt aconsegueixi algun nou ajut. Borredà, 2 de desembre de 2024.

LAS OCURRENCIAS DE JUNTS. Para una gran mayoría de españoles, les debe resultar extraño, el comportamiento de Junts x Cataluña, el partido del ex presidente Puigdemont. Sobre todo, a la vista de las actitudes e intervenciones de la portavoz en el Congreso de los Diputados, Miriam Nogueras. Una portavoz, con órdenes de aparecer siempre enfadada, indignada, dispuesta a ejercer el cargo de “señorita Rottenmeier” ante sus discípulos del Congreso, a los que hay que reñir constantemente, por no haber hecho los deberes encomendados. Similar ejercicio de funciones, vemos en el Parlament de Cataluña, por parte de su portavoz, Albert Batet, el cual imita de forma brillante, la voz, los gestos e incluso el uniforme de su gran jefe: el ex presidente Puigdemont. La una en el Congreso, el otro en el Parlament, intentan desmarcarse de ERC, con estas formas que quieren mostrar una firmeza y una valentía, fuera de lo común. Y, en efecto, asistimos a intervenciones exageradas, con acusaciones por tierra, mar y aire, contra todo lo que huela a Estado, a la pérfida España que desde tiempos inmemoriales, se ha dedicado a expoliar y castigar al “pueblo catalán”. Solo ellos, la defienden. Solo ellos, están comprometidos en conseguir la liberación de este yugo que no permite volar alto, y, a ser posible, solos. ¿Hacia dónde? Esto, es lo de menos. Todavía tienen en el frontispicio de sus despachos, la aspiración de conseguir la independencia. No nos han explicado ni cómo, ni cuándo, ni con quién, pero lucharán en todos los foros posibles, para hacerla realidad. Y para que nadie se engañe, no quieren confraternizar con ningún otro partido. En todas partes, caras de enfado, intervenciones abruptas e incluso mal educadas, para que quede claro que no se casan con nadie. Pues bien, así estamos en Cataluña, y dos veces al mes, en las sesiones de control al Govern, hay que tener paciencia y escuchar los sermones del portavoz principal, y de los secundarios que quieren emular al principal. Y, claro, todos ellos, al jefe supremo: Puigdemont, que continúa, cómodamente instalado, en Waterloo, a la espera le sea concedida la amnistía. A pesar de sus promesas de retorno, no hay ningún peligro que las cumpla. De hecho, con unos años más, los delitos habrán prescrito. Muchos de nosotros, no tenemos ninguna prisa en su retorno. Podemos vivir, separados y alejados, sin ningún problema. De todas formas, hay que tener en cuenta algunos elementos, para comprender los posicionamientos y exabruptos de sus representantes. En la última encuesta del CEO (Centro de Estudios de Opinión) todos los partidos mantienen, más o menos posiciones, excepto Junts que pierde tres o cuatro diputados, precisamente a favor de Alianza Catalana (AC), el partido de la alcaldesa de Ripoll (Gerona), Silvia Orriols que obtuvo dos, en las pasadas elecciones. En esta encuesta, sube a los seis o siete, y todo indica que va a más. El primer mordisco, lo sufre claramente Junts, y va a sufrir otros que le van a complicar su proyecto de futuro. Es más, este nuevo partido de extrema derecha, independentista, ha empezado a preparar las próximas elecciones municipales de 2027, y mi pronóstico es que va a superar el centenar de candidaturas, una parte de las cuales saldrán de los territorios, hasta ahora dominados por Junts. Este peligro supone echar por tierra las aspiraciones de ensanchar representación y recuperar poder perdido. Hay que saber que Junts solo preside una de las cuatro diputaciones catalanas, y todo indica que incluso ésta, la de Gerona, la puede perder si pierde listas electorales. En resumen, todo tiene su explicación y Junts busca hacerse un lugar en las noticias principales. De aquí proponer una cuestión de confianza, en el Congreso de los Diputados, mediante la presentación de una Proposición no de Ley, que todo el mundo sabe no tiene ninguna posibilidad de prosperar. O de plantear preguntas al Presidente, en tonos penosos, e incluso mal educados. O anunciar rupturas de conversaciones, propuestas, enmiendas, etc. Tienen que aparecer como radicales, más parecidos a los antisistema de la CUP, que a lo que había sido Convergencia. Y hablando de Convergencia, han ocultado, de forma inmediata las palabras pronunciadas por Jordi Pujol, el 29 de noviembre en Castellterçol (Barcelona), con motivo de un homenaje que le organizaron. Alto y claro manifestó: “Ahora sabemos que Cataluña no será independiente”. Y lo amplió con todo tipo de detalles. A sus 94 años, tiene el cuerpo frágil, pero su cerebro está en plena forma. Con tantos factores en contra, hay que comprender el conflicto de intereses y proyectos internos y externos de Junts, que motivan su mal humor, sus cambios de rumbo y sus dudas sobre el presente y futuro. Se han derechizado mucho, demasiado, para gusto de una parte de sus seguidores, y han perdido buena parte del poder que ostentaban. Nadie se extrañe de las ocurrencias que lanzan, para intentar mantenerse a flote. Veremos muchas más, en los próximos tiempos. Que nadie lo dude.

ELS CAIXERS MÒBILS Fa mesos, vaig publicar, en aquestes mateixes pàgines, un article sobre la greu situació en que ens havien deixat els Bancs. Ja no parlo de les Caixes que fa anys, van desaparèixer, amb una rapidesa mai imaginada. El resultat: centenars de pobles, sense cap servei bancari. Ni d’oficina, ni tant sols de caixer automàtic. No suposàvem un gran negoci, per tant, adéu siau, ja us espavilareu ! Recordo algunes dades per aquelles persones que no les tinguin en el cap. En catorze anys, Catalunya ha perdut 5.961 oficines bancàries. En teníem, 8.155 l’any 2008, vam quedar en només 2.194, l’any 2022. Resultat de tot aquest replegament: 503 pobles, no tenen ni oficina, ni caixer automàtic. De fet, quan es tancava oficina, desapareixia el caixer. Impossible negociar perquè tots els Bancs s’havien posat d’acord per no cedir ni fer cap excepció. S’ha de reconèixer que de sensibilitat i servei a la ciutadania, no n’han tingut mai, però encara menys, en els darrers temps en que poc a poc, però de manera continuada ens vam anar convertint d’usuaris a súbdits, als quals se’ns podia imposar qualsevol canvi, qualsevol pagament de servei, qualsevol reducció d’atenció, fins arribar a la mínima expressió. Si haguéssim de posar nota, cap arribaria a l’aprovat. Però bé, molts alcaldes, juntament amb tota mena d’entitats i moviments ciutadans, vam reclamar trobar alguna solució al fet de quedar suspesos d’un servei bàsic com aquest. La proposta de molts alcaldes era , com a mínim, disposar d’un caixer automàtic i estàvem d’acord en, una vegada més, fer un esforç per facilitar aquesta instal·lació. He de dir, que l’intent d’exigir als Bancs, posar un caixer, havia fracassat anteriorment. Res de res. Cap voluntat de resoldre la situació. Doncs bé, vam posar la mirada cap a la Diputació de Barcelona, per una banda, i cap a la Generalitat, d’una altra. La possibilitat de recuperar el caixer, era el que ens movia a tots els alcaldes, i al principi semblava que la cosa aniria cap aquí, però quan ja estàvem buscant el millor espai possible, se’ns digué que no podia ser, per complex i car. Calia buscar una altra via. I la via proposada era copiar el sistema de Bibliobús. Es a dir, crear un servei de caixer mòbil que anés pels pobles, oferint aquest servei. D’aquesta manera va néixer el servei de la Diputació de Barcelona que va adjudicar a l’empresa Prosegur, per un import de 179.450 euros/any. El servei arriba a 96 municipis de la província, de menys de 5.000 habitants, a raó d’un dia al mes, en els més petits de 1.000, i de dos dies, als que es troben entre 1.000 i 5.000. L’estona, pot variar entre els vint o trenta minuts. Mentrestant, la Generalitat, molt més lenta, posava en marxa un servei similar per a tot el país que comprèn portar el caixer a 503 municipis. Es va adjudicar el servei a CaixaBankk, i a Caixa d’Enginyers, per un import de 909.960 euros / any, per dos anys. Quan acabi aquesta adjudicació caldrà fer balanç i estudiar si es prorroga, es canvia o s’anul·la. També en aquest cas, els pobles reben el vehicle, un o dos cops al mes, en funció de la grandària, i el poden fer servir poc més d’una hora. La principal via per avisar els veïns son els cartells que els ajuntaments pengen en llocs estratègics del poble, o mitjançant missatges als telèfons mòbils, i per descomptat en els webs municipals. En aquests mesos de funcionament, què en podem dir ? Doncs, en primer lloc que fou un desastre permetre el tancament de tantes i tantes oficines bancàries, fins el punt de deixar desmantellat tot el país. Es podia comprendre la reducció de dies i hores de servei, a la vista de la implantació de les noves tecnologies, però deixar sense cap tipus de servei, a 503 municipis dels 947 que té Catalunya, va ser un desastre. I ni tant sols disposar d’un caixer, un altre mostra d’abandonament del món rural. Consultats un grapat d’alcaldes i d’usuaris, què en pensen d’aquest servei substitutori? D’entrada, la bona voluntat de les institucions implicades. No sempre hi ha resposta a peticions municipals. Tot seguit, poc pràctic i/o insuficient perquè no es pot actuar de manera universal, per treure diner, i fer altres operacions, de tota mena. I enrevessat a nivell de calendari i horaris, per quan toca estar atent als dies concrets, a una hora molt determinada, amb un temps molt limitat per operar. Si mirem la composició i distribució de cada poble, és evident que per a qui viu a pagès, agafar el cotxe, per anar al poble, no poder fer tot el que convindria fer, i tenir una finestra d’activitat molt limitada, suposa deixar-ho córrer i buscar algú que et porti a la capital. I de fet es torna a donar una dualitat de servei en el cas de la província de Barcelona, de la que no gaudeixin les altres tres províncies: Girona, Lleida i Tarragona, on només tenen el servei de caixer mòbil contractat per la Generalitat, i no, un altre de la seva diputació. En fi, que millor això que res, però continuo pensant en que la proposta d’instal·lar un caixer automàtic en un espai municipal, era la millor, encara que de nou anava sobre les espatlles dels ajuntaments. De fet, els costos haurien d’haver pogut ser imputats als Bancs, que al cap i a la fi, sempre son els beneficiaris. Però bé, a aquestes alçades, toca també agrair la sensibilitat de les dues institucions superiors: Diputació de Barcelona i Generalitat, per posar en marxa un servei que caldrà avaluar, dintre d’un any, per veure si cal mantenir-lo en els termes que ara dona el servei, o s’ha de modificar, en funció de les crítiques i propostes rebudes. I, finalment, en funció de tot això, tirar endavant alguna altra alternativa que permeti un millor i més intens i extens servei. En tornarem a parlar d’aquí uns mesos.

ESTATUT DE MUNICIPIS RURALS. Portem anys, molts anys, de peticions i queixes per legislacions i normatives que tracten a tots els municipis per igual, quan les diferències entre pobles i ciutats son immenses, i quan dintre del concepte “poble”, també hi ha diferències notables. Té poc a veure, la problemàtica d’un poble de dos-centes, cinc-cents o mil habitants, amb un altre de cinc o set mil. Pels qui vam entrar en un ajuntament, a l’abril del 79, la realitat era tant desoladora que no teníem temps de reclamar diferenciacions de tracte, amb els pobles grans i les ciutats, però poc a poc, amb el pas dels anys, vam constatar que no era just haver de complir determinades obligacions, sense disposar de mitjans humans, tècnics i econòmics, per a fer-hi front. De fet, ens en vam sortir, amb molt esforç, molta dedicació, i diguem-ho també, amb una ajuda extraordinària, de la Diputació de Barcelona que va entendre que la seva funció i justificació de vida, era ajudar als petits municipis. Després, les ciutats la van descobrir, i van reclamar la seva part del pastís, però , cert és que la seva col•laboració i participació ha estat fonamental , en els quaranta-cinc anys, de vida democràtica municipal. Pel que fa el Govern de la Generalitat, hi ha hagut diverses etapes, en les quals podíem confiar-hi molt, al costat d’altres que semblava més interessat en controlar i supervisar la nostra feina, que no pas, en ajudar i finançar. Aquests alts i baixos, no son mai bons, perquè no permeten planificar i programar a llarg termini, la qual cosa obliga, a improvisar constantment. Amb aquesta dinàmica, s’han anat trampejant els problemes, fins que vam dir prou. En tot procés dinàmic, hi ha la constatació que s’han de canviar les regles de joc, si realment es volen entomar i resoldre els principals problemes que afecten, tot un sector, un col•lectiu, un territori. I és així com després de diversos experiments, com el del consells comarcals de muntanya, o els actuals consells comarcals, s’ha comprovat faltava una eina més potent i segura, que donés estabilitat i garanties de futur. Es així com ha nascut el Projecte de Llei de l’Estatut de Municipis Rurals, que fa pocs dies ,es va presentar en el Parlament de Catalunya, com la primera llei de l’actual legislatura, per ser tramitada per via d’urgència. El president Illa, acompanyat d’uns 300 alcaldes, la va presentar a l’auditori del Parlament de Catalunya, per donar-li la importància i relleu que li correspon. Es de justícia exposar que aquest projecte, va néixer de la mà, de l’anterior Govern, presidit per Pere Aragonès, amb conferències, reunions i debats, en diversos espais de tot el territori català. Era lògic, és lògic que la feina feta, i la que ara s’ha de fer, durant la tramitació, arribi a un acord final que compti amb un ampli consens de tots els partits representats en el Parlament. I, és que parlem d’una Llei, pensada i destinada, a una àmplia majoria de municipis. Dels 947 que té Catalunya, 213 tenen menys de 2.000 habitants, i 381 menys de 500 habitants. Parlem d’un territori immens, amb unes problemàtiques i necessitats diverses que han de trobar aixopluc en aquesta Llei. Es un primer gran pas, per oferir atenció especial, als seus habitants, i frenar el desequilibri territorial, de tants anys. En parlarem, en properes ocasiones, de les propostes i mesures que conté el Projecte de Llei.

EL FRONT JUDICIAL. Es ben cert que no es van fer els deures en matèria de Justícia, a diferència del que es va fer a nivell de Defensa, o en altres àmbits i sectors de la vida política, laboral, sindical o empresarial. Prou delicat era transformar i adaptar el nou país, sorgit de la Transició, a cotes pròpies d’una democràcia plena, que es va pensar que el temps i l’acció diària posaria a tothom en el seu lloc. No ha estat així, i quaranta-cinc anys després de recuperar la democràcia, veiem nombrosos casos, molt poc explicables, des del punt de vista d’estricte aplicació de la Justícia. Es evident que cal distingir l’acció de la immensa majoria de jutges i magistrats, de la d’un petit sector, però, molt rellevant, que està distorsionant la vida política, amb les seves accions i actuacions, poc o gens justificades. Espanya, disposa de 5.320 jutges i magistrats ( 2022), cosa que representa 11,2 per cada cent mil habitants. Es una proporció, molt per sota del que seria recomanable, i és una de les principals causes de l’enorme lentitud. I tots sabem que una Justícia lenta, no és una Justícia justa. En tenim proves, cada dia que passa, quan apareixen informacions sobre resolucions i sentències de qüestions que es van iniciar vuit, deu o dotze anys enrere. Ara mateix, una de la grans peticions del Govern Illa, en la seva lluita contra la reincidència, ha estat crear nous jutjats per atendre milers de casos que es van acumulant en els actuals i que provoquen un autèntic col·lapse que permet continuar delinquint, a centenars de reincidents que acumulen milers de delictes. Bé, finalment, s’ha acordat la creació de 5 nous Jutjats que permetran desencallar la situació. Però, tornant al principi. No és de rebut, veure com unes causes van a pas de legionari, i d’altres, a pas de marxes fúnebres. Aquí, hi ha acords entre parts que juguen a torpedinar l’acció del Govern, posant sobre la taula i en els mitjans de comunicació, peticions d’investigació, sense altre fonament que uns retalls de diaris. I, d’uns determinats diaris i mitjans de comunicació de molt poca credibilitat per no dir paraules més gruixudes. Què fer davant aquesta situació ? D’entrada, serenitat i sang freda. Alguns, voldrien moviments poc meditats, paraules gruixudes o acusacions altisonants. No, toca refredar tensions, i actuar amb el cap serè, però alhora movent fitxes perquè alguns d’aquests jutges i magistrats, poc curosos amb els fons i les formes, vagin arribant a l’edat de jubilació, de manera que siguin substituïts per d’altres que no acceptin jugar a política, sense ser-ho. I, si cal, estudiar noves formules per injectar a la carrera judicial, nous juristes de prestigi per ocupar places que estan vacants i que permetrien una doble funció: agilitzar expedients i alhora marcar distàncies amb el front judicial, massa proper a les tesis de PP i VOX. N’hi ha que es creuen dipositaris de les essències de l’Estat i que només ells poden aturar determinades decisions polítiques que consideren inoportunes, o directament inadequades. Ho hem vist diverses vegades, fins el punt d’atrevir-se a manifestar-se amb togues posades, davant els tribunals de Justícia. Això, no pot tornar a passar, perquè estan per impartir Justícia, no per imposar les seves tesis. Si volen actuar en política, que deixin el càrrec i es presentin a eleccions.

EL SENADO SE DIVIERTE. La política es pedagogía, o al menos debería serlo, pero, poco a poco, asistimos a la degradación de la ética y estética, en los principales foros institucionales: Congreso y Senado que, a su vez, se trasladan a los parlamentos regionales y a muchos ayuntamientos. Si antes se podía aconsejar seguir las sesiones de las Cortes Generales, ahora, cuesta hacerlo porque le puede tocar asistir a un aquelarre de preguntas sin sentido o simplemente para cumplir el propósito de lanzar críticas, acusaciones, o directamente bulos, contra las acciones del gobierno, y contra todos y cada uno de sus miembros. Lejos de comprender el daño propio y ajeno que causan, los diputados y senadores del PP y VOX, se esmeran en competir entre ellos, y al mismo tiempo hacer méritos para ser el más aplaudido o jaleado por los propios. Perdida la vergüenza y el miedo al ridículo, pueden lanzarse, con ardor guerrero, a gritar y chillar, para atraer la atención de los medios de comunicación. El mensaje es lo de menos, lo importante es la gesticulación y los exabruptos. Llevamos ya muchos meses de estas representaciones semanales, con motivo de las comparecencias de miembros del gobierno para contestar las preguntas de la oposición. Es una hora de gloria para diputados y senadores, que han preparado sus comparecencias para salir en la foto y aparecer como los más contundentes, los más feroces, los más atrevidos en atacar, por tierra, mar y aire, al ministro de turno. Se deja para el gran jefe, poderlo hacer contra el presidente del gobierno. Es así como se va degradando la imagen y el funcionamiento de Las Cortes. No tanto, en el caso del Congreso, debido a la acertada actuación de su presidenta, pero sí ocurre en el Senado, donde el presidente permite cualquier función, por muy penosa y cutre que sea. Si no fuera presidente, probablemente actuaría de igual modo. Y toda carrera hacia el infantilismo, más penoso, tiene su cima, su cumbre. De momento, y digo, de momento, porque según la Ley de Murphy, todo puede ir a peor, la sesión del pasado 3 de diciembre fue la más penosa, vergonzosa y cutre, de todas las vistas, hasta ahora. Preguntas de senadores del PP, sin ninguna preparación previa, llenas de bulos, y acusaciones sin ninguna base real, hacia ministros que contemplaban como todo el grupo popular, cantaba a coro, las consignas del interviniente. Realmente, son imágenes para la posteridad, de las que se arrepentirán firmemente, cuando las vean reflejadas en las campañas electorales, de la mano del PSOE, para mostrar lo peor de la política. Son actuaciones poco meditadas, propias de cargos secundarios que creen hacer méritos con estas astracanadas, que buscan aplausos inmediatos, de su grupo parlamentario. Y, es en esta espiral de despropósitos que se produce el descarrilamiento de la política, al servicio del pueblo. Aquí, no hay pueblo, ni búsqueda de soluciones a las problemáticas sociales. Simplemente, lucha contra un adversario, convertido en enemigo acérrimo al que hay que atacar en todo momento, ni que sea con mentiras y falsedades. Tanta furia y tanta rabia, pueden premiar a los propios, pero alejan la posibilidad de llegar a acuerdos con partidos más serios y menos dados a astracanadas. Cuanto más tiempo persistan en esta huida hacia delante, más tiempo garantizarán el apoyo a Pedro Sánchez. Actúan, en dirección contraria, y las posibilidades de pacto son nulas. Y lo son porque producen pánico, en las filas de los que podrían sumar sus votos. Mientras conviertan las sesiones de control, en un circo, y no vuelvan al trabajo de oposición constructiva y eficaz, verán pasar los días, meses y años, sin opciones al relevo. Es la mejor vía para que el PSOE tenga tiempo de preparar el asalto a ayuntamientos y Parlamentos regionales, y mejorar resultados, en las elecciones generales de 2027.

LA BATALLA:JUNTS – ALIANÇA CATALANA. Si algú tenia alguns dubtes sobre l’impacte electoral d’Aliança Catalana, la darrera enquesta del CEO ( Centre d’Estudis d’Opinió), les aclareix. Tots els partits queden força iguals, excepte Junts que perdria 3 o 4 diputats al Parlament, que guanya, clarament AC. I, és una primera enquesta amb aquest nou partit, en el Parlament. Estic convençut que en properes enquestes es veurà incrementat aquest resultat .Per proximitat geogràfica amb Ripoll, i per contactes, molt sovintejats, amb persones que hi viuen i treballen, puc assegurar que el no haver pactat, l’endemà de les eleccions municipals, per evitar l’arribada de Silvia Orriols, a l’alcaldia, passarà factura a tots els partits, excepte al d’ella que pot veure incrementada la seva representació. Es curiós, fer el seguiment de la seva creació i de la progressiva implantació, en els territoris propers. Primer a casa i poc a poc, en d’altres de més llunyans, com per aspirar a tenir una considerable representació, en les properes eleccions municipals, de 2027. I, es que actuen com aquells nous fidels que volen alliberar el país, d’un gran nombre de calamitats, i es dediquen en cos i ànima a fer-ho possible. D’aquí que a Ripoll, a Vic, Manlleu, Torelló, però també a Terrassa, hagi pogut veure carpes, en mercats municipals, fires i festes, amb persones repartint pamflets, per donar-se a conèixer i intentar trobar nous afiliats a la causa. I la causa, topa amb molts dels nous plantejaments, de Junts. No entenc massa, el clar viratge cap a la dreta, d’aquest partit. Sembla, voler marxar de les comparacions, amb l’antiga Convergència, tot i que molts d’ells havien militat en aquest partit i, fins i tot, havien ostentat importants càrrecs institucionals. Però no, no volen copiar aquella trajectòria, tot i que segurament era més clara i profitosa que la d’ara. Estrany partit que aplega, velles glòries de Convergència, amb d’altres que es van forjar en els anys del procés, i el van portar cap un dels majors fracassos de la política catalana dels darrers decennis, per no dir, de la història contemporània. Posar de president, un ex president, fugitiu, com Puigdemont, acompanyat d’altres protagonistes del procés, és una mostra de manca de realisme i clara desconnexió de la societat catalana, d’avui dia. Per a molts d’ells, els pot semblar poca cosa, els set anys transcorreguts, des del nefast 2017, però és que semblen haver-ne passat quinze o vint. Estem en un altre moment, en un altre concepte de país, en que es veuen aquells fets com una mena de “bogeria col·lectiva” de la qual s’ha passat pàgina i no es vol recordar. Per tant, Junts, ho tindrà molt complicat, a l’hora de mantenir candidatures municipals, ja no dic ampliar-les, i encara menys guanyar-les, perquè son molts els que no entenen la deriva dretana, del partit i encara menys la negativa a pactes que haurien anat molt bé, al seu poder municipal. I, competir amb Aliança Catalana, els posa el repte, encara més difícil. Si els votants volen radicalisme, el tindran més amb AC que no pas amb ells. D’aquí que les meves previsions és que poden arribar a conformar un centenar de candidatures municipals, i a fer un salt en el Parlament, dels dos actuals, als vuit o deu previsibles. Si Junts es manté en les actuals posicions de radicalisme dretà, li està fent un favor immens a AC. Poc a poc, ho anirem veient, en una doble direcció. Moltes candidatures de Junts, es dissoldran, i apareixeran moltes, lligades a AC. Temps al temps.

PRIMER REHABILITAR, DESPRÉS CONSTRUIR. Que el problema de l’habitatge ha de ser una de les principals prioritats de qualsevol govern, és una evidència, vistes les necessitats, però hauríem de tenir clar quina és la situació de partida per iniciar el camí de la solució. I aquí, tant penso en els ajuntaments, com en les CCAA, com el govern central. Només, amb una actuació conjunta, podrem resoldre el problema, en un termini raonable de temps, Abans de continuar, sempre és bo veure què ens diuen les xifres. Xifres extretes d’organismes de total credibilitat: Institut d’Estadística de Catalunya ( IEC) o del Institut Nacional d’Estadística ( INE). Mirem-les. A Catalunya, de 3.915.127 habitatges, en tenim 418.612 buits. A nivell de tot Espanya, hi ha 3,4 milions, buits, dels quals 97.000, a la ciutat de Madrid. Sí, sí, son xifres brutalment elevades quan en necessitem centenars de milers per a cobrir les necessitats. Així, doncs, conegudes les existències, perquè no parlem més, o simplement, perquè no posem damunt la taula, una primera prioritat: recuperar, rehabilitar, posar en el mercat sinó tots, almenys la major part dels habitatges buits ? Sabem que hi ha uns milers de difícil recuperació, però les xifres també ens diuen que la majoria son fàcilment habitables. Per aquí, és per on hauríem de començar. Mireu, molts caps de setmana, des de fa anys, em dedico a voltar pel país, amb visites sovintejades a les capitals de comarca. Ara mateix, podria enumerar una dotzena llarga de capitals amb multitud de cases deshabitades, en totes elles. I no pensin vostès, en barris perifèrics, o en cascs antics poc habitats o degradats, no, no en ple centre de la ciutat. I sinó animo a visitar i comprovar-ho a Berga, Ripoll, Vic, Puigcerdà, La Seu d’Urgell, Manresa, Igualada, Olot, etc. Per descomptat que en aquesta llista hi podria afegir centenars de pobles petits i mitjans que tenen semblant situació. Aleshores, perquè no actuar primer en aquest àmbit ? Perquè Generalitat i Govern Central no es posen d’acord per dotar tots els ajuntaments de fons extraordinaris per a la compra i rehabilitació d’habitatges i cases abandonades ? Aquesta via ,és molt més ràpida i eficient que la de noves construccions. Però, és que la rehabilitació mou un munt de sectors, amb la conseqüent creació de llocs de treball. I, sobretot entra en el marc de “primer reaprofitar, abans que construir de nou”. Es desolador, tenir centenars de milers de pisos i cases abandonades. I, repeteixo, la buidor no és només en pobles petits i mitjans, és que afecta les grans ciutats. Si a Barcelona manca habitatge, com podem quedar impassibles davant la xifra de 75.000 habitatges buits? Però, el mateix INE ( 2021) ens diu que Terrassa té un 9,5%, per davant de Barcelona, o Badalona, un 8,4%, Sabadell un 6,1%, Hospitalet un 7,4%. A Manresa, en consten 5.495 (2021) En resum, la primera i principal actuació hauria d’anar destinada a la compra i rehabilitació de cases i habitatges buits. A continuació, compra i adequació dels habitatges de la SAREB, i finalment obra nova, començant per solars de propietat pública, per destinar a habitatge, a preu assequible. Amb aquesta gradació d’actuacions es podria anar més ràpid i més lluny que només pensar en obra nova. Les necessitats son urgents, doncs, comencem pel més ràpid de fer.

APOSTA PER UN TURISME SOSTENIBLE. Per qüestions de vida, estudis i treball, em considero mig suís, després d’una llarga estada en la capital ( Berna) amb nombrosos contactes amb personalitats del país, entre les quals, la primera presidenta. I, per continuats viatges que han refermat la meva admiració i sintonia amb “l’esperit suís” de treball i gestió. Per als qui no n’estiguin al cas, Suïssa, era un país ben pobre, cent anys enrere, i per causes diverses, va anar avançant fins a situar-se com un dels països més pròspers del món, amb un PIB(2023) de 92.050 euros, que el col•loca en el cinquè lloc, sobre 196 països, avaluats. El país es troba, dintre dels deu destins més visitats, a nivell d’Europa. El turisme, dona feina a 240.000 persones, i representa el tercer sector més important, de l’economia, després de la indústria de maquinària i la de serveis financers (Banca). En els darrers anys, el sector del turisme, s’ha proposat esdevenir una referència a nivell mundial, en tant que turisme sostenible. Faig aquesta introducció, per deixar clar que si un país té potencialitats clares ,en un sector determinat, el que cal és explotar-les, al mateix temps que preservar-les, per a garantir un adequat equilibri, per assegurar el seu futur. Es el cas de Suïssa, però podria parlar també d’altres llocs propers, o anar cap als nòrdics, on seria impensable atacar o menystenir un sector que dona riquesa i treball, al llarg de tot l’any, des de fa decennis. Si ens situem aquí, a casa nostra, és evident que tenim un munt d’espais atractius, en molts casos, similars als que podem veure a Suïssa, i seria il•lògic no explotar-los per beneficar la gent del propi territori. Cert que en molts casos, s’ha crescut amb insuficient planificació i programació, com per preservar alguns espais especials, i no pensar o no invertir en evitar conseqüències no desitjades. Una, d’evident i general, és l’expulsió o substitució de gent del país, per nou vinguts, normalment de segona residència. Però, aquesta manca de planificació i gestió del territori, no es pot imputar al turisme, en general, sinó als polítics i gestors que no han estat prou atents als factors negatius que tota activitat té, sinó es corregeix en el moment oportú. Ha estat culpa d’ajuntaments i del propi Govern de la Generalitat, però també dels promotors turístics, no haver constituït consorcis o altres formules de cooperació, per garantir habitatge públic, de lloguer, a preus assequibles. El turisme, és una gran font de riquesa, que ben gestionat, dona feina tot l’any, en les seves múltiples facetes. Si algú en dubta, vagi a qualsevol època de l’any, al meu país de referència i veurà, com allà on es fa muntanyisme, escalada, ràfting, visites natura, etc, a l’hivern es continua amb tota mena d’esports de neu. Ara bé, queda clar que tenim desequilibris que cal corregir, després d’anys de no fer-hi front. I el més rellevant és la de l’habitatge. Donant voltes, per tot aquest immens territori, he pogut observar centenars de cases i edificis tancats i abandonats. Tots, han de ser objecte de compra pública, per destinar a lloguer assequible. I, els enormes ingressos que proporciona el turisme, han de ser canalitzats, en part cap aquest sector, afegits als procedents de les administracions dites superiors, però no ataquem un sector que suposa una de les nostres grans fonts de riquesa.

LA RUTA DEL FERRO . Vagi per davant, la més gran felicitació per haver preservat l’antiga via del ferro i el carbó, a diferència de molts altres indrets, amb carrilets, en que el seu abandonament, va donar pas a la privatització o simplement a la desaparició. I, tot seguit, similars felicitacions per a tots els qui han fet possible la seva transformació en una via verda, d’enorme atractiu i servei, a nivell individual i/o col•lectiu. En sóc un usuari, més o menys habitual, des de fa molts anys, sobretot en el primer tram, el de Ripoll cap amunt, direcció Sant Joan. Usuari a peu, sense cap altre artilugi que les cames i peus. Doncs bé, en aquests anys, he pogut comprovar el progressiu però constant canvi en el nombre i tipus d’usuari, de manera que poc a poc, els caminants anem disminuint, per donar pas a tota mena d’altres usuaris que ens fan modificar el nostre comportament i ús de la via. Anys enrere, la immensa majoria dels usuaris érem caminants, solitaris o en grup. Moltes famílies aprofitaven caps de setmana i dies de festa per anar a caminar, tot compartint petits jocs amb els més petits de la família. En dies laborables, un gran nombre de jubilats, feien exercici, quilòmetres amunt i avall. Ara, es va incrementant el nombre d’usuaris en bicicleta, i alhora també augmenten els usuaris amb altres artilugis: patinets, patins de quatre rodes o en línia, a més, lògicament de molts corredors. Aquests canvis d’usuaris, han motivat algunes indicacions com la de “circular per la vostra dreta”, o la “d’ajusteu la velocitat a la dels vianants”. El problema és que la via és estreta, i converteix alguns trams en perillosos, degut a la barreja d’usuaris amb diferents ritmes, i pràctiques. Durant anys, no havíem de fer més atenció que a uns pocs ciclistes, ara, son molt habituals, i no tots observen les velocitats requerides. Es més, tot sovint en podem trobar alguns que més que passejar en bicicleta, fan competicions ciclistes, amb els conseqüents perills per als vianants. No puc parlar de tots els trams, perquè en conec una part i no la puc traslladar a la totalitat. De totes maneres, toca estudiar quines mesures es podrien prendre per aconseguir una adequada compaginació entre uns i altres. Es una llàstima, perdre vianants, per por a ser atropellats, ells o els nens amb els que passegen o per mascotes que van lligades però amb prou distància com per gaudir de la via. Es hora de plantejar solucions, en plural, perquè poques vegades una sola proposta pot resoldre un tema complex. El cert és que la via, ha suposat una enorme mobilització de persones que la fan servir tots els dies de la setmana, a totes hores, i molt especialment els caps de setmana. Goso plantejar una primera proposta, animant a que els ciclistes en solitari o en grup, puguin disposar d’altres vies per anar a córrer, i així disminuir la pressió sobre els trams més utilitzats. Altra cosa son els ciclistes en grups familiars, que compaginen xerrada i pedalada, i es veuen a venir, sense suposar cap ensurt pels vianants. Una altra mesura és la d’estudiar i plantejar alguns trams desdoblats, com per poder circular vianants per una banda i usuaris amb artilugis diversos, per l’altra. En alguns trams, l’amplada dona, en altres no n’estic segur. El que queda clar és que disposar d’una via verda, d’aquesta llargada, varietat i diversitat paisatgística, és un luxe que cal preservar i millorar. El seu ús em recorda la multitud de vies verdes existents a Suïssa, on vaig residir uns anys, i les d’altres països europeus que van imitant les dels veïns, aconseguint facilitar l’esport i el lleure, a milions de persones. El diner invertit ha valgut la pena i el resultat ha estat espectacular. D’aquí que animi a buscar encaix de les diferents pràctiques com per poder-les exercir, sense dificultats ni perills.

CÚMULO DE DESPROPÓSITOS. El presidente Terradellas, siempre nos había recomendado, actuar en política con entusiasmo y dedicación, pero teniendo como principio esencial “no hacer el ridículo” porque de lo contrario todas las acciones pierden sentido y acaban en desastre. He procurado seguir este consejo, a lo largo de mis cincuenta años de vida activa. Quienes no lo han tenido en cuenta son los líderes del PP, a nivel local, autonómico y nacional. Si miramos hacia atrás podemos aportar centenares de ejemplos de acciones y actuaciones que han acabado en desastre cuando se habían anunciado grandes resultados para ellos, y fatales consecuencias para sus adversarios. ¿Quién no recuerda grandes desastres, gestionados por el PP? Podemos hablar de la crisis del Prestige, del Yak 42, de los atentados del 11 M, del drama de las residencias madrileñas, o, ahora mismo de las inundaciones de Valencia. Podríamos aportar muchos otros ejemplos de menor relevancia, y en todos veríamos una enorme incapacidad para gestionarlas y, al final derivación de responsabilidades, hacia otros, hasta el punto de caer en el más estrepitoso de los ridículos. Aquí quería llegar, para tratar el caso de las inundaciones de Valencia, sus consecuencias y su gestión. Vaya por delante, mi más sentido pésame hacia todos los afectados, sea por la pérdida de seres queridos, sea por las pérdidas materiales que complicarán, y mucho, la recuperación y la vuelta, a una cierta normalidad. Lo que ha pasado es un desastre de manual. Se han juntado un cataclismo climático como nunca se había visto, con una incapacidad total para hacerle frente. Hay que ser realista y decir, alto y claro que incluso con un gobierno previsor y eficiente, el reto era enorme, complicado y difícil de gestionar. Pero, simplemente, con alguien previsor y prudente, las pérdidas de vidas, podrían haberse minimizado, de forma muy considerable. Los que estamos, o hemos estado al frente de alguna administración, hemos tenido claro que hay que escuchar y seguir los consejos de los técnicos, expertos en cada materia. Tan sólo seguir este principio, habría reducido los daños personales y físicos, de manera relevante. Pero, si además de fallar en lo primordial, todo el mundo se dedica a echar culpas a los otros, otro desastre se añade al primero. Es tan grave, tan miserable lo visto y oído que parece imposible no haya llevado a los principales responsables a dimitir, y a los líderes del partido, a nivel nacional, a callar y aceptar las responsabilidades, ni que sea por presidente autonómico, interpuesto. Es que a cada argumento de queja, lamento o acusación, aparecían pruebas, fácilmente comprobables de falsedad. Es que hay que ser muy torpe, por no añadir un calificativo de mayor enjundia, para acusar de todo tipo de dejadez o desinformación cuando todos los medios técnicos e informativos dejan huella de su actuación. Es que no se puede comprender tanta insistencia, contra la falta de actuación del Estado, cuando hay pruebas múltiples de su activación, a la espera de la autorización por parte del gobierno valenciano. Pero, si todo ello ya era deplorable, trasladar este conflicto a las instituciones europeas es llevar el ridículo, al conjunto del mundo mundial. Tratar de convertir la inutilidad propia, en acusaciones a Teresa Ribera, supone no tener un mínimo de decencia personal, política e institucional. No se dan cuenta de hasta qué punto el conjunto de poderes de la UE, ven miserable este comportamiento. Ha habido auténtica vergüenza ajena en la mayoría de cancillerías europeas. No sé quién está al mando del PP, pero en estos últimos meses debe andar ciego, sordo y manco, sin artilugios que le permitan ver la realidad. Es imposible que alguien piense en ellos para gobernar el país. Por si faltaba añadir algún otro elemento negativo, el desarrollo de la comparecencia del presidente del Gobierno, en el Congreso de Diputados, mostró un Núñez Feijóo, incapaz de actuar con sentido de Estado. Yo diría que ni tan solo con sentido humano, cuando se trataba de aportar solidaridad y ayuda a todos los valencianos, afectados por la Dana. Fue una sesión, antítesis de la política. Una vergüenza más a añadir a la cuenta de resultados del PP que se irá agrandando a medida que se compruebe la incapacidad para afrontar la reconstrucción con eficacia y rapidez. En algún momento, alguien tendrá que asumir tanta incapacidad e irresponsabilidad.

ERC, EL VIACRUCIS CONTINUA. Per aquells que creien que la votació del dissabte 29, era un simple tràmit per Oriol Junqueras, han pogut comprovar que res està decidit, i que la segona volta pot capgirar les expectatives de més d’un. Si mirem les xifres, d’entrada, es deia que ERC comptava amb 8.030 militants, amb carnet, dels quals n’han votat 6.533, o sigui un 81,3%. Una xifra molt alta que de fet, seria molt més elevada, si el cens estès depurat. Molt probablement, el nombre real de militants se situa entre els 7.000 i els 7.500 cosa que suposaria una votació del 90 o 95% de la militància. Tot un rècord, però és que el moment, és històric. I, en aquesta història d’un partit de molt llarga trajectòria, demostra, una vegada més ,les seves constants crisis cícliques. Amb els resultats a la mà, el futur serà complicat, molt complicat, perquè mostra que Oriol Junqueras, tot i ser el més conegut, el que ha protagonitzat moments claus del procés , pel qual va anar a la presó, resulta que aconsegueix només un 48,3%. No deixa de ser un resultat humiliant, perquè suposa que més de la meitat del partit no està amb ell, ni amb els seus plantejaments. El segon, Xavier Godàs, obté 35,3% dels vots que tampoc pot estar content, perquè amb ell hi ha un munt de càrrec, presents i passats, que haurien d’haver garantit un millor resultat. I finalment Helena Solà, aconsegueix un 12,6%, procedents del sector més radical, tant a nivell independentista, com antisocialista. Què farà ella ? Què faran els altres dos, de cara a la segona volta? Es imprevisible, perquè tractant-se d’ERC , tots els pronòstics poden caure per terra. Hi ha massa contradiccions, massa personalismes, massa interessos de cara el futur proper, com per poder garantir un resultat que doni estabilitat. D’entrada, el partit està dividit pel mig, o en tres parts, totes prou grans com per complicar la vida del conjunt. I, es produeix en un mal moment. Bé, de fet, tots els moments son dolents quan es tracta de gestionar una crisis. Però, és que toca decidir, en pocs dies, què fer amb els pressupostos de la Generalitat, i al mateix temps què fer amb els de l’Estat. Son dos elements essencials per a garantir que els pactes d’investidura de Pedro Sánchez, allà i de Salvador Illa, aquí, puguin donar els fruits pactats. No avançar, en matèria pressupostària, vol dir tirar per terra els nombrosos avenços aconseguits, entre els quals el famós “finançament singular”. Qui sigui el que guanyi, ni que sigui pels pèls, haurà de prendre decisions de primer nivell. Però, tot seguit, toca iniciar el camí cap a les properes eleccions municipals ,de juny de 2027. Poden semblar llunyanes, però el temps vola, i ja des d’ara, s’han de prendre decisions importants, en tots i cadascun dels municipis on ERC té alcalde . I, a continuació preparar nous equips per presentar-se a la resta de municipis. Es una feina immensa que no es pot dur a terme, sense la complicitat, col·laboració i participació de tot el partit. Hem d’esperar i veure com continua aquest camí, però el vist fins ara, mostra les carències d’un partit que llueix com a gran emblema l’assemblearisme, sense acceptar que també suposa el seu gran problema. No modificar-lo, motiva aquesta inestabilitat permanent que salta cada determinat temps. Remuntar en aquestes condicions, serà complicat. De totes maneres, si ha sobreviscut a d’altres tempestes, també superarà aquesta.