Joan Roma

ELS CAIXERS MÒBILS Fa mesos, vaig publicar, en aquestes mateixes pàgines, un article sobre la greu situació en que ens havien deixat els Bancs. Ja no parlo de les Caixes que fa anys, van desaparèixer, amb una rapidesa mai imaginada. El resultat: centenars de pobles, sense cap servei bancari. Ni d’oficina, ni tant sols de caixer automàtic. No suposàvem un gran negoci, per tant, adéu siau, ja us espavilareu ! Recordo algunes dades per aquelles persones que no les tinguin en el cap. En catorze anys, Catalunya ha perdut 5.961 oficines bancàries. En teníem, 8.155 l’any 2008, vam quedar en només 2.194, l’any 2022. Resultat de tot aquest replegament: 503 pobles, no tenen ni oficina, ni caixer automàtic. De fet, quan es tancava oficina, desapareixia el caixer. Impossible negociar perquè tots els Bancs s’havien posat d’acord per no cedir ni fer cap excepció. S’ha de reconèixer que de sensibilitat i servei a la ciutadania, no n’han tingut mai, però encara menys, en els darrers temps en que poc a poc, però de manera continuada ens vam anar convertint d’usuaris a súbdits, als quals se’ns podia imposar qualsevol canvi, qualsevol pagament de servei, qualsevol reducció d’atenció, fins arribar a la mínima expressió. Si haguéssim de posar nota, cap arribaria a l’aprovat. Però bé, molts alcaldes, juntament amb tota mena d’entitats i moviments ciutadans, vam reclamar trobar alguna solució al fet de quedar suspesos d’un servei bàsic com aquest. La proposta de molts alcaldes era , com a mínim, disposar d’un caixer automàtic i estàvem d’acord en, una vegada més, fer un esforç per facilitar aquesta instal·lació. He de dir, que l’intent d’exigir als Bancs, posar un caixer, havia fracassat anteriorment. Res de res. Cap voluntat de resoldre la situació. Doncs bé, vam posar la mirada cap a la Diputació de Barcelona, per una banda, i cap a la Generalitat, d’una altra. La possibilitat de recuperar el caixer, era el que ens movia a tots els alcaldes, i al principi semblava que la cosa aniria cap aquí, però quan ja estàvem buscant el millor espai possible, se’ns digué que no podia ser, per complex i car. Calia buscar una altra via. I la via proposada era copiar el sistema de Bibliobús. Es a dir, crear un servei de caixer mòbil que anés pels pobles, oferint aquest servei. D’aquesta manera va néixer el servei de la Diputació de Barcelona que va adjudicar a l’empresa Prosegur, per un import de 179.450 euros/any. El servei arriba a 96 municipis de la província, de menys de 5.000 habitants, a raó d’un dia al mes, en els més petits de 1.000, i de dos dies, als que es troben entre 1.000 i 5.000. L’estona, pot variar entre els vint o trenta minuts. Mentrestant, la Generalitat, molt més lenta, posava en marxa un servei similar per a tot el país que comprèn portar el caixer a 503 municipis. Es va adjudicar el servei a CaixaBankk, i a Caixa d’Enginyers, per un import de 909.960 euros / any, per dos anys. Quan acabi aquesta adjudicació caldrà fer balanç i estudiar si es prorroga, es canvia o s’anul·la. També en aquest cas, els pobles reben el vehicle, un o dos cops al mes, en funció de la grandària, i el poden fer servir poc més d’una hora. La principal via per avisar els veïns son els cartells que els ajuntaments pengen en llocs estratègics del poble, o mitjançant missatges als telèfons mòbils, i per descomptat en els webs municipals. En aquests mesos de funcionament, què en podem dir ? Doncs, en primer lloc que fou un desastre permetre el tancament de tantes i tantes oficines bancàries, fins el punt de deixar desmantellat tot el país. Es podia comprendre la reducció de dies i hores de servei, a la vista de la implantació de les noves tecnologies, però deixar sense cap tipus de servei, a 503 municipis dels 947 que té Catalunya, va ser un desastre. I ni tant sols disposar d’un caixer, un altre mostra d’abandonament del món rural. Consultats un grapat d’alcaldes i d’usuaris, què en pensen d’aquest servei substitutori? D’entrada, la bona voluntat de les institucions implicades. No sempre hi ha resposta a peticions municipals. Tot seguit, poc pràctic i/o insuficient perquè no es pot actuar de manera universal, per treure diner, i fer altres operacions, de tota mena. I enrevessat a nivell de calendari i horaris, per quan toca estar atent als dies concrets, a una hora molt determinada, amb un temps molt limitat per operar. Si mirem la composició i distribució de cada poble, és evident que per a qui viu a pagès, agafar el cotxe, per anar al poble, no poder fer tot el que convindria fer, i tenir una finestra d’activitat molt limitada, suposa deixar-ho córrer i buscar algú que et porti a la capital. I de fet es torna a donar una dualitat de servei en el cas de la província de Barcelona, de la que no gaudeixin les altres tres províncies: Girona, Lleida i Tarragona, on només tenen el servei de caixer mòbil contractat per la Generalitat, i no, un altre de la seva diputació. En fi, que millor això que res, però continuo pensant en que la proposta d’instal·lar un caixer automàtic en un espai municipal, era la millor, encara que de nou anava sobre les espatlles dels ajuntaments. De fet, els costos haurien d’haver pogut ser imputats als Bancs, que al cap i a la fi, sempre son els beneficiaris. Però bé, a aquestes alçades, toca també agrair la sensibilitat de les dues institucions superiors: Diputació de Barcelona i Generalitat, per posar en marxa un servei que caldrà avaluar, dintre d’un any, per veure si cal mantenir-lo en els termes que ara dona el servei, o s’ha de modificar, en funció de les crítiques i propostes rebudes. I, finalment, en funció de tot això, tirar endavant alguna altra alternativa que permeti un millor i més intens i extens servei. En tornarem a parlar d’aquí uns mesos.