Joan Roma

PATÈTIC PUIGDEMONT. Si algú esperava una entrevista, amb preguntes punyents i delicades, anava molt errat, no en va TV3 continua immersa en tractar tots els esdeveniments del procés i post procés amb guants de seda. No hi ha hagut ni una autocrítica interna, pel paper d’un mitjà que fou essencial per “vendre” el procés, i ningú ha volgut assumir el desastrós final. No solament del procés, sinó també de la credibilitat del propi mitjà. Si mirem audiències, veurem la reducció de presència a tot el país, i no recuperarà confiança si abans no admet els greus errors comesos. Però bé, anant al monòleg – entrevista a Carles Puigdemont, se’n desprèn la pobresa del personatge. No hi ha res més patètic que veure algú que es considera, gairebé el centre del món, i que se sent molt dolgut per no ser visitat, consultat i negociat per part dels principals líders del país. No entén que Pedro Sánchez, no hagi tingut temps per anar-lo a veure, i tampoc ho hagi fet el president de la Generalitat, Salvador Illa. Aquests son greuges, difícils d’assumir, i ell que s’ha sacrificat pel poble català, ha d’exigir que li retin homenatge, per tant gran sacrifici. Déu meu, hi ha qui no té clar, quin lloc ocupa en el cor i cervell dels catalans. Que tingui una cort d’aduladors, a l’espera de si els hi cau algun càrrec en el partit o en alguna de les institucions on Junts té representació, produeix aquests efectes. Puigdemont, viu en una bombolla, irreal i fictícia. No ha llegit bé els resultats electorals dels darrers anys, en els quals els catalans li han dit clarament que no confien en ell, ni en el seu partit. D’aquí, els pèssims resultats obtinguts, no en una contesa, sinó en quatre conteses electorals seguides. Però, envoltat de persones addictes, s’ha arribat a creure un gran estratega, i un gran polític, capaç de formular agosarades apostes, en tots els escenaris del món mundial. No s’adona que ha quedat reclòs a Waterloo i que torni o no torni, deixa indiferents a la immensa majoria dels catalans. Cert és, que mentrestant pot produir danys colaterals, en forma de votacions a tort i a dret, defensant posicionaments de dreta – dreta, vestides com aportacions a la millora de l’autogovern català. Els seus plantejaments poc o res tenen a veure amb la realitat del país i les necessitats de la seva gent. La seva estratègia només va lligada als interessos de partit, per mirar d’atacar, per terra, mar i aire al seu contrincant principal: ERC. Destinen més temps a aquest destí que no pas a plantejar autèntiques alternatives, ponderades i assenyades per aconseguir millores generals per als ciutadans. I, tenen un altre front obert, que no el mencionen ,però li tenen autèntic pànic, i és el pols amb un petit partit com Aliança Catalana, que va fent forat en els territoris més emblemàtics de Junts. Poc a poc, es van veient avanços en elaboració de candidatures municipals, que trauran força i representació a Junts, en un gran nombre d’ajuntaments i que posaran en greu perill, la presidència de la Diputació de Girona, la única en la que Junts està en el govern. Mentrestant ,algú no li digui que no és un mil homes, ni un gran estratega ni polític, actuarà com si ho fos. No es donarà compte del patetisme que produeix, suplicant visites, o exigint escorta i vehicle oficial. No vol reconèixer que ha estat el president més covard de la història de Catalunya, o almenys de la història contemporània, fugint en el maleter d’un cotxe, en comptes de retre comptes davant la Justícia. Amb aquest currículum, el seu pas per la història té de tot, menys valentia i responsabilitat.