Joan Roma

PRECARIETAT A LES ESCOLES RURALS. Quan parlo de precarietat, em refereixo al futur que els espera a moltes escoles, amb xifres d’alumnes, cada vegada més petites. El Departament posa en cinc, la xifra mínima per a mantenir una escola oberta. Pot semblar fàcil superar-la, i tanmateix tenim un centenar de pobles fent equilibris, any rere any. Abans, la imatge dels pobles era: un campanar, un ajuntament, una escola, un bar , una botiga, una oficina bancària i una de correus. Elements mínims per a conformar una comunitat civil, amb vida pròpia. Fa temps van perdre l’oficina bancària, la de correus, obre quinze o vint minuts al dia, i comencen a trontollar bar i botiga. Queda l’escola com emblema de vida. Tots els ajuntaments fan mans i mànegues per a preservar-la, amb notables esforços i innovacions. Fa ja molts anys, es van crear les ZER ( zona escolar rural), com a via per col•laborar dues, tres o quatre escoles properes, per agrupar alumnes, segons activitats, i disposar de mestres especialistes. Han donat un bon resultat. Però, el problema més recent provenia de poder captar els més menuts quan els pares anaven a la feina. Doncs bé, es van crear cicles infantils, en espais escolars amb ben pocs usuaris, però era una aposta de futur. Els primers temps, les despeses d’adequació i instal•lació van anar a càrrec dels ajuntaments, així com el sou de les monitores. Primer la Diputació, i després la Generalitat, s’han fet càrrec d’una part dels costos. Amb tot, la regressió demogràfica va fent el seu curs, i molts pobles van perdent alumnes, fins acostar-se a les xifres crítiques. Aquí es quan apareixen campanyes de captació de noves famílies, amb fills, en edat escolar per a incrementar les xifres i evitar el tancament. L’escassedat d’habitatge, complica l’encaix d’aquests nou vinguts, d’aquí que molts ajuntaments es plantegin la compra i adequació de cases, per oferir en règim de lloguer raonable. Poc més es pot fer per salvar una escola. En general, la qualitat i l’ambient son privilegiats perquè els esforços en millora i dotació de mitjans, han anat a càrrec d’ajuntaments, conscients de la importància de l’educació, i perquè es troben en plena natura amb tot el que suposa de cara a organitzar activitats a l’exterior sense ser destorbats per res ni per ningú. Dit això, repeteixo el que he dit al principi. Catalunya té un centenar d’escoles en situació precària. Son moltes i molt repartides per les quatre províncies. S’ha de fer el possible perquè mantinguin activitat.