Joan Roma

CAPRICIS, AMB DINER PÚBLIC, ELS MÍNIMS. Em considero mig suís, pels meus anys a la capital, Berna, però sobretot per l’admiració a la política i gestió pública. El rigor, la serietat i l’austeritat, son factors presents en tots i cadascun dels nivells de l’administració, de manera que la ciutadania està segura que els impostos que paguen, tenen un bon destí. I sinó, no tenen pèls a la llengua, ni manies a l’hora de fer rectificar decisions preses. Allà, capricis, pagats amb diner públic, son impensables. Perquè aquesta introducció ? Doncs, a la vista de les imatges sobre la visita del president Aragonés al Papa Francesc, a la ciutat del Vaticà, el passat 6 de novembre. Quin important tema havia de tractar el president amb el Papa? Cap ni un, pel que ha sortit en els mitjans de comunicació. En algun, hi surt la invitació perquè vingui pel mil·lenari de Montserrat. Bé, una invitació li pot portar algun Bisbe o Cardenal de pas per la ciutat. Ningú ens donarà compte del cost, ni de les gestions i tràmits, llargs i laboriosos per encaixar una visita en l’agenda papal. I és que no tinc cap dubte que s’ha tractat d’un caprici, barrejat amb la creença que una visita com aquesta ,permet sortir en els mitjans de comunicació, i aplegar la simpatia d’una part de l’electorat, per petit que sigui. Res més ni res menys. Ho sento, però cal expressar opinió i demanar evitar despeses com aquesta. Els presidents estan per gestionar i governar, no, per anar de visita turística, a terres més o menys llunyanes. Em recorden altres viatges fets, per anteriors presidents, per fer-se la foto amb algun mandatari mundial i així aparèixer com “home d’Estat”. No, no, el càrrec obliga a treballar i deixar pels capricis privats, aquests viatges. Hem fet una part del recorregut, a l’hora de ser austers, però queda molt camí per recórrer. Encara recordo, anys enrere, quan a cada moment hi havia piscolabis per la presentació d’un llibre, per rebre algun mandatari, més o menys llunyà, o per justificar algun esdeveniment concret. En alguna sala propera, hi havia un parament de taules, ben guarnides i ben equipades, preparades per rebre els convidats i oferir-los tota mena de degustacions, regades amb diversos vins o escumosos de qualitat. Al cap de l’any, la suma de totes aquestes celebracions suposaven imports quantiosos. La pandèmia ,es va emportar les darreres manifestacions d’aquesta manera de fer i actuar. Queden, però encara, altres vies que haurien de ser objecte d’estudi i eliminació. El diner públic ha de ser auster, sempre i en tot lloc. Ens pertoca a tots, fer-ho possible i exigir-ho.