Joan Roma

EL NOSTRE TARTARÍ. Cada país, cada poble, té el seu personatge real o fictici, que serveix per a ressaltar o ridiculitzar algunes de les seves peculiaritats . El més proper a nosaltres, a nivell geogràfic, i fins i tot humà, és Tartarí de Tarascó. Un personatge sorgit de la ploma d’Alphonse Daudet, amb el petit poble de Tarascó, com ubicació. Aquí, a casa nostra, després d’en Patufet, ha arribat l’hora d’entronitzar “ Puigdemont de Waterloo”. Per què no ? La barreja de realitat i fantasia, produeix efectes i imatges d’una gran emotivitat i singularitat. O no és singular un “pasteleru”, convertit en sorprenent alcalde de Girona, per a tot seguit, saltar al Parlament de Catalunya, i sense haver estat candidat a cap presidència se’l va a buscar per atorgar-li la màxima distinció institucional. I d’aquí, es converteix en guia i impulsor d’un procés que pretén independitzar Catalunya, sense saber cap on anar ni trobar un sol país, per petit que fos, que li prometés reconeixement i suport. Li era igual, l’important era tirar endavant, sense mirar cap on, ni qui el seguia. I a la vista de l’enrenou armat, decideix convocar eleccions abans no s’apliqui el 155, però uns quants crits a la Plaça Sant Jaume, el fan canviar d’opinió i decideix mantenir-se fidel al càrrec, amb ganes de plantar cara a l’Estat opressor. I no en té prou que es converteix en un fenomen mundial, quan proclama per 8 segons( o van ser 10 ?) la República catalana. Un embat, sense parangó, en els anals de la nostra història. Per això, ordena normalitat i continuïtat en els càrrecs a tots els consellers, i quan ningú s’ho espera ell se’n va corrents i de pressa amb nocturnitat, en el maleter d’un cotxe, fronteres enllà. I com republicà radical que és, demana empara al Rei Felip de Bèlgica i s’instal•la en un indret d’amplis ressons històrics, com és Waterloo. Allà, estableix la Casa Presidencial de la República de Catalunya. I allà mateix busca un bon càrrec, acompanyat d’un bon sou, per tal de sobreviure com republicà si bé vivint a cos de rei. I d’adjunt un Antoni Comín que encara no ha trobat ubicació definitiva després de passar per Ciutadans pel Canvi, PSC, ERC, i ara Junts – Puigdemont. L’altra acompanyant, Clara Ponsatí, ha desertat del trio que formaven i busca nova ubicació, per no perdre el gratificant sou de que disposa. I heus aquí com planta cara a la pèrfida Espanya, amb embats cada vegada més freqüents, i més sonats, en els quals demostra la seva valentia i coratge. Res el farà desistir. Infatigable, envoltat de fidels, i amb idees de bomber, va construint un relat que algú algun dia haurà de portar als escenaris , previ pas per les llibreries. Tenim en “ Puigdemont de Waterloo”, una figura inimaginable i irrepetible en la nostra història. Es el nostre Tartarí. Si no fos per les seves profundes arrels republicanes, se li podria concedir el títol de Duc de Waterloo. I res millor per plantar cara que exigir una amnistia, a benefici d’ell mateix, com a condició per la seva rendició. Una vida, que val tot un títol.