Joan Roma

NI HEM OBLIDAT, NI HEM PERDONAT. Per molt que els independentistes clamin contra una imaginària “repressió “ de l’Estat, pels fets ocorreguts, durant el procés, son molts els que han quedat impunes. Els qui vam patir la repressió real, amb ús de tota mena de tècniques i tàctiques, fins i tot mafioses, per part de l’ANC, Omnium, i els partits independentistes, no hem oblidat ni perdonat. Almenys, aquest és el meu posicionament personal, i el de moltes persones que com jo mateix, vam patir amenaces, pressions, tensions, xantatges, aïllament personal i polític, ...per haver-me mantingut, fidel als principis democràtics, continguts en el jurament fet, a l’hora de prendre possessió del càrrec d’alcalde. No s’ha estudiat prou, ni avaluat, els greus danys causats per una colla d’energúmens, autèntics il·luminats que van decidir emprendre un camí cap a l’aventura, destruint tot el que manté unit a un poble i una nació: la fidelitat a les lleis vigents. Capdavanters de l’ANC i Omnium, en uns casos, i procedents de partits, altres, van creure poder-se convertir en “comissaris polítics” dels pobles rebels, i decidir qui podia governar: el legítimament elegit alcalde, o ells que apareixien com els “salvadors del poble, i de la pàtria”. Es van produir accions i fets, que no he vist reflectits en els mitjans de comunicació, molts dels quals, es van decantar clara i descaradament a favor dels insurrectes. TV3, en fou la peça principal. Ara, anys després, els principals instigadors encara volen justificar la seva deriva insurrecte amb crides a l’exercici d’una democràcia extrema, populista, referendària encara que deixés dues terceres parts del poble català, al marge. Ells creuen que Catalunya son ells, i només tenen dret a planificar el futur, els qui pensen com ells. La resta, no compten, son nou vinguts o traïdors, que com jo, servíem només a una Espanya, de la que havien exclòs Catalunya. Els era igual que Espanya fos/ sigui una democràcia de ple dret. Ells havien creat una altra realitat, i en aquest món imaginari, vivien dos milions de persones abduïdes per tesis d’entrada al paradís terrenal, en forma d’un estat independent, fora de la UE, fora de qualsevol altre àmbit mundial, en una mena de llimbs, de felicitat eterna. Que Catalunya tingui 7, 8 milions, no és rellevant. Amb dos milions d’adeptes es poden subjugar els altres cinc milions. I si no els agrada que “fotin el camp”. Ni els volem ni els necessitem, i que ningú es posi al davant perquè el tirarem per terra. I en efecte, els qui ens vam mantenir fidels a la democràcia, en vam patir les conseqüències. Tot valia per fer-nos fora. Molestàvem, érem un destorb, en aquesta allau de regidors i alcaldes que prometien, votaven, impulsaven tota mena d’accions i actuacions il·legals. Centenars van caure en la més abjecte de les covardies, manats pels comissaris de les entitats sobiranistes, i plegats als destins que els imposaven. No, no, ni els perdonaré ni els oblidaré. La Justícia n’ha castigat a molts, però n’han quedat uns quants milers, sense càstig. Entenc la necessitat de no buscar més inductors i infractors, però no oblidem ni perdonem, perquè ells, ni tant sols han demanar perdó. Han destrossat centenars de milers de vides, i han causat danys immensos. Que ningú ho oblidi.