Joan Roma

ALLÀ GUERRA, AQUÍ, ACOLLIDA I PROTECCIÓ. A punt d’iniciar el vuitè any de vida del Centre de Protecció Internacional de Berga, destinat a l’acollida de refugiats d’arreu del món, ens han arribat nous contingents , procedents d’Ucraïna. Mares amb fills petits, que fugen de la guerra, i busquen acollida i protecció, en diferents països de la UE. Espanya, és un dels grans països d’acollida, en conveni amb Creu Roja i altres entitats socials, on arriben i se’ls proporciona tot allò necessari per a fer vida amb pau i tranquil·litat, ni que sigui amb una evident provisionalitat. Sobta tenir al davant persones que tenen bona part de la família allà, en plena guerra, i pretendre transmetre normalitat aquí. Però, és el que busquen i el que ens toca proporcionar. Des de l’apertura del Centre, formo part de l’equip de voluntaris, en tant que professor de castellà. Tenen també l’opció de classes de català, i els nens de seguida son immatriculats en alguna de les escoles de Berga, en funció de nivell i disponibilitats. En qüestió de molts pocs dies, tothom troba el seu encaix, en una situació que ningú pot predir quan durarà. Precisament per les incerteses, toca planificar a curt, mitjà i llarg termini, acollint primer, documentant i proporcionant papers, tot seguit, fins a trobar habitatge i feina, a l’espera d’un feliç desenllaç que els permeti tornar a casa. S’ha fet una molt bona feina a nivell internacional, per facilitar la rebuda i integració, superant obstacles que en altres casos duraven mesos o fins i tot anys. En aquest cas, no cal provar la condició de refugiats, perquè la guerra ho ha deixat clar, i això permet concedir la targeta de residència i treball en qüestió d’unes poques setmanes. Almenys és un avantatge per a la integració. El nivell també d’estudis i organització individual i col·lectiva facilita l’aprenentatge de la llengua, i la distància cultural i social, és mínima com per poder encaixar amb els nostres costums de vida i treball. Fins quan anirem rebent nous contingents ? Impossible fer prediccions perquè tot anirà en funció de la guerra, dels seus avenços i retrocessos, però el que per uns semblava cosa de mesos, per altres aventuren anys de conflicte. Es millor no fer plans a curt termini, i mirar endavant, amb perspectiva oberta. Es el que fan les mares quan matriculen els seus fills, i pensen en quines ocupacions podrien tenir aquí ,al llarg de la seva estada. I és que les distàncies entre un país i l’altre son àmplies com grans son les condiciones que tenen allà o aquí. A Ucraïna ,les mares tenen fins a tres anys de baixa maternal, de manera que a algunes la guerra les va agafar en plena baixa laboral, i a d’altres, acabades de reincorporar. I segons on era la seva residència, és impensable el retorn. Com en totes les guerres hi ha pobles i ciutats que han desaparegut, en combat, i d’altres es troben tant danyades que no s’hi pot fer vida, amb unes mínimes condicions. I les noves tecnologies, a diferència d’altres guerres, permeten tenir una visió directa i instantània de la situació de les llars i famílies, amb un simple ús d’un telèfon mòbil. Es curiós i alhora gratificant veure l’alegria dels petits, al costat de la preocupació dels grans, mares o àvies. Tenen la sort d’haver marxat del desastre i de poder fer vida aquí, i compartir-la amb altres col·lectius procedents d’uns quants països africans, on les guerres han esdevingut endèmiques i llencen fora enllà, milers de ciutadans que ho han perdut tot. Aquestes situacions justifiquen l’existència de centres com el de Berga, i les ajudes que es puguin donar a organitzacions com Creu Roja que les tradueixen en accions al servei dels més desvalguts.