Joan Roma

UN RITUAL, CADA VEGADA MÉS LLUNYÀ. Ho han intentat però no se n’han sortit. Han volgut crispar, els moments previs a la Diada, per evitar la deserció, però la gent ja està cansada de tantes crides, tants embats, tantes batalles verbals, i tant pocs resultats palpables. El ja s’ho faran, ha esdevingut el nou crit per a centenars de milers d’ex independentistes. No cal anar gaire lluny per a constatar i comprovar xifres. Marxa de torxes a Berga, no arribaven al centenar de participants, i a la de Manresa, s’acostaven al mig miler. Pocs actes, en petits pobles i ciutats mitjanes, presidits per una certa rutina, d’un acte o uns actes, que s’han de fer, per no dir que no es fan. Res pitjor que la rutina per matar una tradició. I el gran esdeveniment, la gran manifestació, que any rere any serveix per a mostrar força i múscul, ha caigut a xifres molt poc espectaculars. Es cert que com en altres ocasions s’ha volgut multiplicar per sis o set, el nombre de participants, però ningú discuteix la professionalitat de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Ras i curt, 115.000 com a màxim. Per això resulta un contrasentit, l’abrandat discurs de la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, posada en la pell d’una revolucionària, a la qual se li nota el seu pas per un alt càrrec de l’administració, amb un bon sou, un despatx amb aire condicionat, estiu i hivern, i 37,5 hores setmanals. Costa creure que estem oprimits i mancats de llibertat, quan la resta de mortals fem el que ens dona la gana, i no ens en sentim. En fi, res pitjor que vendre un producte en el que poca gent hi creu. Però, així estem. Ara, tots els implicats en el procés, el que busquen es sortir-ne sense cap ferida. Vaja ni una sola esgarrinxada. Molt poc heroic però molt de casa nostra. Arrencades de cavall, i parades d’ase, amb tota mena d’actes i actuacions que havien de culminar amb un estat independent, en forma de república, i ha acabat com el rosari de l’aurora. Vist l’entusiasme per l’amnistia, haurem de començar a pensar en assumir-la, malgrat hi estiguem totalment en contra. Es penós pensar en tot el que s’ha fet, s’ha promès i s’ha trinxat, per arribar fins aquí. Dotze anys de trencaments de la legalitat, d’embats, de situacions properes a un enfrontament civil, i ara la solució passa per perdonar i oblidar, sense ni tant sols haver demanat perdó i haver reconegut l’enorme engany muntat. I fixeu-vos en les grans proclames a favor de la llengua i cultura catalana, en aquesta Diada. Tampoc en aquest camp volen acceptar que un dels principals motius de la desafecció dels castellà parlants, ha estat precisament la seva exclusió del país. Tant ANC com Òmnium, proclamaven la recerca de la independència per assolir la fita d’un sol país, un sol poble, una sola llengua: la catalana. Volien convertir el castellà en llengua estrangera, per foragitar-la del país, i convertir els seus parlants en persones alienes a la nova realitat. El dany causat ha estat immens perquè molts han deixat de veure el català com llengua amiga per convertir-la en llengua adversària. Fatal joc, que algun dia s’haurà de reparar, per evitar més fractures que van en contra de la llengua i provoquen enfrontaments a tots els nivells. Han estat uns ineptes, inconscients i ignorants. Ara hem de perdonar i oblidar. Si ho hem de fer, ho farem, però almenys se’ls exigeixi demanar perdó i oblidar noves unilateralitats. Si cal, reforçant les eines de protecció de la legalitat.