Joan Roma

LA NUL.LA PLANIFICACIÓ DE L’AIGUA. Per si algú no ho té present, portem 44 anys de democràcia municipal i altres tants de govern de la Generalitat. Em limito a aquestes dues administracions tot i que també cal tenir present les àmplies competències del Govern central, en els primers anys de la democràcia recuperada. Parlo de les competències en matèria d’aigua, en uns moments en que es comproven les greus deficiències i carències, en bona part del país. D’aquests 44 anys, n’he gestionat – administrat 40, en tant que regidor de govern i alcalde d’un petit municipi de la comarca del Berguedà. I he ostentat el càrrec de diputat al Parlament, durant 4 legislatures, temps més que suficient per a fer afirmacions com la del títol de l’article. A Catalunya, li ha mancat un “seny ordenador” com havia estat Prat de la Riba, i ha deixat que les coses anessin pel seu compte. Que cadascú resolgués les necessitats que tenia, com millor podés, i fou així com en un país amb 947 municipis, va anar creant, buscant i subministrant aigua, als seus veïns, ni que fos en base a perforacions a tort i a dret, fins el punt d’agafar aigua de pobles veïns o punxant corrents d’aigua que abastien zones llunyanes. El país, els ajuntaments i els particulars, han gastat centenars de milions en tota mena de captacions, dipòsits, xarxes en alta, en baixa, sense cap planificació de territori ni de país. Tenim milers de quilòmetres de xarxes, que passats els anys, tenen deficiències en múltiples llocs, produint pèrdues, que alguns experts situen en un 20% del volum transportat. Parlo aquí, de xarxes en alta, pel que fa les de baixa, les pèrdues poden ser més altes, en multitud de nuclis urbans que no han estat renovades. El més greu, però, és la manca d’interconnexió entre municipis, i comarques. Una bona planificació hagués permès portar aigua de zones abundants, cap a d’altres de més pobres. O aprofitar millor els embassaments, dels quals no podíem anar a buscar aigua, fins fa ben poc, perquè era sagrada. El seu destí era Barcelona i àrea metropolitana. O sigui teníem el Pantà de La Baells, en plena comarca, però no podíem anar-hi a buscar aigua. Era un dipòsit per Barcelona i entorn. Hem fet batalles com aquesta darrere durant anys, molts anys, sense cap comprensió per part dels responsables de la gestió de l’aigua. I en comptes de facilitar i impulsar les mancomunitats de serveis, s’han limitat a controlar determinats aspectes, oblidant els més importants. Tots els ajuntaments hem tingut en l’ACA , no un cooperador, sinó un controlador, molt burocratitzat, i molt poc empàtic amb els problemes dels pobles. Quan veig els milions llençats, en transport d’aigua, em pregunto com és que no s’han destinat a interconnexions de conques, a fomentar la creació de mancomunitats de municipis, a renovar xarxes , a modernitzar potabilitzadores...Estem com estàvem vint o trenta anys enrere, quan damunt la taula de l’ACA i del Govern, hi hauria d’haver un mapa d’aprofitament de les aigües, per donar resposta a les necessitats actuals i futures. Estem molt lluny de veure resultats amb “visió de país”. Toca procedir al relleu, per un nou Govern que ho tingui com prioritat.